L'escàndol més gran de l'Església

Juan José Tamayo

Filòsof i teòleg

Si no actua de veritat contra la pederàstia, Francesc fracassarà en la reforma que vol portar a terme

La pederàstia és l'escàndol més gran de l'Església catòlica de tot el segle XX i de principis del segle XXI, el que més descrèdit ha provocat a aquesta institució bimil·lenària i el que ha generat una pèrdua més important de creients. Els que eren considerats experts en educació, abusaven dels nens i nenes que els pares els confiaven. Els que es presentaven com a guies d'ànimes càndides, embrutaven els cossos de nens i adolescents indefensos. I això va succeir durant dècades en no poques de les institucions religioses: parròquies, seminaris, col·legis, noviciats, etcètera.
El Vaticà coneixia perfectament la situació, ja que fins i tot a ell li arribaven informacions i denúncies de tot el món, que arxivava. A les víctimes i als informants se'ls imposava secret per salvar el bon nom de l'Església. Aquesta manera de procedir va generar un clima de permissivitat, una atmosfera d'obscurantisme i un ambient de complicitat amb els abusadors, als quals s'eximia de culpa, mentre que la culpabilitat es traslladava a les víctimes, que es veien bloquejades per anar als tribunals. Fer-ho es considerava una desobediència a les orientacions eclesiàstiques.
No importaven ni la pèrdua de dignitat de les víctimes, ni els danys ni les seqüeles, moltes vegades irreversibles, ni les greus lesions físiques, psíquiques i mentals amb les quals havien de conviure els afectats per a tota la vida. Va faltar compassió amb les víctimes i sensibilitat envers els seus patiments. No hi va haver reparació de danys, ni rehabilitació, ni justícia.
S'ESDEVÉ, a més a més, que la majoria de les vegades els casos de pederàstia es van produir en institucions i centres de formació masculins dirigits per homes: rectors, formadors de seminaris, educadors de col·legis, mestres de novicis, pares espirituals, bisbes, tots cèlibes, en l'exercici del patriarcat en estat pur. Una circumstància que demostra que el patriarcat recorre fins i tot als abusos sexuals amb l'objecte de demostrar el seu poder omnímode en la societat i, en aquest cas que ens ocupa, sobre les persones més vulnerables. És la manera més perversa d'entendre i d'exercir la masculinitat.
El càncer de la pederàstia amb metàstasis, estès per tot el cos eclesial, és la prova més fefaent del fracàs del catolicisme de Joan Pau II i del cardenal Ratzinger, que ho van encobrir, el primer com a Papa i el segon com a totpoderós president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe durant un quart de segle. I sent aquest últim Papa, Benet XVI, es va veure obligat a dimitir perquè la brutícia li arribava al coll i no va saber netejar-la a temps.
Encara que amb retard, arriba ara una severa denúncia de l'ONU contra el Vaticà, al qual acusa d'anteposar la seva reputació a la defensa dels drets dels nens, de violar la convenció que protegeix aquests drets, de no reconèixer la magnitud dels crims, d'exercir una prolongada i sistemàtica política d'encobriment de les violacions i, davant la gravetat dels fets, limitar-se a traslladar de parròquia els pederastes.
La reacció immediata del Vaticà a través del seu portaveu, el jesuïta Federico Lombardi, no ha estat precisament la d'oferir col·laboració a l'ONU i als tribunals, ni la de procedir amb urgència a l'aclariment d'uns crims d'aquesta envergadura. El que ha fet ha estat contraatacar i acusar l'ONU d'«atacs ideològics» i d'interferir en les ensenyances de l'Església i en la llibertat religiosa. Em sembla una resposta equivocada, ja que, segons el meu parer, l'ONU no fa atacs ideològics ni s'interfereix en assumptes aliens a la seva competència, sinó que exigeix el compliment de la Convenció dels Drets del Nen.
Si el model d'Església dels papes Joan Pau II i Benet XVI va fracassar, entre altres raons per la seva actitud permissiva en relació amb la pederàstia, el nou model de cristianisme eclesial que sembla que s'està gestant únicament pot veure la llum si el Vaticà canvia d'actitud en aquest tema. El papa Francesc ha de respondre a les greus denúncies i a les legítimes peticions de l'ONU d'una manera immediata: actuar amb contundència contra la pederàstia, posar punt final a la impunitat, condemnar públicament els crims comesos, demanar perdó per aquests mateixos crims, destituir de les seves funcions els responsables, obrir els arxius on es troba la informació acumulada durant dècades i entregar a la justícia els pederastes i els seus encobridors.
Si no actués d'aquesta manera, sospito que la reforma de l'Església fracassarà. Els seus gestos d'obertura es quedaran en gestos per a la galeria, i les seves paraules de solidaritat se les emportarà el vent.
Director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carles III de Madrid. Autor de Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica