QUIN TEMPS TAN FELIÇ!

Segurament, després de l’intent de cop d’Estat que van intentar perpetrar Tejero i companyia el 23 de febrer de 1981, la Monarquia Espanyola va viure el seu gran moment de glòria al presentar-se davant la ciutadania com el salvador i garant de la jove democràcia espanyola.

Per a molts, Joan Carles I era l’hereu de Franco, ja que va ser ell qui el va nomenar príncep  hereu de la Corona Espanyola en detriment del seu pare Joan de Borbó, comte de Barcelona.

Al jove rei el van beneir les Corts franquistes i va començar a regnar abans de d’aprovar la Constitució que ell mateix va sancionar.

Després de transcórrer més de 30 anys d’aquell episodi, encara hi ha moltes ombres. Fa poc va morir el general Armada, preceptor del Rei i el seu home de confiança durant molt de temps. Realment quin paper hi va jugar? I quines ordres obeïa? Molts historiadors opinen que darrere d’aquell entramat colpista estava Joan Carles I.

El cert és que la seva popularitat va guanyar molts d’enters i fins i tot va ser candidat al premi Nobel durant alguns anys. El suport de la societat espanyola va ser molt gran. Al final no li van donar, però la popularitat del Rei es va mantenir, fins el punt que durant anys va ser la institució més ben parada del país.

El passat diumenge 9 de febre, el Periódico de Catalunya va publicar un gràfic de valoració de les principals institucions espanyoles o que tenen relació amb Espanya (com la Unió Europea)

El rànquing l’encapçala les universitats públiques amb un 75,1% de valoració, seguit de les PIMES, les forces de seguretat, la sanitat pública i la ONU. La Casa del Rei ha caigut fins el lloc 14è amb un 49,2% i encara em sembla excessivament valorada.

Però sabeu quines institucions es troben al vagó de cua? Al lloc 15è el sistema judicial, seguit del President del govern amb un 39,8%, després l’Església Catòlica amb un 36,4%, a continuació els sindicats amb un 34,6%, la medalla de bronze és per als bancs amb 24,8% (fixeu-vos amb la brusca davallada), la plata per als partits polítics amb un 21,3 i, guanyador, la SGAE amb un pírric 14,8%.

Com a demòcrata, polític i sindicalista reconegut em dóna pena veure com alguna de les institucions que em representen tenen la valoració més baixa per part de la ciutadania espanyola. Qüestionar els sindicats i els partits, en certa manera és qüestionar l’essència de la pròpia democràcia.    

Quan l’any 1976 es va votar en referèndum la Llei Reforma Política, res ens feia pensar que després 37 anys i escaig, la valoració d’allò que consideràvem els pilars del sistema arribessin a trontollar tal i com està passant. Per això no és d’estranyar que puguin circular correus com el que m’ha arribat aquest matí on es demana l’abolició dels partits polítics ja que, segon la informació que s’adjuntava al correu, una part de les lleis que s’han aprovat durant aquest temps, com les que ens garanteixen la majoria dels drets socials i laborals, ja s’havien aprovat durant la dictadura franquista (al menys lleis similars)

De situacions com la que vivim se’n aprofiten els partits de l’extrema dreta ja que fan del populisme la seva principal arma.

Per tant (i abans de que no sigui massa tard), demanaria a tots els polítics i sindicalistes un esforça col·lectiu que ens retornés la il·lusió d’aquells temps quan érem joves i somiàvem en construir un futur per als nostres fills millor que el que havien tingut els nostres pares. Però si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem de l’enorme mentida en que es basava tot plegat i segurament, també, dels grans errors que hem comès tots plegats.

Del millor futur per als nostres fills, res de res. Però cal tenir esperança i pensar que, finalment, seran els nostres fills els que acabaran construint la societat que nosaltres no hem sabut fer.

Espero que, al menys, hagin aprés dels nostres errors.