Mujer y del PP

David Torres

En este feo asunto de la reforma del aborto, el PP casi al completo votó como un solo hombre, incluidas las mujeres. Hace mucho tiempo que las mujeres del PP se comportan como si gastasen bigote y cargasen el paquete a la derecha, como si estuviesen recién arrancadas de la costilla de Adán, todas ellas excepto Esperanza Aguirre, que suele comportarse no como un hombre sino más bien como una bandera de la Legión.
Al parecer, por lo que comentó Celia Villalobos después, ha habido un malentendido generalizado entre la libertad de conciencia y la disciplina de voto, es decir, entre lo que querían votar y lo que tenían que votar como obedientes perritos falderos. Algunos no sabían si iban a votar la reforma de la ley del aborto, el aborto de la reforma de ley o vaya usted a saber. Es recofontarte saber que nuestros gobernantes tienen las ideas tan claras que ni siquiera necesitan pensar. Una vez más se demostró el despilfarro que supone dividir el parlamento por escaños cuando al final uno solo piensa por todos, generalmente con el culo. Martínez Pujalte fue todavía más específico: “En el PP hay diferencia de ideas pero siempre opinamos lo mismo”. Las ideas se las guardan para el café o para las tertulias de la tele, pero opinar es algo muy delicado que hay que dejarle al señorito. De hecho, en el PP llevan opinando lo mismo desde los tiempos de Isabel la Católica y algunos desde antes.
No obstante, al sugerir que piensa una cosa pero que vota la contraria, Celia Villalobos ha explicitado de forma meridiana el drama de ser mujer en el PP, la esquizofrenia de seguir adelante con un aborto de ley que trata a las féminas como ganado al tiempo que una intenta mantener en equilibrio la dignidad debida a su sexo. Este lamentable ejemplo de aquiescencia femenina, unánime y silenciosa, ilustra la secular sumisión al macho dominante, las ovejas que balan obedientes en un solo rebaño dispuesto a ofrecer al pastor la lana, la leche, el queso, y lo que haga falta. La única manera que les quedaba a toda esa triste recua de úteros cautivos para ser consecuentes con sus ideas era pasar por el quirófano antes de la votación, extirparse las tetas, plantarse un pene y un par de testículos y retrotraerse al siglo XIX, antes de la emancipación de la mujer. Mentalmente es lo que hicieron y por eso el Congreso aún despedía por la mañana ese característico tufo a testosterona, a establo y a balido de cabra.
A Gallardón le faltó escenificar su triunfo al estilo de Fellini en 8 y ½, cuando Mastroianni se coloca un sombrero Stetson, agarra el látigo y lo esgrime ante un conato de rebelión mujeril. Las señoras primero chillan, un poco escandalizadas por los azotes, pero luego se amoldan a los deseos del macho, dóciles y geishas, como es su obligación, y cada una ocupa el puesto que le corresponde: una en la cama, otra en la cocina, otra en el fregadero. Por algo el gran best-seller de nuestro tiempo es 50 sombras de Grey.

LA ‘M’ DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA

A part de llarg, el procés cap a la consulta independentista cal qualificar-lo com d’autèntica  m (ja m’enteneu)  

La situació que estem vivint, que d’una manera clara tindria els seus orígens a la Diada de 11 de setembre de 2012, potser cohesioni a una determinada part de la població catalana, però en alguns casos concrets també pot arribar a radicalitzar postures i fins i tot trencar vells lligams.

Està clar que els nostres polítics no ajuden gens a l’hora de calmar les aigües turbulentes de les nostres relacions amb majoria de l’estat espanyol. Quasi a diari hem d’escolar frases com:

-Estoy abierto a un diálogo sin limites. Però també hauria de dir sense concessions.  

-Per a què em de dialogar si ens diuen a tot que no. Certament és així, però és que tal i com es diu vulgarment, ni els uns ni els altres baixen del burro o no hi ha més sort que aquell que no vol escoltar.

Un dels moments culminants l’hem viscut els dies passats. Mentre el Ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo (el ministre més bel·ligerant en tot aquest procés) enviava a les ambaixades espanyoles un estudi sobre la inviabilitat d’una Catalunya independent, on, entre d’altres errades, diu que la Generalitat emana de la Constitució Espanyola quan en realitat es va reestablir abans d’aprovar la Carta Magna, el portaveu del govern català Kiko Homs, se’n ocupava de desmuntar algunes de les afirmacions de l’estudi de Margallo. Aquesta situació va ser qualificada de ridícula pels col·laboradors del programa Divendres de TV3.

La meva postura davant situacions com aquesta és de total indiferència i cansament. Però no em passa el mateix davant l’erosió que pateixen algunes de les meves relacions personals. Tinc amics molt propers que sembla ser que no veuen més enllà de la independència catalana i no els importa gens anar de la ma de qui sigui per tal d’aconseguir l’objectiu.

En canvi jo valoro molt més les relacions personals que mantinc amb els amics i persones del meu entorn més proper, tot respectant les seves idees.

No puc entendre com per culpa d’un procés que no sabem exactament on ens portarà (una cosa és la il·lusió i l’esperança i l’altra la realitat, de vegades crua i dura) pugui erosionar velles amistats consolidades al llarg de dècades i després de mil i una experiències viscudes conjuntament.

Per tant, em reafirmo amb el que he dit més amunt: Quina‘M’ de procés!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PUJANT CAP A BEL I

El que es calla de la millora educativa

Carlos Losada

Més que grans canvis, el que necessita l'ensenyament són petites però constants mesures

La majoria de reaccions davant l'últim informe PISA, sobre qualitat dels sistemes educatius, han girat al voltant del repartiment de competències, la seva titularitat i el nivell de finançament; o s'han limitat a anàlisis precipitades que, en el seu conjunt, resulten allunyades o desenfocades respecte de l'arrel de la qüestió.
Ja fa temps, juntament amb experts en educació vaig ser convidat pel Cercle d'Economia a analitzar conjuntament i en profunditat el relatiu fracàs del nostre sistema educatiu. El grup va determinar alguns temes crucials sobre els quals hi va haver gran acord i que, no obstant, no tenen reflex en el debat actual.
El tema més important, perquè és estructural, radica en la constatació que la modificació dels resultats en un sistema educatiu és un procés extraordinàriament llarg. No té gaire sentit fixar-se en els resultats anuals per adoptar mesures per evitar que es repeteixi el mateix l'any següent. Les modificacions i les mesures s'han de portar a terme sabent que només tindran resultat efectiu i profund si es tracta de períodes molt llargs. No convé reaccionar a cop d'enquestes, ja que aquestes ens estan revelant el que vam fer malament fa cinc o deu anys.
El segon tema són les crítiques a l'excés de canvis de regulació al nostre país. Els sistemes educatius responen al que, des de la perspectiva de la teoria de l'organització, es denominen tècnicament burocràcies professionals. Està acreditat que, en aquest tipus d'organitzacions, els grans canvis generen enormes ineficiències. El que requereix el sistema educatiu són petites, però constants, mesures de millora. Mesures progressives, incrementadores, que amb els anys i a poc a poc -com el que va ajustant un sistema complex- permetin resultats substancialment superiors.
Els experts coincideixen també en el fet que és especialment necessària la inversió en educació en les edats més joves. Prioritzar l'educació de 0 a 6 anys és la base per aconseguir l'èxit en etapes posteriors de la formació. En el nostre sistema educatiu tenim un índex d'escolarització en aquesta franja d'edat molt baix: clarament per sota del 50%. D'això poc es parla.
També es va remarcar en l'esmentat workshop que un procés educatiu implica prioritàriament les famílies. En les fases inicials s'hauria de contemplar l'acció no només sobre l'alumne, sinó també sobre la seva família, especialment si té carències econòmiques i educatives rellevants. El que no s'aconsegueixi millorar en aquestes etapes representarà un altíssim cost econòmic per al sistema educatiu en fases posteriors i un alt cost humà per als afectats.
Per un altre costat, és de màxima importància l'autonomia dels centres educatius, ja que estan més ben posicionats per adaptar-se a les necessitats dels seus alumnes. En un sistema com el nostre, en què l'heterogeneïtat dels alumnes en cada centre és molt alta, resulta més peremptòria aquesta autonomia, que redundarà sens dubte en un increment de la qualitat. La direcció dels centres esdevé prioritària i, per tant, la seva autonomia de gestió i la seva formació resulta una activitat crítica.
Pel que fa a la igualtat com a valor fonamental, no ha d'implicar un igualitarisme homogeneïtzador de les persones. L'avaluació de resultats i la creació d'una cultura avaluadora en els diversos àmbits del sistema educatiu són primordials i complement imprescindible de l'autonomia dels centres.
Finalment, tot plegat conflueix en la necessitat de millorar l'assignació dels recursos, ja que a partir d'una determinada quantitat la inversió en educació no implica millors resultats. A partir de cert moment, no per més quantitat de recursos bolcats tindrem millors resultats. El debat crucial és en què es gasten els recursos existents.
Com a criteri orientador, no hauríem d'oblidar que l'essència de la qualitat de l'educació radica en la relació professor-alumne, i més enllà dels coneixements i aptituds són fonamentals les actituds. Per això una àrea d'especial atenció és la gestió del professorat: el seu procés de selecció i contractació; l'actualització de la seva vocació; l'avaluació, carrera professional, retribució i la separació del servei.
En resum, cal una aproximació, a la vegada que àmplia, més focalitzada en els temes rellevants. La qualitat del sistema educatiu, si la centrem només en ell, només ens portarà una millora limitada. Encara que sigui molt repetida segueix sent adequada l'expressió que a un nen no l'educa un professor, sinó el conjunt de la societat. Hem d'anar més enllà en la reflexió (televisió, internet…) i incloure'ns a ­nosaltres mateixos com a part de la solució del problema augmentant el nostre grau de responsabilitat en el procés educatiu. Professor del Departament de
Direcció General i Estratègia d'Esade.