L’ascensor és només de baixada

Josep Maria Ureta

El president Mariano Rajoy segueix proclamant que el pitjor ja ha passat i que la recuperació està en marxa. Per si torna la tòpica al·lusió de la llum al final del túnel, convindrà recordar com la va descriure Albert O. Hirschman el 1973. Després d’una marxa lenta a l’interior del túnel, només un dels carrils recupera la circulació. La resta esperen convençuts que els arribarà el torn de veure també la llum, tot i haver d’esperar més. En teoria econòmica s’adverteix que aquest efecte túnel actua com a amortidor social únicament durant un temps. ¿Quant? Aquest és el nou risc.
Que l’esperança d’ascens social s’està trencant ho estan advertint les organitzacions més pròximes a la realitat diària. Mesurar-ho amb nous indicadors és l’última aportació de la Fundació Campalans, vinculada als socialistes catalans, en la seva última publicació (www.fcampalans.cat).
Dues constatacions a partir de la lectura dels textos: la desigualtat ha augmentat, però no sols entre rics i pobres sinó entre aquests i la classe mitjana. Concretant: a Catalunya més que a Espanya.
Un mesurament d’àmplia acceptació acadèmica és l’ideat per Corrado Gini (índex Gini) a mitjans del segle passat. En un rang en què 0 és la màxima equitat i 1 la total desigualtat, Catalunya ha passat del 0,28 al 0,33 entre el 2006 i el 2011. Espanya, mateix període, del 0,31 al 0,34. La bretxa augmenta, però molt més a Catalunya.
Tornant als carrils, si es considera que el 70% dels catalans representen la renda mitjana del país, pel 10% la més baixa i el 20% la més alta, en cinc anys aquesta proporció ha quedat en 16%-62%-22%. En lectura ràpida, part de la classe mitjana s’incorpora al grup inferior de rendes més baixes, mentre que les altes són estables i amb tendència a l’augment. És el que alguns analistes descriuen gràficament com l’ascensor descendent.
El llibre també aporta uns quants estudis a partir de dades extretes de publicacions de l’Idescat i del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Sobre nou aproximacions a indicadors de desigualtat, i per no carregar més de números, es constata que la principal preocupació no és l’atur (ja se sortirà del túnel) sinó el progressiu deteriorament de l’agenda social.
La gran majoria de catalans no accepten que sigui substituïda per l’assistencialisme. El deteriorament (¿deliberat?) de l’Estat del benestar anticipa el conflicte: els que menys tenen no són els que més reben. Amb un altre efecte: l’augment d’impostos i taxes a qui a la vegada els disminueixen els ingressos, genera el xoc a la base, el conflicte fratricida entre pobres estructurals i empobrits per la crisi.
En sanitat, creix la llista d’espera en la pública en la mesura que augmenta la despesa sanitària privada per habitant, proporció que va disminuir entre 2004 i 2010. El percentatge de sanitat privada per habitant a Catalunya és del 33% davant del 26% d’Espanya.
En la presentació del document de la Campalans va complementar l’anàlisi l’economista Emili Ferrer (www.economistasfrentealacrisis.com , que va abordar els mateixos temes amb una altra font, l’última Enquesta de Població Activa (EPA), el magatzem més gran de dades sobre la realitat sociolaboral espanyola. Tres elaboracions reveladores: la caiguda de la població catalana des del 2010 és el doble que a la resta d’Espanya (-1,22% davant de -0,66%); els més grans de 45 anys sense feina superen els de més de 25 anys; i el 2014 gairebé dos milions d’aturats que, un cop acabada la prestació, van passar al subsidi, es poden quedar sense res.
En conclusió, Ferrer il·lustra: «Han sortit de la crisi els que no hi van entrar mai».
L’embús dins del túnel s’agreujarà si molts posen el motor en marxa.

TRIBUTS DE CATALUNYA

Aquest és el nom que, amb tota probabilitat, acabarà prenen el nou organisme depenent de la Generalitat de Catalunya i que presumiblement, acabarà assumit tota la recaptació de tributs, ja siguin autonòmics o municipals.

Això implicaria que les 4 diputacions catalanes traspassessin les seves competències en recaptació i que, a la vegada, estan cedides per molts dels ajuntaments de la demarcació al nou organisme.

Seria una mena de Mancomunitat, però molt més ligth. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va aglutinar les 4 diputacions sota la presidència de Prat de la Riba primer i Puig i Cadafalch més tard, després de la mort del primer i comptava amb diverses conselleries, però sense poder legislatiu.

Si finalment s’acaba creant Tributs de Catalunya, com he dit, només assumirà les competències en matèria de recaptació que ara té la Generalitat (Impost sobre el Patrimoni, Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics documentat i les taxes que es cobren per determinades operacions (no sé si me’n deixo cap) També l’impost sobre la banca si finalment s’acaba creat i d’altres futurs. També els que ara cobren els organismes autònoms de recaptació de tributs de les diputacions (BASE en el cas de Tarragona): IBI (urbà i rústic) i algunes taxes.

El que no acabo de comprendre és perquè, si ja existeix una Agència Tributària Catalana, s’ha de crear un nou organisme. No pot assumir l’Agència catalana totes les competències que acabi assumint el nou organisme?

Aquest fet demostra, una vegada més, que als nostres governants els agrada embolicar la troca més enllà del que és necessari. Mas ja fa temps que demana tenir estructures d’estat com a embrió d’una hipotètica Catalunya independent. La Hisenda pròpia és, sense cap mena de dubte, un dels organisme essencials si, finalment, s’acaba assolint l’objectiu que s’han marcat alguns dels nostres polítics. Però si en l’actualitat ja existeix l’Agència Tributària Catalana (fa uns anys Economia i Finances), repeteixo, no veig la necessitat de crear un nou organisme.

Un altre dubte és que passarà amb els treballadors de BASE i els altres organismes provincials que fan les mateixes funcions. En bona lògica haurien de ser traspassats al nou organisme, però ja sabeu de la lògica falla sovint.

Només hi veig una cosa positiva. Ara la coincidència de nom (Agència Estatal d’Administració Tributària i Agència Tributària Catalana) produeix que, de vegades, el ciutadà es faci un embolic i no reconegui a quin dels dos organismes ha d’acudir.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL III

Esperant els 'brots verds'

Pere Puigdomènech

Investigador

Hem d'aprofitar la sortida de la crisi per fer una reforma profunda del sistema d'investigació

Els diaris publiquen moltes notícies sobre gent que veuen indicis que la caiguda econòmica d'Espanya ha tocat fons. I també que els ciutadans estan lluny de percebre aquests indicis. Molts sectors de la societat espanyola estan patint l'empobriment generalitzat que s'ha produït aquests últims anys i la investigació científica està entre els sectors que pateixen la crisi de forma aguda. Seria ne­cessari que algun efecte positiu es comencés a notar com més aviat millor. I sobretot és necessari que a la sortida de la crisi ens trobem amb una ciència més dinàmica i eficient.
Hem dit i hem repetit que les retallades que ha fet l'Estat en ciència han estat brutals. Després d'uns anys de bonança, els fons públics per a la investigació s'han situat al nivell de set o vuit anys enrere. Ja fa tres o quatre anys en què l'entrada de personal nou en universitats i investigació es fa en quantitats simbòliques i hi ha hagut una enorme destrucció de llocs de treball no permanents que són justament els que ocupa la gent jove. El nostre ­sistema d'investigació, en el seu conjunt, s'ha empobrit d'una manera significativa. S'ha de dir que alguna cosa s'ha salvat i és molt possible que s'hagi d'agrair als responsables de la investigació al Ministeri d'Economia que hagin aconseguit que es mantinguin algunes convocatòries, encara que sigui tard i amb retallades. En l'entorn polític que ens trobem qualsevol cosa hauria estat possible.
A Catalunya hi ha hagut diferències. Les retallades que s'han portat a terme a la universitat han estat fortes i han tingut uns efectes importants en el funcionament i en el personal jove. Els diners per recolzar els centres d'investigació s'han mantingut, encara que de forma irregular. Alguns centres sobreviuen en bones condicions gràcies a fons europeus però són l'excepció que confirma la regla. S'han mantingut programes emblemàtics com l'ICREA de contractació de personal científic d'alt nivell, però hi ha hagut ERO i acomiadaments. Per una altra part, els diners de funcionament bàsic provenen de convocatòries de l'Estat i com a mínim durant un any no han arribat. Tot plegat ha fet que la crisi s'hagi notat per tot arreu, però potser en un grau inferior a Catalunya.
Per tant, és possible que, dins de la frustració generalitzada, alguna cosa s'hagi salvat. El que importaria ara és què passarà si realment l'economia s'anima, cosa que no sembla del tot assegurada. A nivell de l'Estat les dues grans alarmes que han saltat han estat el finançament de projectes del ministeri i dels centres que gestiona el CSIC. S'haurà de veure en primer lloc la quantitat de fons que s'hi destinen i com es gestionen. La vigent llei de la ciència preveia disposicions de flexibilització de personal i de gestió que no han estat desenvolupades, com una agència que havia d'estar funcionant el juliol del 2012 i encara estem esperant. Les disfuncions en l'estructura i el funcionament del CSIC són evidents. El seu anterior president va afirmar que s'havia de tancar el 30% dels seus centres i ara potser un percentatge similar dels seus funcionaris no tenen mitjans per treballar. Seria necessari pensar un nou CSIC eficient i modern.
El fet és que no s'entreveuen moviments de reforma en profunditat. A Catalunya es convoquen places de professor mitjançant el sistema Serra Hunter que obre la porta a noves contractacions mitjançant una avaluació internacional. És possible que el ministeri obri una via per a la contractació d'investigadors. Són iniciatives innovadores però insuficients. El Ministeri d'Educació parla d'una nova llei per a les universitats, una reforma essencial per a tot el sistema. La manera en què estan governades ha de canviar, però també ­l'estatut del seu personal, la manera com es financen i si és necessari repensar l'actual mapa de centres. Algú dirà que si es fa una reforma com la que s'ha fet en l'educació és millor no posar-s'hi, però serà una nova oportunitat perduda.
Estem en un moment especialment delicat en la ciència que fem aquí. A nivell català s'han posat en marxa iniciatives sobretot en els centres d'investigació i en el personal d'alt nivell que han demostrat que funcionen. Però aquestes iniciatives s'incompleixen. Hi ha feina a fer per aprofundir en el model que es vol construir i es parla des de fa temps d'una llei de la ciència a Catalunya. Actualment moltes reformes depenen del Govern central, per exemple en les universitats o en un sistema d'investigació que està ancorat en l'Administració de l'Estat i la funció pública. Els actuals responsables han dedicat els seus esforços a salvar el que ells pensen que es podia, però sense emprendre ni tan sols les reformes que estaven previstes en la legislació vigent. Tornar a fer les coses com abans seria sumar la preservació d'un sistema ineficient als efectes de la crisi.