Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre
polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va
convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només
havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig
de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.
Personalment sempre he pensat que ser de
centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans
errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha
deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el
camp econòmic.
També els del PP s’han definit sovint com de
centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de
tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que
hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.
Si ens fixem amb les polítiques que està
portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es
s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho
són de pacotilla.
Si fem una mica de memòria, recordarem que
després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va
durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i
Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.
Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de
centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com
a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com
els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres
formacions.
Llavors va ser quan la majoria d’exministres i
alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al
seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts
pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al
PSOE.
Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP
no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final
d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.
Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la
majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols
representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de
ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap
l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb
aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos...
Però dintre del PP.
És evident l’enorme influència que exerceix
l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en
alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la
llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei
representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera
que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.
Alguns dels antics dirigents del partit i que
han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que,
segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del
PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants
de l’ala més dretana del PP.
Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de
moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en
quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.
Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al
propi Mariano Rajoy.
Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar
per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent
del PP m’havien dit: Sóc del PP, però
moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti
tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la
majoria dels seus correligionaris?
Però el cas més nou i, a la vegada més
cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit.
Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de
Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre
Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va
publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la diferència
de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament
facciós.
Per tant, ara, saben això, no ens poden
estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i
serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al
Congrés amb bombo i platerets anirà
en aquesta línia.
