UN COTXE DE LA POLICIA ENTRE OLIVERES

Podria tractar-se del títol d’una novel·la, però és un relat verídic.

Des de fa temps (fins i tot anys), he estat buscant el Mas de la Rata, dintre del terme d’Ulldecona, més concretament per la partida de les Senioles. Aquest mas està relacionat amb la família del meu pare, ja que durant la guerra Civil hi anaven fer pa.

Me’n recordava que de menut hi havia anat una vegada i fins i tot el camí per on havíem passat. Des de la nostra Seniola s’agafava un camí paral·lel a la carretera de la Sénia en direcció als Valentins. Però actualment, aquest camí està tallat a poca distància del nostra finca i per tant resulta impossible continuar amb cotxe.

Vaig intentar arribar-hi pel l’altre costat, ja que és del tot impossible que una finca no disposi d’accés, però la meva recerca resultava sempre inútil.

Finalment, mon pare em va confirmar que abans es podia anar pel camí que ara estava tallat, però que la distància entre la nostra finca i el Mas de la Rata era molt més curta del que jo em pensava: aproximadament 1 quilòmetre. Des de la nostra Seniola es podia sentir el soroll de la curriola al poar. Era una pista que confirmava que, efectivament, estàvem parlant d’una distància relativament curta.

Amb tota aquesta informació vaig decidir reemprendre la recerca el passat dilluns de Pasqua. Vaig deixar el cotxe a l’entrador de la nostra finca i agafar el camí en direcció Sud, com si volgués anar cap els Valentins. Quan encara no havia recorregut ni 100 metres, la portalada d’accés a una finca estava oberta, la qual cosa indicava la presencia dels propietaris. Tot just en aquest punt el camí era del tot impracticable, fins i tot per anar-hi a peu, per tant vaig d’haver de passar per la finca del costat. Al costat de la caseta de la finca hi havia diversos cotxes, però un em va cridar l’atenció: era un cotxe patrulla de la policia local (suposadament d’Ulldecona)

No vaig poder evitar preguntar-me que estava fent allí: ha vingut a passar la Pasqua? –Em vaig preguntar- No m’ho acabava de creure, ja que fer ús del cotxe patrulla per a finalitats particulars està considerat com a una falta. Vaig continuar. Una mica més avant vaig poder tornar al camí que, com qualsevol camí, hi havia revolts i trams més bons i d’altres més dolents. Finalment, darrere d’uns arbres va aparèixer un mas molt restaurant. Després de fixar-me que hi havia un cotxe, vaig veure un senyor que em mirava. Li vaig preguntar si era el Mas de la Rata i em va dir que sí. Una bandera col·locada sobre la masada delatava la seva identitat: belga.

Hi vaig estar parlant una estona explicant-li les històries sobre el mas que mon pare m’havia explicat a mi tantes i tantes vegades. Mentre, van arribar uns amics que es van posar a parlar amb la seva dona mentre es preguntaven, segur, qui era jo. Ja tots reagrupats, me’n vaig adonar que la seva dona estava parlant per telèfon i ho feia en castellà. La trucava el propietari de la finca on hi havia vist el cotxe de la policia local. Li deia que aquella mateixa nit l’havien entrat a robar.

Misteri desvetllat. La policia local d’Ulldecona s’havia desplaçat fins atenent una denúncia. No crec equivocar-me si dic que ho fan fer gràcies al GPS que deu de portar instal·lat el cotxe patrulla, perquè trobar el lloc exacte és una mica difícil. El Mas de la Rata, per exemple, no surt ni al Google Maps i les referències a Internet són escasses.      

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. A LA RECERCA DEL MAS DE LA RATA (LES SENIOLES-ULLDECONA) III

INFRAESTRUCTURES PER A FER

El Conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila es felicitava perquè, finalment, s’han desencallat les infraestructures viaries amb el port de Barcelona. Les ferroviàries vindran més tard. No cal ni dir que aquesta mena d’infraestructures són del tot necessàries per a comunicar el Port (un dels principals de la Mediterrània) amb les autopistes i autovies que comuniquen la ciutat Comtal amb la resta de Espanya i fins i tot amb l’estranger. 

 

(Precisament mon fill que està estudiant la carrera de Navegació marítima, va fer un treball de final de cicle sobre la incidència del Corredor Mediterrani amb el port de Barcelona) 

 

Quan es portin a terme les obres, significaran una gran inversió pública que l’Estat que es comptabilitzaran con a inversions al territori català.

I a les Terres de l’Ebre? Què passarà amb les inversions al nostre territori?

Concretem. Què passarà amb l’autovia A7 (no confondre amb l’autopista AP7) que està aturada pel S i pel N just abans d’arribar a les nostres comarques?

I mentrestant, per què no es fa gratuïta l’autopista al menys fins a Hospitalet de l’Infant?

Quin nyap s’ha fet amb els trens de rodalies que arriben fins Tortosa?

Que passarà amb l’estació d’Ulldecona? Sembla ser que hi ha rumors que la volen tancar tal com van fer amb la de Santa Bàrbara i Freginals.  

Per què no es potencia el port dels Alfacs?

Per què no es milloren les comunicacions amb l’Aragó, tan per carretera com per via fèrria?

Encara que depengui de la Generalitat, què passa amb el desdoblament de la C-12 a l’Eix de l’Ebre i la prolongació fins el port de la fàbrica del ciment a la zona d’Alcanar platja?  

Continuem?  

LES XIFRES ESTAN PER A INTERPRETAR-SE

De vegades, les dades estadístiques, difícilment ens diran res, al menys que les puguem comparar. I tot i això, també es possible que les interpretacions siguin dispars depenent de la predisposició de la persona que les mira.

Per exemple. Si ens diuen que l’atur a Catalunya creix més que a la majoria de les comunitats autònomes espanyoles, a quina conclusió arribarem? N’hi haurà que es conformarà amb aquesta dada. En canvi, des del meu punt de vista, ens faltarà informació: Quin és el percentatge d’atur de totes i cadascuna de les CC.AA.; si el ritme de destrucció de llocs de treball s’ha accentuat darrerament; quines han estat les causes que el motiven; si és una situació estacional o bé ja ve de lluny, etc.

Ara m’agradaria que llegiu la següent carta al director publicada el Periódico del passat dimarts 22 d’abril: 

 

Catalunya, un llast

Dimarts, 22 d'abril del 2014 Antonio Sanz (Lleida)

En resposta a la carta 'Espanya, un llast', de Miquel González, li recordo que les últimes dades de desocupació publicades per Eurostat per a Catalunya són desastroses, ja que s'ha convertit en una de les regions europees on més creix. Entre les gairebé 300 regions d'Europa, Catalunya ja està entre les 20 primeres en desocupació amb una taxa que duplica àmpliament la mitjana europea. Supera Sicília, Calàbria i Romania. I, darrere d'Astúries, és la regió amb més atur del nord d'Espanya. No són bones notícies. Com veu, amb els seus mateixos arguments es pot concloure que Catalunya és un llast per a Europa.

 

Sempre que s’ampren estadístiques, no és el mateix créixer un 20% sobre 5, que el mateix percentatge sobre 50. Mentre en el primer cas l’increment ha estar només d’un, en el segon cas estaríem parlant de 10. Es a dir, quan més menuda sigui la taxa d’atur, encara que el percentatge sigui superior, en números absoluts podem estar parlant d’una xifra molt més baixa.

Per tant, la carta anterior no em diu absolutament res i, possiblement, si anés a veure l’índex d’Eurostat, tal vegada em quedaria igual com estic.

Si algú sense coneixements sobre el nostre país llegís la carta Catalunya, un llast, possiblement arribaria la conclusió de s’està parlant d’un territori poc desenvolupat econòmicament parlant, quan la realitat és una de els zones més desenvolupades d’Espanya.  

De totes formes, l’encaix de Catalunya amb Espanya va més enllà d’unes xifres ambigües d’atur. La primera condició que ha de reunir un poble per a ser independent és voler-ho ser. I aquest punt només sé sabrà si, finalment, i de forma democràtica, el poble de Catalunya es pronuncia a les urnes mitjançant un referèndum, ja sigui el 9 de novembre o en una data més llunyana.