LA COMUNIÓ ENTRE CiU I ERC

Mai millor que en època de comunions per a parlar de la existent entre CiU i ERC.

Evidentment res té que veure la comunió que en forma d’hòstia consagrada reben els fills de les famílies cristianes que la comunió entre els dos partits polítics.

La primera comunió es defineix com: A l’Església Catòlica, sacrament de l’Eucaristia i acte de rebre’l o administrar-lo.  

Mentre que la definició de la segona és: Circumstància de tenir alguna cosa en comú.  

Entre CiU i ERC sempre han tingut coses en comú, això és obvi. L’època en la que ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUA va ser un miratge. L’excepció que compleix la regla.

L’any 1980, quan CiU va guanyar les primeres eleccions autonòmiques sense obtenir majoria absoluta, a ERC, presidida per Heribert Barrera li va poder més la vesant nacionalista que no l’esquerra del nom i van fer president a Jordi Pujol  en el que va ser l’inici del pujolisme, un període de temps que va durar 23 anys.

A partir d’aquella època, ERC va viure la seva peculiar travessia pel desert fins l’arribada d’un personatge clau en la història del partit: Josep Lluís Carod-Rovira.  

Per què ERC va decidir formar govern l’any 2003 amb les considerats partits d’esquerra i als que havia rebutjat l’any 1980?

La lluita contra el transvasament de l’Ebre que es va portar a terme a les comarques del Sud de Catalunya hi va tenir molt que veure. En aquella època, CiU, al govern, havia abandonat a la seva sort a la gent de l’Ebre. Pujol estava més interessat en acabar la seva vida política com a President de la Generalitat que donar suport a un territori que veia amenaçat el seu futur.

Malgrat tot, la resposta no va ser immediata. Van trigar uns dies abans de donar el sí vull. Finalment, Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura van signar el Pacte del Tinell que seria el començament d’un govern catalanista i d’esquerres, però no exempt de desavinences. La més gran de totes va ser l’Estatut que va promoure el President Maragall i del que ERC se’n va desmarcar; en canvi va rebre el suport de CiU, en aquell temps molt menys independentista que ara.

A contracor de molts militants d’ERC (algun d’ells m’ho va expressar personalment), van repetir un segon govern tripartit fent així president al xarnego José Montilla.

Al final d’aquest segon mandat el record del Pla Hidrològic Nacional ja quedava lluny i, encara que s’hagués sumat, difícilment ERC hauria entrat en un tercer govern amb el PSC i ICV-EUA.

Però Mas, cansat de que ERC li hagués donat carabasses, es va oblidar del notari i va aconseguir el suport del PPC, un partit que sempre sé li havia mostrat fidel a canvi de suports al Congrés.

Però aquell 11 de setembre de 2012 ho va canviar tot. CiU (a partir d’aquí hauríem de parlar de CDC) de sobte, com per art de màgia va transformar-se en independentista i d’aquí a estretir llaços amb ERC, només hi havia un pas... I curt.

Alfred Bosch (ERC) va dir no fa gaires dies: Mas es un personatge clau per a la independència de Catalunya. Sembla ser que ni se’n recorden de quan estaven d’acord en transvasar l’Ebre ni de que CDC es va decantant segons bufa el vent.

Pujol (i la resta) van fundar CDC per tocar poder. Sense poder no són res. Després de Pujol, les noves generacions de convergents han heretat aquesta propietat i fins i tot la porten als gens.

Però al final de tot, tinc un dubte: ERC només dóna suport al govern de Mas perquè a l’horitzó hi veuen una Catalunya independent o perquè aspiren a succeir-los amb totes les avantatges que això suposa? O totes dues coses, es clar.
Per a concloure una darrera consideració: Cada vegada CDC es sembla més a ERC i, a la vegada, ERC s’aproxima més al tarannà de CDC. Tal per a qual.

XXI FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA. LES PECES QUE PARTICIPAVEN AL CONCURS

El crowdfunding, en el punto de mira

La Fatarella 1968 va ser possible gràcies a un crowdfunding

.

-El auge de los créditos entre particulares es una consecuencia directa de la crisis económica y la flexibilidad que permite Internet
-En solo cinco meses, la plataforma dedicada al préstamo a pymes y empresas LoanBook ha intermediado más de 800.000 euros en créditos
-La crisis financiera ha posibilitado que España sea uno de los países donde el 'crowdfunding' goce de una mayor acogida como vehículo de financiación para empresas y proyectos
-La mayor parte de las plataformas dedicadas a gestionar préstamos entre particulares y a empresas consideran positivo que el Gobierno fije unas reglas para el sector
-Hay quien considera que los mismos bancos que han cerrado el grifo del crédito presionan al Gobierno para endurecer los requisitos a las plataformas de financiación colectiva
-La normativa anunciada por el Gobierno busca minimizar el fraude y abrir una nueva vía alternativa para que las pymes puedan obtener financiación.


 http://www.eldiario.es/canariasahora/premium_en_abierto/crowdfunding-punto-mira_0_255825037.html

EBRELÍDERS, ELS PSEUDOPREMIS

Per molt populars que siguin els premis Ebrelíders, no deixen de ser, des del meu punt de vista uns pseudopremis ja que una part dels nominats no reuneixen els mèrits suficients per a ser candidats.

Per a participar-hi només cal que t’inscriguis o que ho faci un altre per tu. No s’hi descarta ningú. I després, per guanyar, es necessari comptar amb els màxims aliats possibles i que cada dia se’n recordin de votar per la teva candidatura. Normalment, una vegada s’ha arribat a la segona fase del concurs i que ja es la definitiva, es busca la complicitat amb d’altres candidats que opten a ser premiats en categories diferents i al final, qui reuneix més aliats, s’acaba emportant el premi. Així de fàcil o així de complicat, segons es miri.

Com a president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, l’any passat vaig recollir el primer premi en la categoria de Projecció Cultural, Ecològica i Popular que, aquest any s’ha castrat i només sé l’ha deixat com a Cultural. És la categoria que té més aspirants.

Recordo que hi havia un frec a frec entre la Passió de la Cava i la nostra colla. Després s’hi van afegir els Xics Caleros, la primera colla castellera de les Terres de l’Ebre que, segurament, en veure la nostra participació, van decidir inscriure’s pensant que tenien possibilitats reals de guanyar, ja que la gala final de lliurament de premis es feia al seu poble: l’Ametlla de Mar.

A la fase final de la nostra categoria hi passarem els tres esmentats: Xics Caleros, la Passió de la Cava i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Aviat els Xics Caleros van agafar una lleugera avantatge i tot indicava que s’emportarien el primer premi. Però de sobte, mentre la Passió s’estancava, els nostres vots anaven en augment fins agafar la posició capdavantera que ja no abandonaríem.

Què va passar? Sembla que hi va haver una picabaralla entre un membre de la colla castellera calera i un altre de la Passió i, a partir d’aquell moment, els caveros van decidir votar per la nostra colla per a què no guanyés l’altra colla castellera.

No van ser dels únics que varem rebre vots. Una indústria agroalimentària de Gandesa, una associació naturalista i un candidat individual també votaven per nosaltres i nosaltres per ells, evidentment. En canvi, els qui donaven suport a un candidat rapitenc en la categoria Maior de l’any votaven pels Xics Caleros tot i que a la nostra colla tenim integrants de la Ràpita. La candidatura rapitenca va omplir de cartells el poble per a que al gent del poble votés pel candidat. Cada candidat té les seves estratègies...    

A l’edició actual, per exemple, hi ha diversos candidats en diferents categories que són o han estat polítics: Marta Cid, exconsellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya en la categoria d’Ambaixador ebrenc de l’any, Josep Curto (Kubaleta), exdiputat al Parlament en la categoria de Maior de l’Any i Pedro Hernández, regidor de l’Ajuntament de la Ràpita en la categoria màxima, la d’Ebrenc de l’any. De tots tres és Marta Cid qui té més possibilitats de guanyar i per això només cal que la votin els militants i simpatitzants del seu partit. Però quins mèrits va fer l’any 2013? Jo no n’hi conec cap. Sobre Pedro Hernández (ex PP) i Josep Curto puc dir exactament el mateix.

Un altre cas. A la categoria de Maior de l’any un galerenc, Ernesto Muñoz també aspira a guanyar. En aquest cas es valora tota una vida. Segons es diu, els seus mèrits van ser: ser escolanet i haver estat vinculat a l’avida associativa del poble. Unes qualitats extraordinaris i només a l’abast d’uns pocs escollits, com podeu comprova.

Cóm es podria millorar el premi? Evidentment hi ha moltes fórmules per a premiar a qui realment s’ho mereix. El primer que s’hauria d’evitar és la presència de polítics, al menys que, realment, hagin realitzat algun fet digne de destacar i que els fes mereixedors de la candidatura.

Penso que es podria fer de forma similar a com organitza el Periódico de Catalunya el premi Català de l’any, encara que, evidentment, conservant les mateixes categories que ara té. En el cas del Català de l’any, els 10 finalistes surten d’una votació prèvia on cadascú pot proposar un nom i els 10 que més propostes reben seran els finalistes. Aquesta fase es totalment secreta i les 10 candidats no es coneixen fins el final. A partir d’aquí és quan comencen les votacions pròpiament dites que poden fer-se per Internet o per telèfon via missatge de text. Periòdicament es van eliminant els que menys vots tenen fins a quedar-ne tres que seran els qui es disputaran el premi durant la gala final amb l’assistència de les màximes autoritats del país. Fins ara, m’atreviria a dir que sempre l’han encertat i el català de l’any realment ha fet mèrits per l’obtenció del guardó. Fixeu-vos sinó en aquests noms Ernest Lluc, a títol pòstum després de ser assassinat per l’ETA, Pau Gasol, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Neus Català escriptora i supervivent d’un camp de concentració alemany, Pasqual Maragall, Pep Guardiola, David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca després de que la UNESCO concedís al món casteller el guardó de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, etc.