dimarts, 29 de juliol del 2014

QUÈ M’ESTÀS CONTANT!

Després de conèixer-se la notícia de que el Pare Pujol havia mantingut en comptes suïssos una gran quantitats de diners de la herència de l’Avi Pujol, molts convergents han posat el crit al cel i fins i tot li demanen que renunciï al títol honorífic de President fundador.
Però... Què m’està contant!! És que abans de confessar-se no sabien que la vida de Jordi Pujol i Soley estava plena d’ombres? És que ni tan sols ho sospitaven? Però si això ho sospitava la majoria de la gent que no hem congregat mai amb les idea del pujolisme des del cas Banca Catalana!
Mireu, el tema Banca Catalana va esclatar l’any 1982, dos anys després de que Pujol fos designat per Parlament de Catalunya primer President de la Generalitat després del franquisme amb els vots de CiU i ERC que va acceptar que Heribert Barrera fos el President del Parlament de Catalunya i, de facto, la segona autoritat del país.
Us imagineu l’enrenou que s’hauria muntat si, en aquell moment on Espanya era un país políticament i socialment inestable, s’hagués processat a un des primers càrrecs públics escollits democràticament? Per tant, hem de pensar que la solució de l’anomenat Cas Banca Catalana va ser més polític que judicial.
A manca d’una ideologia clara (dintre de Convergència hi caben tot tipus de ideologies: catalanistes (independentistes s’hi ha fet darrerament empentats per la societat), lliberals, democratacristians, socialdemòcrates i fins i tot representants de la dreta catalana de tota la vida, esdevinguts demòcrates de conveniència.
Pujol més que el fundador de Convergència va ser el creador del pujolisme.
El pujolisme era (és) una manera nova de fer política amb un sol objectiu: tenir tantes cotes de poder com fos possible. Sense importar el preu... I és que tenint poder es tenen diners i amb diners (aquesta és la manera de pensar dels convergents) és té tot el que es precisa.
Així, durant els primers anys del govern Pujol, per aconseguir expandir-se arreu de Catalunya, si va fer falta fitxar a cop de talonaria, es fa ver, sense cap tipus de mirament. Tot s’hi valia.
Així van fitxar per CDC els alcaldes independents de Camarles Primitivo Forastero, Santa Bàrbara Josep Bertomeu i Godall Aurelio Villabí. Encara que em consta que van tocar a d’altres persones com per exemple un mestre que vaig tenir a primària de Santa Bàrbara i a un avicultor de Godall. Aquest em va explicar ja fa uns anys que el van citar al despatx que tenia Roig sobre la llibreria de l’avinguda de Santa Bàrbara i allí, a part de l’exalcalde estava també Macià Alavedra (durant molts anys uns dels homes forts del pujolisme i uns dels involucrats en el cas Pretòria) el van voler comprar a cop de talonari. I és que per als convergents tots tenim un preu i només cal arribar a la xifra desitjada
Una vegada aconseguits els primers objectius (governar la Generalitat i expandir-se pel territori on controlaven la majoria dels mitjans i petits municipis, la qual cosa els hi permetia dominar el poder local des de les diputacions provincials), el següent objectiu era perpetuar-se a les institucions. Una vegada més vull recordar les paraules de la matriarca de la família quan el PSC, ERC i ICV-EUA van pactar per a formar govern a la Generalitat: Ens han robat la Generalitat!
I és que els convergents sempre han cregut que la Catalunya era el seu territori i que passaria de pares a fills (o fillols polítics), com si fos una herència (com la que va rebre Jordi Pujol del seu pare Florenci)
D’aquí que Mas se’n anés a Madrid a pactar amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut a canvi de que el PSC no impedís que fos president com a cap de la llista més votada. L’estratègia li va sortit malament i els mateixos partits van tornar a pactar un nou govern que deixava fora a CiU per segona legislatura seguida.
Quan finalment Mas (i tot el pujolisme) van tornar a presidir la primera institució de Catalunya, no va tenir cap problema amb pactar amb el PP, aquell partit polític al que havien acudit sempre que el necessitaven i el mateix partit polític que anys abans, en un acte teatral, Mas havia rebutjat eternament signant un document davant de notari.
Com veieu poc els importava tornar a posar-se als braços de la dreta catalana. Aquella dreta que una nit electoral havia cridat: Pujol, enano, habla castellano...
I Esteu segurs que si haguessin de pactar amb el dimoni ho farien. Hi ha massa gent que viu gràcies a la mamella de Convergència i massa interessos econòmics (legals o il·legals, això tan dóna) com per retirar-se de la primera línia política.
Dels darrers anys, imagino que ho teniu més fresc. Mas (i també Pujol) se’n van adonar que l’única via que tenien per a continuar aferrats a la vaca era abraçar la bandera independentista. Van abandonar al PP a la seva sort i van fer front comú amb ERC, un partit que cada dia que passava guanyava enters. Aquest pacte va permetre a CiU seguir al front de la Generalitat i a veure-les passar i a ERC créixer a l’ombra dels hereus del pujolisme.
Curiosament (o no), a part de CiU, ERC ha estat l’únic partit que no va demanar la compareixença de Pujol al Parlament per a que expliqués tot aquest enrenou que ha sacsejat la vida política catalana del darrers dies.
I és que el partit que va ajudar a créixer a Pujol votant la seva investidura, no pot ara anar en contra de la seva pròpia història.
Sempre m’he preguntat que hauria passat si ERC s’hagués decantat l’any 1980 per Joan Reventós, una persona, sense cap mena de dubte molt més honrada que Jordi Pujol. Mai ho sabrem, perquè la història es pot reinterpretar, però no canviar-la, però de la família Pujol encara ens assabentarem (segur!) de més coses. Tot i la poca col·laboració que mostrarà ERC. Potser tinguin que amagar alguna cosa? I si, a part d’oferir a Barrera la Presidència de la Generalitat li hagués donat alguna cosa molt més material...
Només és un apunt per a la reflexió. 
Ara diu Rull que s’ha de refundar el partit… Ara? Després de tots els casos de corrupció on s’han vist implicats tota mena de càrrecs del partit i que, des de la direcció es minimitzaven... Ara? Quan resulta ha caigut el seu màxim símbol, el pare fundador, el TOT PODERÓS... 
¿És què ja no se’n recorden que tenen la seu embargada pel Cas Palau de la Música, presumptament per finançament il•legal del partit? 
¿És què volen passar per alt les comissions rebudes per contractes de tota mena (obra pública serveis...) Aquell famós 3% que va denunciar Pasqual Maragall, però que segons tots el indicis era molt més? (Es parla de percentatges propers al 20%)
Està clar que no és el mateix que t’acusin d’haver robat, ja que sempre ho pots negar, que surti un i admeti que ha comés frau fiscal durant un bon grapat d’anys, la majoria dels quals sent president de la Generalitat.

Però... Què m’estàs contant!!  

REUNIÓ RAJOY-SÁNCHEZ: UN ÚNIC PUNT DE COINCIDÈNCIA

El cert és que tampoc m’esperava molt més, però la reunió entre el President del govern d’Espanya Mariano Rajoy i el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez bé podria qualificar-se de patètica, ja que, segons les declaracions del propi Sánchez, només van trobar un punt de coincidència: la consulta catalana.
És què Espanya no té problemes per a resoldre? Evidentment molts i molt grossos : atur, pobresa, sanitat i ensenyament públics, corrupció, justícia, etc. La resposta que ens donarien ells seria un no rotund. El primer problema per al PP i el PSOE es diu salvaguardar la unitat d’Espanya a qualsevol preu.
La reunió mantinguda entre Rajoy i Sánchez s’hauria d’emmarcar dintre del marc de la cordialitat institucional entre el President del govern i el que serà, a partir d’ara cap de l’oposició. Més enllà d’aquesta cordialitat, poca cosa més, ja que temps hi ha hagut fins ara per poder seure a una taula, ja no el PP i el PSOE, sinó tots els partits amb representació parlamentaria (indistintament de la institució on estiguin) per mirar de trobar solucions consensuades al greu deteriorament dels drets i les llibertats tan individuals com col·lectives.
No esperava que Sánchez es comprometés a donar suport al govern del PP a partir d’ara. I a més de fer-ho de forma gratuïta. Qui alguna cosa vol, alguna cosa ha d’oferir a canvi.
Rajoy, una vegada més, em va decebre. Tenia l’oportunitat d’accedir a la petició de Sánchez de reformar la Constitució i donar així una alternativa a Mas que no passés per la consulta d’autodeterminació i les pretensions independentistes de Catalunya. Però no va ser així. Vaig apuntar que podia passa, però és evident que em vaig equivocar.
Per tant, estem allà on érem. No ens em mogut ni un mil·límetre: els dos grans partits contraris a la consulta catalana. Aquesta situació també és la més comentada pels diaris que s’editen a Madrid (el País, el Mundo, ABC...)
Davant dels escassos resultats, potser millor haver-se trobat a un altre lloc, com per exemple a una cafeteria fent un solo...    

ES DIU, ES COMENTA QUÈ... SOBRE LA CONFESSIÓ DE JORDI PUJOL

Hi ha qui diu que la confessió de divendres de Jordi Pujol no va ser fruit de la improvisació, ni de la casualitat. Que va ser degut a una campanya perfectament planificada i amb una finalitat ben definida.
¿Penseu que ha esta casualitat que Jordi Pujol hagi fet aquestes declaracions només uns dies després de la retirada política de son fill Oriol? HI ha qui comenta en privat de que no, que tot forma part de la mateixa cosa.  
Quan un got ja està ple del tot, una simple gota el va vessar. Darrerament havien estat tants els casos que afectaven a la família Pujol que s’havia de buscar una decisió contundent.
Fa uns mesos, el diari el Mundo va destapar (citant fons de la Policia Nacional) que la família Pujol tenia una gran fortuna a Suïssa. En aquell moment Pujol i els seus van fer el que sempre es fa en aquests casos: negar-ho tot. Era qüestió de temps que el tema sortís a la llum amb totes les evidències necessàries. Això podria passar properament.
Recordeu que quan Pujol es va declarar culpable de frau fiscal per no haver declarat mai l’herència de son pare, en el mateix acte va eximir els seus fills. Però si la justícia fa el que ha de fer, evidentment l’intent de Jordi Pujol de voler carregar-se amb totes les culpes, no tindrà cap efecte, ja que els casos que afecten sobre tot als seus fills Jordi i Oriol res tenen que veure amb l’herència del seu iaio.
Personalment em crida molt l’atenció de l’evolució del pare espiritual del nacionalisme català.
Pujol va començar a adquirir certa notorietat durant el conegut com a fets del Palau de la Música (no confondre amb el cas Palau de la Música) Era l’any 1960 i el Palau de la Música va organitzar un acte d’homenatge al poeta Joan Maragall. Les autoritats de l’època van prohibir expressament que l’Orfeó Català interpretés el Cant de la Senyera, el que es considerava que era el seu himne.
Davant les autoritats franquistes de l’època i mentre l’Orfeó s’estava callat, un grup d’assistents el van cantar amb l’enrenou que es va muntar. Hi van haver detencions, entre les quals la de Jordi Pujol que, encara que no hi era present, si que formava part dels organitzadors de l’acte. Sé li va fer un consell de guerra i se’l va empresonar. Ja havien fet un màrtir de la causa catalanista. Si no hagués passat això, segurament, Pujol, no hauria tingut la popularitat que va tenir entre la classe benestant de la societat barcelonina de l’època.
Aquest bagatge li va servir molt a l’hora de donar el pas a la política. Haver estat presoner polític del franquisme era com un aval que obria moltes portes.
Van haver de passar molts d’anys, tants com més de 30, per a que Jordi Pujol patís la seva primera transformació important. Des sobte es va declarar independentista convers. Ell que mai havia girat l’esquena a Espanya on sempre havia anat a pidolar, volia ser autosuficient.  
Finalment i és quan tots varem caure de cul (potser alguns només van aparentar que ho feien), va ser el passat divendres 25 de juliol (curiosament la festa del patró d’Espanya) quan es va declarar culpable dels seus pecats de joventut al no haver declarat l’herència que el seu pare li havia deixat a Suïssa.
Hi haurà properament un ou capítol. Com cantava la Plateria, la vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida...

De moment, Maria Victoria Álvarez, la que va ser amant de Jordi Pujol Ferrusola, en una entrevista que va donar dissabte a la Sexta, va dir: El més gros encara no ha sortit. I mol em temo que aquesta senyora deu de saber moltes coses de la família Pujol-Ferrusola. 

LES FOTOS CURIOSES DEL DIA 29-07-2014

A l'avinguda de Catalunya hi ha dues tapes de claveguera que en lloc de Ajuntament d'Amposta hi diu Ajuntament de l'Aldea. 
Les hipòtesis de com han arribat allí poden ser diverses. Des de que l'ajuntament d'Amposta les va comprar a un ferroveller per tal d'estalviar-se uns cèntims a que algú les va extreure de l'Aldea i les va deixar a Amposta o qui sap si les va intercanviar.