dimarts, 16 de setembre del 2014

MAS A LA DESESPERADA

Si ens atenem al discurs de Mas ahir al parlament, tot indica que estem a les portes d’unes noves eleccions anticipades.
I és que Mas no ho té clar. O dit d’una altra manera: es troba entre l’espasa i la paret. La paret seria el poder de l’Estat Central que no para d’amenaçar a Catalunya (la penúltima han estat les declaracions del Ministre d’Afers Exteriors García-Margallo dient que no descarta que demà mateix, el Govern de Rajoy pugui suspendre l’autonomia) i l’espasa seria ERC, però també ANC i Òmnium.
A Mas sé li esgoten les alternatives. Sembla ser que només li queden dues: anar de la ma d’ERC i posar les urnes al carrer el 9-N sense la legalitat que, ara com ara defensa, i tornar a convocar eleccions. Ja veuríem si finalment hi haurà candidatura unitària o no. Aquesta serà la nova disjuntiva.
És evident que si Mas convoca eleccions anticipades haurà fracassat una vegada més. L’any 2012, després de la Diada, es va desempallegar del PP per a tirar-se als braços dels republicans i acatar la nova fe independentista que començava a agafar força.
Ara, si finalment ERC no entra al govern (la qual cosa voldrà dir que la consulta no es farà al seu gust) i al menys que es busqui nous socis (el PSC hi estaria disposat, però des del meu punt de vista els socialistes es farien l’harakiri) Per molt que es volguessin disfressar de salvadors de la situació, molts militants i simpatitzants que ens hem vist afectats per les males formes d’alguns membres de Convergència, no ho toleraríem.
El desig de Mas i els seus seria fer una candidatura unitària on l’encara President aniria de número 1. Tal com està la situació, no crec que Junqueras hi posés massa inconvenients per anar de dos (sempre que els relacions entre totes dues formacions no empitjorin) ja que sap que tard o d’hora (sembla), li arribarà la seva oportunitat.
Però també caldrà veure-ho. Els republicans saben que podríem guanyar perfectament unes eleccions autonòmiques de fer-se de forma immediata. Però això voldria dir que dintre d’uns mesos serien ells els que es trobarien en la mateixa situació que ara es troba CiU. I la pregunta és: estan preparats per afrontar aquesta situació, amb el desgast que això comporta.
Però si CiU (o CDC) baixa, altres hauran d’ocupar el seu lloc. És llei de vida. I si guanyes unes eleccions, s’ha d’afrontar el repte i acatar la voluntat dels ciutadans. No s’entendria d’una altra manera.
Sigui quina sigui la situació, està clar que aquestes 7 setmanes i escaig que queden fins el dia 9 de novembre, estarem ben distrets. Tal i com es vagi aproximant el dia, cada vegada hi sortiran novetats (d’un signe o d’un altre) que poden fer variar la situació en qualsevol moment.
Però ahir Mas no només va deixar entreveure la possibilitat d’avançar les eleccions, sinó que també va fer un balança triomfalista del seu mandat (un altre signe de que podem estar arribant al final d’un cicle)
Com sol ser habitual amb els convergents, va donar les culpes a Madrid de tot (ells no accepten mai que s’han equivocat, són perfectes!)
Avui, al Periódico en paper (o digital si en sou subscriptors d’aquest format) podeu llegir un dur article de Joan Tàpia que porta per títol Una certa olor a segona dissolució.
I una senyal més de que estem davant d’una convocatòria electoral: la recuperació de la segona paga extraordinària per part dels treballadors de la Generalitat. He llegit per algun lloc que és una mesura populista que està encaminada a recuperar vots d’entre els seus treballadors (recordeu que una gran part de la plantilla són afins a CiU i que si darrerament els han deixat de votar, en part ha estat per la supressió d’una part del sou)

Sembla ser que la mesura, per molt anunciada que sigui, es poc provable que s’arribi a aplicar, tal i com estan els comptes de la Generalitat... Però ells ja ho han deixat anar. 
Ara tot s'hi val!  La veda s'ha acabat.   

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 16-09-2014

La mania que tenen alguns de deixar els bolquers fora del lloc on caldria posar-los. 

Una llei de claredat per a la consulta

ODÓN ELORZA
Diputat socialista per Guipúscoa

Les Corts haurien d'aprovar una norma que permetés a Catalunya expressar-se amb plenes garanties

Els federalistes sí que podem fer realitat una via de consulta legal per a Catalunya que sigui respectuosa amb l'Estat de dret si el seu desenvolupament, amb garanties, s'ajusta a una llei de claredat aprovada per les Corts. Mitjançant aquesta llei, necessària per possibilitar consultes sobre una eventual secessió, es respectaria també el principi democràtic a l'oferir vies perquè una voluntat concreta s'expressés d'acord amb unes regles i garanties clares.
Aquesta llei tindria la virtut
-i oportunitat- de separar el debat urgent -ajornat i bloquejat- de la reforma constitucional d'aquesta altra iniciativa que hauria de garantir aquell principi democràtic. Catalunya no pot esperar més. I Espanya no l'hi pot permetre. Per tant, és una exigència de tots els demòcrates.
La llei de claredat establiria que, després d'un pronunciament de majoria reforçada del Parlament de Catalunya, el Parlament espanyol estaria obligat a recollir aquesta petició i demanaria al Govern català la convocatòria d'una consulta per comprovar la voluntat dels catalans sobre una eventual independència respecte d'Espanya. Aclarim que del resultat de la consulta no se'n derivaria, en el seu cas, la secessió automàtica o unilateral, com succeeix en tots aquests processos. La hipotètica secessió és, també, part de la negociació.
Es tracta d'una via similar a la que s'aplica en els casos del Quebec (Canadà) i Escòcia (Regne Unit) i que ha estat aplaudida per CiU i el PNB, entre altres forces polítiques. En el nostre cas, les Corts aprovarien una llei de claredat que contemplés les condicions exigibles en una consulta. Ens referim al contingut clar de la pregunta, la participació mínima exigible, les majories qualificades requerides de suport i la posterior obertura d'un procés de negociació -de bona fe- entre l'Estat i Catalunya per fixar una separació en termes raonables per a les parts. En aquest supòsit, la necessària reforma de la Constitució s'hauria de sotmetre a referèndum a tot l'Estat.
És veritat que no existeix una sortida perfecta per a totes les parts, ni en el cas de Catalunya ni en cap altre de semblant. És cert que es necessita temps per consensuar aquesta via, no exempta de dificultats però que alleujaria tensions i suposaria comptar amb unes regles clares per tractar un allunyament que no desapareixerà. Les bases jurídiques i els principis contemplats en la llei de claredat del Canadà són de gran calat democràtic i han servit per encarrilar les reclamacions independentistes i de molts demòcrates al Quebec i perquè David Cameron construís la sortida negociada de la consulta del 18 de setembre a Escòcia. Per tant, cal preguntar-se: ¿per què si és útil al Canadà (2000) i a la Gran Bretanya (2013) no ho pot ser a Espanya?
No hem encertat en la resposta al desafiament democràtic que es planteja a Catalunya i Euskadi, ni hem sabut fer pedagogia política d'una alternativa federal elàstica, flexible i democràtica. I reconeixent que la pretensió d'independència és legítima sense violència i que no es pot retenir ningú per la força, els federalistes hem d'oferir una via democràtica per fer-la possible; des de la convocatòria de la consulta fins al final del procés negociador. Aquesta proposta no pot ser titllada per ningú d'il·legal, autodeterminista o allunyada de la pretensió dels catalanistes que demanen una consulta però que no són independentistes.
La via d'una consulta clara i amb garanties ha de formar part d'una proposta global d'abast estratègic que resolgui l'encaix de Catalunya i Espanya. Així, la llei de consultes espanyola precediria una reforma de la Constitució en la direcció federal. Amb ella els federalistes busquem més cohesió de la ciutadania i entre els pobles de l'Estat reforçant els valors de lleialtat, cooperació, coordinació, solidaritat i transparència en la relació entre els diferents territoris federats. A més a més, la nova Constitució haurà d'incorporar el reconeixement de la realitat plurinacional d'Espanya i el respecte a les diferents identitats compartides, cultures i llengües per enfortir la convivència en aquest país. Pensar en federal ens porta a construir una nova cultura federal que ha d'aprofundir en el discurs d'una Espanya plurinacional davant la idea caduca d'un nacionalisme espanyol.
NOMÉS des de la política podrem superar tant el maximalisme de sectors sobiranistes com l'immobilisme d'una dreta rància, i perfeccionar a més a més ofertes federals ben intencionades però encara sense força ni motivació. No és el moment de jugar a buscar responsabilitats, que estan molt repartides, sinó de promoure una sortida audaç i possible amb total encaix a un Estat de dret. Hem d'intentar pactar aquesta via de claredat democràtica perquè hi guanyaríem tots. Diputat socialista per Guipúscoa.
Firma també l'article Laia Bonet,
professora de Dret Administratiu
i Dret de la Comunicació.