Si ens atenem al discurs de Mas ahir al
parlament, tot indica que estem a les portes d’unes noves eleccions
anticipades.
I és que Mas no ho té clar. O dit d’una altra
manera: es troba entre l’espasa i la paret. La paret seria el poder de l’Estat
Central que no para d’amenaçar a Catalunya (la penúltima han estat les
declaracions del Ministre d’Afers Exteriors García-Margallo dient que no
descarta que demà mateix, el Govern de Rajoy pugui suspendre l’autonomia) i l’espasa
seria ERC, però també ANC i Òmnium.
A Mas sé li esgoten les alternatives. Sembla
ser que només li queden dues: anar de la ma d’ERC i posar les urnes al carrer
el 9-N sense la legalitat que, ara com ara defensa, i tornar a convocar
eleccions. Ja veuríem si finalment hi haurà candidatura unitària o no. Aquesta serà
la nova disjuntiva.
És evident que si Mas convoca eleccions
anticipades haurà fracassat una vegada més. L’any 2012, després de la Diada, es
va desempallegar del PP per a tirar-se als braços dels republicans i acatar la
nova fe independentista que començava a agafar força.
Ara, si finalment ERC no entra al govern (la
qual cosa voldrà dir que la consulta no es farà al seu gust) i al menys que es
busqui nous socis (el PSC hi estaria disposat, però des del meu punt de vista
els socialistes es farien l’harakiri) Per molt que es volguessin disfressar de
salvadors de la situació, molts militants i simpatitzants que ens hem vist
afectats per les males formes d’alguns membres de Convergència, no ho toleraríem.
El desig de Mas i els seus seria fer una
candidatura unitària on l’encara President aniria de número 1. Tal com està la
situació, no crec que Junqueras hi posés massa inconvenients per anar de dos
(sempre que els relacions entre totes dues formacions no empitjorin) ja que sap
que tard o d’hora (sembla), li arribarà la seva oportunitat.
Però també caldrà veure-ho. Els republicans
saben que podríem guanyar perfectament unes eleccions autonòmiques de fer-se de
forma immediata. Però això voldria dir que dintre d’uns mesos serien ells els
que es trobarien en la mateixa situació que ara es troba CiU. I la pregunta és:
estan preparats per afrontar aquesta situació, amb el desgast que això
comporta.
Però si CiU (o CDC) baixa, altres hauran d’ocupar
el seu lloc. És llei de vida. I si guanyes unes eleccions, s’ha d’afrontar el
repte i acatar la voluntat dels ciutadans. No s’entendria d’una altra manera.
Sigui quina sigui la situació, està clar que
aquestes 7 setmanes i escaig que queden fins el dia 9 de novembre, estarem ben
distrets. Tal i com es vagi aproximant el dia, cada vegada hi sortiran novetats
(d’un signe o d’un altre) que poden fer variar la situació en qualsevol moment.
Però ahir Mas no només va deixar entreveure la
possibilitat d’avançar les eleccions, sinó que també va fer un balança
triomfalista del seu mandat (un altre signe de que podem estar arribant al
final d’un cicle)
Com sol ser habitual amb els convergents, va
donar les culpes a Madrid de tot (ells no accepten mai que s’han equivocat, són
perfectes!)
Avui, al Periódico en paper (o digital si en
sou subscriptors d’aquest format) podeu llegir un dur article de Joan Tàpia que
porta per títol Una certa olor a segona
dissolució.
I una senyal més de que estem davant d’una
convocatòria electoral: la recuperació de la segona paga extraordinària per
part dels treballadors de la Generalitat. He llegit per algun lloc que és una
mesura populista que està encaminada a recuperar vots d’entre els seus
treballadors (recordeu que una gran part de la plantilla són afins a CiU i que
si darrerament els han deixat de votar, en part ha estat per la supressió d’una
part del sou)
Sembla ser que la mesura, per molt anunciada
que sigui, es poc provable que s’arribi a aplicar, tal i com estan els comptes
de la Generalitat... Però ells ja ho han
deixat anar.
Ara tot s'hi val! La veda s'ha acabat.
