Periodista
Per a Espanya els grans enemics es troben en territoris minúsculs i quimèrics
Hem entrat en un nou capítol de la catalanofòbia. En principi es tracta de l'animadversió que la resta d'Espanya sent per aquest lloc de la península. Els orígens del catalanisme són llunyans, però la seva resurrecció és recent. Amb motiu del referèndum escocès hi ha hagut moltes ocasions perquè la caverna i les seves ampliacions s'hagin despatxat a gust. La premsa i les televisions de Madrid han fet el joc a tots els que des del temps de Numància han trobat en l'anticatalanitat un dels elements cohesionadors de la hispanitat.
En els últims temps dels Àustries poetes com el mateix Quevedo no es van frenar en els seus epítets: «Són els catalans avortament monstruós de la política» o que «el català és la criatura més trista i miserable que Déu va criar». Així, no hi ha manera d'avançar en la concòrdia. Aquest tipus de comentaris es van produir poques dècades després que Felip II es dediqués a la seva gran croada papista contra Anglaterra, aquella mateixa Anglaterra que ara s'ha convertit en un territori defensable davant de tot allò que signifiqui un baluard contra qualsevol tipus d'independentisme. L'Armada Invencible va establir les bases del que havia de ser una visió centrípeta en el món dels segles XVI i XVII. Si haguessin seguit amb la mateixa actitud centralista les successives monarquies espanyoles ni tan sols haurien acceptat la secessió del poble nord-americà respecte a l'Anglaterra protestant i ancestral, aquella Anglaterra que ens va prendre Gibraltar i Menorca i que va deixar la flota franco-espanyola al fons de les aigües de Trafalgar. Potser en l'organigrama de l'Armada Invencible ha de llegir-se el naixement de l'anticatalanitat.
No en va bona part dels marins que van estar als ponts de comandament dels vaixells de l'Armada provenien de les flotes guipuscoanes o biscaïnes. Juan Martín de Recalde al capdavant dels vaixells biscaïns, Alonso Martínez de Leiva, de l'orde de Santiago, Miguel de Oquendo al comandament de l'esquadra de Guipúscoa o Martín de Bertendona, bilbaí però encarregat de la flota de Llevant. L'únic oriünd català era Hugo de Moncada, que governava quatre galiasses napolitanes fortament armades però que no comptava amb les simpaties de Medina Sidonia. En altres paraules: davant la gesta militar i derrota més important d'Espanya no es troba pràcticament cap representant de l'estament militar català. Probablement aquesta sigui una de les causes del menyspreu amb què l'establishment dels Àustries -i després dels borbònics- contemplava la presència espúria dels catalans. Quan dos segles i mig més tard -i després de la caiguda de Barcelona- Pi i Margall oEstanislao Figueras es van decidir a emprendre la modernització de l'Estat, el rebuig de les forces conservadores espanyoles va ser quevedesc. «Espanya ha passat a ser patrimoni de Catalunya», s'escrivia amb una vehemència insensata que per descomptat no hauria merescut un govern d'andalusos o castellans.
El 1901 Martos i Amado van publicar el libel Peligro Nacional on advertien dels riscos que Catalunya es convertís en una nova Cuba en el territori peninsular. Per evitar-ho advocaven per prohibir el «dialecte català» en l'espai públic, la substitució del clero autòcton per sacerdots provinents d'altres províncies, fi dels aranzels per castigar la burgesia fabril i incompatibilitat dels catalans per exercir càrrecs de l'Estat a Catalunya. Els únics catalans que van formar part de les gestes espanyoles van ser els soldats de lleva enviats a morir a les muntanyes del Rif.
Però va passar la guerra civil i, després d'un breu període de comprensió sobre el catalanisme democràtic, van tornar les presses de tornar a prendre el poder. Aznar recordava que el que feia el PSOE era prendre milers de milions de pessetes als pensionistes espanyols «per a entregar-los a Catalunya» i la dirigent popularMercedes de la Merced parlava que «qualsevol boig podria assumir demà la presidència de la Generalitat».
Doncs així estem. El lloctinent del nou dirigent del PSOE, el secretari d'organització César Luena, va dir la setmana passada que Mas era un zombi presoner de Junqueras. Hem passat de ser l'avortament monstruós a ser un mort vivent en mans del maligne. I, mentrestant, del que es tracta és de defensar una Gran Bretanya que té com a únic avantatge ser gran i menysprear les minories. És evident que Espanya en té prou de sentir-se acompanyada pels antics enemics. Perquè pel que es veu els grans enemics estan en territoris minúsculs i quimèrics. No pel fet de tenir raó ens la donaran. L'alegria del poderós es nodreix de la humiliació universal d'aquell a qui no es vol conèixer.
Periodista.
