ALBERT BRANCHADELL
Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
Una de les qüestions clau és l'ús de les llengües fora de l'àmbit territorial en què són oficials
El dia de Sant Jordi del 2013, gràcies al corró parlamentari del Partit Popular, el ple del Senat va rebutjar la presa en consideració de la proposició de llei orgànica de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d'Espanya que havia presentat el grup parlamentari Entesa pel Progrés de Catalunya. Tal com va explicar l'artífex d'aquesta iniciativa, el senador del PSC Carles Martí, l'objectiu de la proposició era desenvolupar l'article 3.3 de la Constitució espanyola, que conté la lloable promesa de respectar i protegir la diversitat lingüística d'Espanya, però que mai s'ha concretat en una política estatal respecte a aquest tema.
La proposta preveia mesures molt moderades per regular l'ús de les llengües oficials diferents del castellà en les relacions dels ciutadans amb l'Administració General de l'Estat, i reconeixia de manera molt limitada el dret a fer servir aquestes llengües fora de l'àmbit de la comunitat o comunitats autònomes en què tenen caràcter oficial. Malgrat tanta circumspecció, la resposta del portaveu del PP, Pedro Agramunt Font de Mora, va ser implacable: la proposició, va venir a dir, pretén que les llengües espanyoles diferents del castellà passin a ser oficials en tot el territori de l'Estat, i això és incompatible amb la Constitució, i en tot cas l'Estat ja protegeix i promou «escrupolosament» totes les llengües espanyoles. El resultat: 91 vots a favor de tramitar la proposició de llei i 147 en contra. (Paradoxalment, en la mateixa sessió del ple del Senat, els senadors que van voler, com Montilla o Anasagasti, van poder expressar-se en llengües espanyoles diferents del castellà en el debat de les mocions).
Malgrat una golejada parlamentària tan important, el senador Carles Martí no es va donar per vençut. Amb l'incansable suport dePaquita Sanvicén, exnúmero 2 de l'antiga secretària de política lingüística de la Generalitat, el 9 de setembre passat Martí va organitzar a la capital del regne un estimulant seminari multidisciplinari sota el títol d'El reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística d'Espanya.
Amb l'assistència d'experts i actors qualificats de nou comunitats autònomes espanyoles, en el seminari es va percebre una certa tensió entre dos sectors cada vegada més distants: els que creuen que el reconeixement de la pluralitat lingüística a Espanya ja és adequat (i a vegades massa generós pels «excessos» d'algunes comunitats autònomes), i els que creuen que aquest reconeixement és insuficient (i en algunes comunitats es troba en franca regressió). Si deixem ara de costat el que està passant a l'interior de les autonomies i ens cenyim a l'àmbit de l'Estat, una de les qüestions clau és l'ús o no de les llengües fora de l'àmbit territorial en què han estat declarades oficials: en les relacions dels ciutadans amb les institucions comunes de l'Estat i en el funcionament d'aquestes institucions.
En aquest sentit, és interessant observar una certa evolució en el món socialista. El 21 de març del 2006 el ple del Congrés va rebutjar de manera aclaparadora (27 vots a favor i 282 en contra) la presa en consideració de la proposició de llei de protecció i promoció de llengües espanyoles diferents del castellà que havia presentat ERC. En la seva intervenció, el portaveu del PSOE, Ramón Jáuregui Atondo, va utilitzar arguments molt semblants als esgrimits set anys més tard pel senador popular Agramunt Font de Mora. La proposició, va venir a dir Jáuregui, pretén estendre al conjunt d'Espanya l'oficialitat de les llengües espanyoles diferents del castellà, i això no encaixa a la Constitució. Per si no quedava clar, Jáureguiva insistir: «La cooficialitat de les llengües pròpies de les comunitats autònomes és un dret que té un contingut estrictament territorial». En el debat del 23 d'abril del 2013 el portaveu del PSOE al Senat,Francesc Antich Oliver, es va expressar en termes molt diferents: «L'Administració General de l'Estat i altres institucions estatals mantenen serveis fora del territori de les comunitats on existeixen llengües cooficials, que han de servir a la població espanyola en el seu conjunt sense menyspreu dels seus drets lingüístics».
Davant aquest canvi d'actitud en el camp socialista cal fer-se unes quantes preguntes: ¿si el PSOE torna a governar algun dia es mantindrà en la posició d'Antich o tornarà a la posició deJáuregui? ¿Algú al PSOE està pensant en la manera d'incorporar els efectes extraterritorials de l'oficialitat de les llengües diferents del castellà a una reforma federal de la Constitució? (En la famosa declaració de Granada no hi ha res respecte al tema.) I potser la pregunta més important: vist el que hem vist, ¿no és massa tard per a tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada