dimarts, 30 de setembre del 2014

El día en que Pujol olvidó que estaba en 2014

Carlos Molina*
Director de Proyectos en Best Relations

El viernes pasado, viendo por televisión la comparecencia de Jordi Pujol ante el Parlament catalán para explicar el origen del dinero que tuvo oculto fuera de España durante 34 años, he tenido la sensación de que me veía transportado a una época a la que no pertenezco. O más aún: que era el veterano político el que había sido arrancado de su burbuja en blanco y negro para verse expuesto ante una opinión pública que ni conoce ni a la que tiene intención de dar explicaciones. Es como si el protagonista de Un yanki en la corte del rey Arturo hiciera el viaje en dirección inversa, pasando del medievo a la modernidad defendiéndose con las armas del honor, el respeto debido y las amenazas veladas de los ataques de una sociedad que exige sinceridad y humildad a sus representantes.
Poco de lo anterior se pudo ver en la intervención. Sin contestar individualmente a las preguntas, tratando de establecer límites y poniendo como escudo la historia familiar y la gestión de sus Gobiernos (por lo que nadie se había interesado), Pujol se permitió dar la vuelta al escenario y ser él el acusador, el indignado, y el ofendido, abroncando a buena parte de los presentes por querer saber por qué incumplió la Ley, como reconoció en una carta y ha vuelto a admitir hoy.
Pujol pertenece a otra época. Una época en la que no se cuestiona la ética de las autoridades porque el hecho de dedicar buena parte de su vida al servicio público (que no a una ONG) es suficiente muestra de su entrega a la sociedad. Una época en la que los demás no entendíamos. Una época en la que la política era para seres superiores, dotados del don de la palabra y del entendimiento para descifrar los entresijos de la burocracia. Una época en la quela opinión pública se moldeaba a través de los medios de comunicación, que daban argumentos para utilizar en las tertulias.
Esa época pasó. Los medios no dan forma a la opinión pública, sino que la reflejan, la vehiculan, participan en ella e incluso se ponen a su servicio. La comunicación ha adquirido una capa social que lleva el debate y la transmisión de ideas e informaciones a niveles desconocidos hace sólo una década. Y por si fuera poco, se ha construido un consenso global en torno a la necesidad de saber. Queremos datos, necesitamos conocer y exigimos sinceridad. Se lo pedimos a las empresas, a las organizaciones, a los políticos y a todas las personalidades con una relevancia pública. Es lo que en mi empresa llamamos "slow-comm": comunicación al servicio de valores reales, no en apariencias de dignidad.
Hoy era el día para reconocer errores y pedir disculpas, pero no he visto valores reales en Pujol. Tal vez alguien le asesoró mal. Tal vez él creyó que podía apelar a su papel en la política para justificar una irregularidad. Tal vez creía que la mejor defensa es un buen ataque, como si el objetivo fuera arrancar el aplauso de su bancada. En su lugar, he visto a alguien equivocado por completo en su estrategia de comunicación sin darse cuenta de que no le corresponde por derecho ningún pedestal al que encaramarse.
*Carlos Molina (@molinaguerrero) es director de Marketing y Proyectos en la consultora de comunicación Best Relations. Colabora como profesor de Relaciones Públicas y Comunicación Digital en diferentes universidades y escuelas de negocio, además de escribir sobre periodismo y comunicación en su blog, Mr. Pessimist

La FAES y Rajoy

ENRIC MARÍN
Periodista

Mientras desde Colombia Aznar instaba a actuar para poner fin a «la efervescencia separatista», la justicia tumbaba el modelo de educación impulsado por Bauzà en las Baleares. Y Gallardónanunciaba su retirada de la política tras ser desautorizado por Rajoy. Arriola, el gurú demoscópico del PP, había alertado sobre el efecto electoral contraproducente del proyecto de ley del aborto impulsado por el ministro de Justicia. Mientras que la intransigencia ante las aspiraciones soberanistas de Catalunya cohesiona y ensancha la base electoral del PP, la severa laminación de los derechos de las mujeres que supone la contrarreforma liderada por Gallardón la debilitaba y fragmentaba.
Decididamente, Rajoy no es un gran político, pero si un eficaz enterrador de correligionarios políticos o mediáticos molestos:Aznar, Aguirre, Gallardón, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Rouco Varela, Paco Camps, Fabra... Una parte de estos ángeles caídos o arrinconados representan la versión más árida del pensamiento desarrollado por la FAES, el musculado y poderoso think tank neoconservador de la derecha española.

Liberalismo y nacionalcatolicismo

La FAES ha mostrado una gran eficacia para elaborar un pensamiento nacionalista español que ha combinado una secular visión romántica, unitarista y teleológica de España («unidad de destino en lo universal») con una especie de liberalismo estatista y autoritario, así como un renovado nacionalcatolicismo, versión 2.0. Ya hace tiempo que el nacionalismo español hegemónico bebe de este carpetovetónica confluencia ideológica. Los aspectos más puntiagudos de este artefacto ideológico fueron útiles a Rajoypara hacer una oposición implacable en el contexto de la crisis económica. Pero pueden ser muy contraproducentes para gobernar cuando la interminable crisis económica ya se solapa con una crisis sistémica.

dilluns, 29 de setembre del 2014

EL MEU MODEL DE CIUTAT

Començaré fent una mica d’història. Era l’any 2003 i estàvem immersos en plena campanya electoral de les municipals. Un grup de joves enganxaven les banderoles als fanals que ens havien assignat. Jo n’era el responsable de dirigir l’equip per a que tot es fes segons el que estava previst. Una nit, mentre estàvem pel barri de Valletes, m’acompanyava Joan Gavaldà, que va ser el primer tinent d’alcalde en les dues primeres legislatures, la primera amb Josep Gil (PSUC) i la segona amb Josep Maria Simó (PSC) com alcaldes.
-La idea de com havia de ser el barri de Valletes era molt diferent a com és en realitat –em digué-
Josep Maria Simó, arquitecte de professió, va ser el primer alcalde que va impulsar a Amposta un Pla General d’Ordenació Urbana, el que es coneix com a POUM. En aquella època el creixement natural de la nostra ciutat era precisament per la zona de Valletes. Encara recordo que quan varem posar-nos a viure per aquella zona, on encara vivim després de 22 anys, més enllà del col·legi Miquel Granell tot eren camps d’ametllers amb camins i marges. Avui en dia encara hi queda alguns solar sense urbanitzar amb restes dels antics camps de conreus.
Però a l’hora de la veritat, Valletes es va convertir amb un barri sense ànima. Més aviat, diria jo, un conjunt de vivendes unifamiliars i blocs de pisos sense cap tipus d’ordre ni harmonia. Per no haver, no hi ha pràcticament comerços; només uns quants bars, algunes empreses de serveis i poca cosa més.  
Evidentment, quan una ciutat té molts d’anys, reconvertir-la al model que un voldria, no és que sigui difícil, és impossible.
Què caldria fer amb el cas antic? I amb la zona comercial i de serveis?
A la majoria de les ciutats el cotxe li ha guanyat espai al vianant, quan hauria de ser a l’inrevés. Sempre he defensat que els cotxes s’han de deixar (sempre que sigui possible) a l’entrada de la ciutat. Per això és necessari la construcció de pàrquings a llocs estratègics per a, posteriorment, entra a peu o en bus fins al centre urbà.
Son necessàries les avingudes amb arbres i els parcs on els xiquets puguin gaudir jugant amb la terra, mentre els pares o acompanyants parlen dels temes que realment importen a la nostra societat.
Cal treure tots aquells obstacles de la via pública que dificultin el pas dels vianants, sobre tot d’aquells que tenen problemes per caminar (minusvàlids, gent gran...)
De sempre, una de les meves preocupacions és la pulcritud (molt diferent a la neteja) que hi hauria d’haver. Quan alguna cosa es neteja vol dir que abans s’ha embrutat. Per tant, caldria evitar embrutar qualsevol lloc freqüentat per les persones (carrers, places, parcs, etc.) I això només s’aconsegueix adquirint uns bons hàbits de civisme, molt allunats de les formes de comportament que tenen ara la majoria de les persones.
Si el teu model de ciutat s’ha sembla al que tinc jo, segur, amic meu, que no vius a Amposta. Però encara et diré més, segur que no vius a cap lloc de l’estat espanyol, perquè aquí la majoria de la gent és bruta i incívica i pensen més amb ells que amb el col·lectiu.
Ja he dit que, urbanísticament parlant és molt difícil canviar una ciutat o un poble, ja que per adequar-lo al model ideal faria falta gastar-se molts diners i no sempre es disposa del capital necessari per a poder dur a terme la transformació. No cal ni dir que dita transformació passaria per fer una ciutat sostenible mediambientalment.  
Però de moment, sempre queda la possibilitat de poder-les humanitzar. Caldria començar per educar els nostres fills des de l’escola, però amb plena implicació dels pares i resta de la família.
No sé si mai arribarem a tenir uns pobles i ciutats així, però mentre, deixeu-me que somiï una mica.  

EXÀMENS PER A COMISSARI

Aquesta setmana es celebren al l’Eurocambra els exàmens als que aspiren ser nous comissaris.
Entre aquest, un espanyol, exministre de Rajoy: Miguel Arias Cañete.
El cert és que el veig... Me’l estic imaginant. Trobo que té planta... Potser no sigui al i prim com els comissaris que descrivia Marcial Lafuente Estefania a les seves novel·les de l’Oest, però podria ser perfectament un dels seus herois. Encara que, ben pensat, té més defectes que virtuts: vanitós, misògam, arrogant i fins i tot fatxa.
Darrerament se’l recorda per la frase despectiva dirigida a la candidata socialista Elena Valenciano: El debat amb una dona és difícil. Si demostres superioritat intel·lectual, ets masclista. Per a demostrar el masclisme, de vegades no cal ni que t’ho enfrontes verbalment, simplement en dir una frase quedes retratat.
Però la gent de l’Ebre ens recordem de Cañete de quan va ser Ministre d’Agricultura amb Aznar, per això quan els primers rumors apuntaven que podria ser comissari de Medi Ambient, miles de vells lluitadors antitransvasistes varem començar a tremolar.
Cañete va ser candidat per Múrcia i, si no us en recordeu, us refrescaré la memòria: O sale en esta legislatura o no sale nunca (parlava del transvasament)... Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido Aragón... Va afegir que sortiria por huevos i que seria una desfilada militar (ja que en aquella època el PP tenia majoria absoluta)
Afortunadament no van tenir temps suficient i l’arribada al govern dels socialistes amb Zapatero com a president, es va enterrar aquell polèmic Pla Hidrològic Nacional.
Després de sonar com a comissari de desenvolupament econòmic, finalment opta per a la comissió d’Energia i Canvi Climàtic.
Encara que a Europa tindrà molt menys marge de maniobra que el que disposava a Espanya, no vull imaginar que, en cas de que, finalment, l’acabin nomenant, es torni a fixar en l’Ebre i pensi que està molt més amenaçat, climatològicament parlant, el Llevant i Múrcia que no el Sud de Catalunya.
Però sembla ser que ho té difícil. El socialistes espanyols dubten de donar-li suport (encara ho dubten!), però igual queda eliminat abans de passar pel plenari, com aquell que es presenta a un concurs i en queda eliminat a les primeres de canvi.

Si jo l’hagués de votar, no ho dubteu: EL BOTARIA!!! I que el bombin...