LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 6-10-2014

Pots canviar el líquid dels frens o el que nassos vulguis, però no deixis les ampolles al carrer... 
Passats uns dies encara hi eren... 

I mentre l'Ajuntament comprant màquines d'agranar. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA VIII

¿David i Goliat?

ENRIC MARÍN

Periodista

Ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas

En aquests darrers dies, el president Artur Mas s'ha referit al contenciós entre Catalunya i l'Estat fent analogia amb el relat bíblic de David i Goliat. Aquesta comparació té alguna virtut il·lustrativa, però ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas. De fet, el gegant Goliat té peus de fang. El rebuig de qualsevol escenari de negociació i pacte per part dels dirigents del PP no és una mostra de fortalesa; és un signe de fragilitat i debilitat. La política espanyola no sembla estar preparada per afrontar de manera intel·ligent la partida d'escacs que està jugant amb el catalanisme sobiranista.

¿Què sustenta aquesta afirmació? Sense voluntat d'exhaustivitat, en destacaré set raons. En primer lloc, la manca de diagnòstic. Fa deu anys, com a mínim, que la percepció de les elits espanyoles sobre la realitat catalana és francament deficient. No van entendre el significat dels tripartits, ni les conseqüències de fer naufragar la reforma de l'Estatut. Ara tampoc entenen la lògica popular i transversal del nou sobiranisme. Amb una visió ètnica de Catalunya, tampoc entenen que el projecte polític sobiranista no està basat en la identitat d'origen. Està basat en la construcció d'una identitat projecte plural i inclusiva. Per això amenacen inútilment amb la fractura interna de Catalunya i també per això tendeixen a aplicar-nos maldestrament la plantilla basca. En segon lloc, i connectat amb l'anterior, la deformació de la imatge de Catalunya. Superada la dictadura, i després d'un cert desconcert inicial, no s'ha fet cap pedagogia sobre la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Al contrari, s'ha anat dibuixant una grotesca caricatura que ha presentat Catalunya com a regió rica, insolidària, corrupta i culturalment excloent. Aquest ha estat l'adequat brou de cultiu per alimentar un populisme anticatalà electoralment rendible. La campanya contra l'Estatut significà el punt culminant d'aquesta deformació de la realitat catalana. Revertir ara aquesta imatge per fer possible un pacte basat en el reconeixement nacional de Catalunya és com modificar bruscament la trajectòria d'un transatlàntic. Desfer la caricatura catalana a Espanya serà una tasca d'anys.

En tercer lloc hi ha els interessos econòmics creuats consolidats des dels anys 80 del segle passat. L'establiment d'un concert econòmic solidari per a Catalunya significaria una disminució d'ingressos d'un mínim de 8.000 milions d'euros per a l'Estat i per a les comunitats receptores d'aquests fons de solidaritat. Per això Rajoy no va voler ni sentir parlar del pacte fiscal proposat per Mas. En quart lloc, hi ha el context democràtic. S'atribueix al general Espartero l'afirmació que «s'ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla». I efectivament, durant segles aquesta fou una puntual i sinistra tradició. Afortunadament, avui aquest escenari és inimaginable. No hi haurà solució al contenciós entre Catalunya i l'Estat que pretengui ignorar els principis democràtics bàsics. Locals i internacionals. Europa i el món observen Catalunya. Tant, que les primeres declaracions de Cameron després del referèndum escocès semblaven telegrafiades a Rajoy. Sabem que a Europa incomoda el qüestionament de l'statu quo que significa la proposta de creació d'un Estat català independent. Però encara serien més incòmodes actuacions polítiques que contradiguin la legitimitat democràtica. En cinquè lloc, hi ha la qüestió del tempo polític. Rajoy creu que necessita temps perquè millori la situació econòmica i baixi el suflé català. I es torna a equivocar. Lamentablement, els efectes socials de la crisi encara tenen un recorregut d'anys i com més duri la política de resposta administrativa i disciplinària a les reivindicacions catalanes més creix a Catalunya la desafecció a la política espanyola. L'Estat ja ha perdut la batalla de les idees a Catalunya i postergar indefinidament l'escenari de negociació no juga al seu favor.

En sisè lloc, hi la crisi sistèmica espanyola. La salut institucional de l'Estat és fràgil. No cal fer-ne ara l'inventari. En aquest context, aprofitar la reivindicació sobiranista per replantejar-se l'Estat en clau d'actualització, recreació i regeneració podria ser una oportunitat. Però els partits dinàstics, els partits sistèmics, no estan en condicions d'assumir conjuntament aquesta taca. Semblen més inclinats a acabar de dilapidar el crèdit d'institucions tan claus com el Tribunal Constitucional. I, en setè lloc, hi ha la mediocritat dels actuals líders polítics espanyols, incapaços d'anar més enllà del càlcul electoral i partidista. No semblen preparats per enfrontar-se a la realitat fins que no sigui del tot inevitable. Goliat es mourà maldestrament i massa tard. 

Professor de la UAB.

L'opacitat de Pujol i Fills SL

ANTONIO FRANCO

Periodista

L'expresident estava obsessionat amb les claus i els mecanismes de creació de l'opinió pública

Jordi Pujol és un gran professional de l'opacitat. Un mestre. Divendres no va respondre a cap de les desenes de preguntes que li van formular els diputats. Ni una sola. Inventor històric de l'«avui no toca» com a resposta estàndard per a les preguntes incòmodes, l'altre dia va utilitzar-ne una variant: va instrumentalitzar un disgust per incomplir frontalment la seva promesa d'ajudar a aclarir les coses. Va dir que no havia estat corrupte, va dir que ell (es va entendre que «personalment») no ha cobrat mai cap comissió. Però, ¿què val avui en dia dir «no sóc corrupte» des dels llavis de qui ha mentit prèviament a tothom sobre una qüestió greu i transcendent durant gairebé 34 anys?

La falta de transparència dissenyada per a Catalunya per Pujolmereix estudis especialitzats en facultats de Ciències Polítiques i Periodisme, i va tenir nítid reflex en l'insolvent format de les comissions parlamentàries que volen aclarir alguna cosa, tal com vam veure tots. Control ferri dels mitjans públics i intervenció personal seva en la designació dels responsables. Distribució amb criteris partidistes de bastons i pastanagues als mitjans privats. Seducció en la curta distància en els contactes amb editors, directors i professionals influents (fins i tot va aconseguir la nominació d'Espanyol de l'Any del poc catalanista diari ABC). En la política de tracte als grups mediàtics se'l podia igualar però no superar en les filigranes al distribuir freqüències de ràdio i televisió, subvencions, publicitat institucional i compres massives d'exemplars per proporcionar negoci i influir en les estadístiques de difusió. Pujolintervenia en tot.

Alguns periodistes reflexionen ara, més en privat que no pas en públic, sobre la informació en els Anys Pujol i sobre l'acusació que flota en l'ambient que la professió no va informar degudament de l'estesa delinqüència econòmica de caràcter polític d'aquella etapa. Però no és una qüestió per a periodistes, és un tema de fons que mereix un debat públic, sense temptacions de caça de bruixes, per treure lliçons concretes de cara al futur. Ho subratllo en les circumstàncies actuals de Catalunya perquè en aquella etapa va pesar negativament molt l'espessa manta del tot per la pàtria que va estendre el pujolisme per sobre de la transparència com a explicació/justificació. Això va motivar que moltes conductes professionals s'autoconsideressin en estat d'excepció respecte a les obligacions deontològiques a partir d'un moment clau en la configuració de la cultura informativa d'aquest país: el cas Banca Catalana.

Vist amb perspectiva, Pujol va crear un règim sense controls democràtics reals respecte a l'ús correcte del diner públic i les obligacions fiscals. ¿Possibles lectures d'això? Podem dir que va blindar el seu malestar personal, que potser el corroïa, a més a més de donar a Convèrgencia els mitjans per al seu espectacular creixement. Va tenir una gran sort: va conviure amb un règim que a Madrid feia gairebé exactament el mateix per potenciar -amb diners i col·locacions- el PSOE i el gran partit de la dreta, primer Aliança Popular i després el PP, i per tenir tranquils els personatges de les altes institucions i cossos de l'Estat, banquers i grans empresaris.

Però si del que volem parlar és de l'eficiència del circuit de la informació, les coses són molt matisables. Tot i que aquí no hi va haver mai diners de veritat ni legislació idònia per a la policia especialitzada en delictes econòmics, ni per a una actuació fiscal suficient, ni, com indicava abans, es van crear verdaders mecanismes polítics de control del diner públic. El fet és que l'opinió pública ha estat molt més informada del que es diu, encara que bona part, també cal sub-ratllar-ho, ha mirat cap a un altre costat.

Hipocresies al marge, la confessió només va sorprendre pel que va tenir d'inesperat reconeixement del seu paper personal en un fet delictiu. El que ara l'envolta ja era de coneixement públic i havia estat divulgat pels mitjans. ¿Qui no en sabia res de la seva laxitud davant la conducta dels seus fills i del seu entorn personal, el Sector Negocis de CDC? O sobre les comissions corruptes del 3% en les obres públiques i altres serveis. O sobre la seva inhibició davant les martingales d'Unió amb els fons europeus per a desocupats.

Els periodistes no han informat de coses concretes de les quals no disposaven de proves, però sí del conjunt de la situació i dels indicis. Però el que ha prevalgut és l'eficàcia d'una opacitat dissenyada amb molta cura per un obsessionat per les claus i els mecanismes de la creació de l'opinió pública que fins i tot es permetia demanar al seu entorn que no perdés el temps, que el més interessant són els titulars i no pas les llargues columnes explicatives de text.