L'opacitat de Pujol i Fills SL

ANTONIO FRANCO

Periodista

L'expresident estava obsessionat amb les claus i els mecanismes de creació de l'opinió pública

Jordi Pujol és un gran professional de l'opacitat. Un mestre. Divendres no va respondre a cap de les desenes de preguntes que li van formular els diputats. Ni una sola. Inventor històric de l'«avui no toca» com a resposta estàndard per a les preguntes incòmodes, l'altre dia va utilitzar-ne una variant: va instrumentalitzar un disgust per incomplir frontalment la seva promesa d'ajudar a aclarir les coses. Va dir que no havia estat corrupte, va dir que ell (es va entendre que «personalment») no ha cobrat mai cap comissió. Però, ¿què val avui en dia dir «no sóc corrupte» des dels llavis de qui ha mentit prèviament a tothom sobre una qüestió greu i transcendent durant gairebé 34 anys?

La falta de transparència dissenyada per a Catalunya per Pujolmereix estudis especialitzats en facultats de Ciències Polítiques i Periodisme, i va tenir nítid reflex en l'insolvent format de les comissions parlamentàries que volen aclarir alguna cosa, tal com vam veure tots. Control ferri dels mitjans públics i intervenció personal seva en la designació dels responsables. Distribució amb criteris partidistes de bastons i pastanagues als mitjans privats. Seducció en la curta distància en els contactes amb editors, directors i professionals influents (fins i tot va aconseguir la nominació d'Espanyol de l'Any del poc catalanista diari ABC). En la política de tracte als grups mediàtics se'l podia igualar però no superar en les filigranes al distribuir freqüències de ràdio i televisió, subvencions, publicitat institucional i compres massives d'exemplars per proporcionar negoci i influir en les estadístiques de difusió. Pujolintervenia en tot.

Alguns periodistes reflexionen ara, més en privat que no pas en públic, sobre la informació en els Anys Pujol i sobre l'acusació que flota en l'ambient que la professió no va informar degudament de l'estesa delinqüència econòmica de caràcter polític d'aquella etapa. Però no és una qüestió per a periodistes, és un tema de fons que mereix un debat públic, sense temptacions de caça de bruixes, per treure lliçons concretes de cara al futur. Ho subratllo en les circumstàncies actuals de Catalunya perquè en aquella etapa va pesar negativament molt l'espessa manta del tot per la pàtria que va estendre el pujolisme per sobre de la transparència com a explicació/justificació. Això va motivar que moltes conductes professionals s'autoconsideressin en estat d'excepció respecte a les obligacions deontològiques a partir d'un moment clau en la configuració de la cultura informativa d'aquest país: el cas Banca Catalana.

Vist amb perspectiva, Pujol va crear un règim sense controls democràtics reals respecte a l'ús correcte del diner públic i les obligacions fiscals. ¿Possibles lectures d'això? Podem dir que va blindar el seu malestar personal, que potser el corroïa, a més a més de donar a Convèrgencia els mitjans per al seu espectacular creixement. Va tenir una gran sort: va conviure amb un règim que a Madrid feia gairebé exactament el mateix per potenciar -amb diners i col·locacions- el PSOE i el gran partit de la dreta, primer Aliança Popular i després el PP, i per tenir tranquils els personatges de les altes institucions i cossos de l'Estat, banquers i grans empresaris.

Però si del que volem parlar és de l'eficiència del circuit de la informació, les coses són molt matisables. Tot i que aquí no hi va haver mai diners de veritat ni legislació idònia per a la policia especialitzada en delictes econòmics, ni per a una actuació fiscal suficient, ni, com indicava abans, es van crear verdaders mecanismes polítics de control del diner públic. El fet és que l'opinió pública ha estat molt més informada del que es diu, encara que bona part, també cal sub-ratllar-ho, ha mirat cap a un altre costat.

Hipocresies al marge, la confessió només va sorprendre pel que va tenir d'inesperat reconeixement del seu paper personal en un fet delictiu. El que ara l'envolta ja era de coneixement públic i havia estat divulgat pels mitjans. ¿Qui no en sabia res de la seva laxitud davant la conducta dels seus fills i del seu entorn personal, el Sector Negocis de CDC? O sobre les comissions corruptes del 3% en les obres públiques i altres serveis. O sobre la seva inhibició davant les martingales d'Unió amb els fons europeus per a desocupats.

Els periodistes no han informat de coses concretes de les quals no disposaven de proves, però sí del conjunt de la situació i dels indicis. Però el que ha prevalgut és l'eficàcia d'una opacitat dissenyada amb molta cura per un obsessionat per les claus i els mecanismes de la creació de l'opinió pública que fins i tot es permetia demanar al seu entorn que no perdés el temps, que el més interessant són els titulars i no pas les llargues columnes explicatives de text.