PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA D'AMPOSTA IX

 

El rapte del mite europeu

JOSEP OLIVER ALONSO
Catedràtic d'economia aplicada (uab)

La llarga recessió ha demostrat que, tot i que acompanyats, només comptem amb les nostres forces

La crisi ens ha despertat d'un profund i llarg son, d'un agradable encantament, sobre la verdadera naturalesa de la Unió Europea. El despertar ha estat dur. I amb ell ha emergit la tremenda soledat en què avui ens trobem. Perquè si una cosa ha caracteritzat la resposta europea a la Gran Recessió, ha estat l'enorme distància entre les demandes d'ajuda d'Espanya, i de la resta del sud, a Brussel·les, Frankfurt o Berlín, i l'auxili rebut.

Primer, el maig del 2010, van ser les tensions sobre el deute sobirà, amb l'articulació d'un mecanisme transitori que evités el col·lapse de Grècia. Estabilitzada la situació, des d'Espanya, Itàlia i França, es va demanar emfàticament l'emissió d'eurobons, és a dir, deute públic avalat per tots els estats de l'eurozona. El rebuig alemany va ser categòric, encara que finalment es va crear un fons de rescat per a situacions d'urgència, uns recursos sempre condicionats a profunds ajustos i molt allunyats de la solidaritat implícita en els eurobons.

Més tard, súplica al BCE perquè comprés grans volums de deute públic del sud, i així poder reduir les primes de risc dels seus bons. I encara que es va permetre la compra de volums modestos, l'oposició del Bundesbank (i dels bancs centrals d'Holanda, Àustria i Finlàndia) ha frenat fins avui una intervenció de calat, semblant a l'efectuada als Estats Units, la Gran Bretanya o el Japó. Posteriorment, va ser la sol·licitud de Rajoy, Hollande i Monti d'una Unió Bancària, finançada amb fons col·lectius, que recapitalitzés directament bancs en dificultats de països poc solvents. La resposta va ser, una vegada més, negativa, i malgrat que es va permetre la injecció de més de 40.000 milions d'euros a la banca espanyola, va ser una ajuda condicionada a importants sacrificis, molt diferent de la petició inicial.

Finalment, el setembre del 2012, la promesa de Draghid'intervenció massiva en els mercats de deute públic va ser amb la dura condició que el país demandant se sotmetés a reformes de calat. A això s'hi ha afegit, aquests últims mesos, l'oferta de crèdit i compra d'actius privats pel BCE, que està trobant una severa oposició a Alemanya. Cap de les peticions del sud sense contrapartida ha estast acceptada. Ni els eurobons, ni les compres de deute per part del BCE, ni la unió bancària demanada. El que ha quedat, que no és poca cosa, és el compac, que exigeix una severa disciplina fiscal, unes modestes adquisicions del BCE de deute públic del sud, promeses de més intervenció del BCE condicionades a profundes reformes, una Unió Bancària en la qual els bancs centrals de cada país han perdut el control dels seus sistemes financers, i diverses, i importants, intervencions del BCE per evitar el col·lapse de l'euro.

Malgrat el que s'ha avançat, la distància entre una solució col·lectiva i sense cost dels problemes del sud i les ajudes articulades posen al descobert la verdadera naturalesa de la unió. Som un club de països amb sobirania nacional que, malgrat haver-ne cedit parts substancials, continuen mantenint àmbits d'actuació i interessos diferents i, fins i tot, contraposats. I això es manifesta no solament en el terreny econòmic, sinó en les relacions exteriors, sigui amb els EUA, Rússia o la resta del món. I per a mostra, l'exemple de les intervencions militars franceses i britàniques al nord de l'Àfrica o al Pròxim Orient i els eixordadors silencis alemanys, o les substancials diferències respecte de la crisi d'Ucraïna.

En el nostre imaginari col·lectiu està profundament arrelat el mite d'una Europa unida i solidària. A això hi han contribuït tant l'impuls democràtic provocat a Espanya per la UE, com les ajudes materials d'aquestes últimes dècades. Però, tal com mostra la distància entre l'auxili demanat i el rebut, aquesta visió sempre ha tingut un caire erroni. Aquesta Europa de potents estats continua sent, encara que ens dolgui, una amalgama d'interessos estratègics, models socials, visions culturals i fortaleses i debilitats econòmiques molt dispars. Tot plegat, potser, només es podrà convertir en el mite en què l'hem transformat després d'un llarg i dur procés de convergència. ¿Cap a on? En el terreny econòmic, cap al model alemany. En el social, ¿qui ho sap? En el polític, i en el militar, no hi ha una direcció única.

¿Convergirem finalment cap a una unió efectiva i solidària? Cada vegada sóc menys optimista. La llarga recessió ha mostrat que, encara que acompanyats i amb ajudes importants, comptem només bàsicament amb les nostres forces per fer front als enormes reptes plantejats. La crisi ens va despertar d'un bonic son. Però, a diferència del conte de Borges, trobem que l'Europa somiada ens l'havien raptat.

LES FOTOS DEL DIA. ATROPELLAMENT DOBLE A AMPOSTA

Aquest matí, sobre 2/4 de 9 aproximadament, hi ha hagut un doble atropellament a Amposta, concretament a l'avinguda de Catalunya, molt a prop de la travessia amb el carrer Amèrica.
Les víctimes han estat el matrimoni Pagà-Belvis quant estaven creuant l'avinguda per un pas de vianants.
A la darrera foto es veu la furgoneta que els ha atropellat.
He llegit un comentari al Facebook de l'aguaita.cat que deia que 'és normal que passin aquestes coses després d'una rotonda'. Rotonda? Quina rotonda? A aquest indret no hi ha cap rotonda, el que passa és que els venicles que venen per l'avinguda de Catalunya sovint van a més velocitat de la permesa i no respecten el pas de zebra.

NO VOLDRIA ESTAR A LA PELL DE RAJOY...

Però per res del món!

El president del govern tindrà tota la legitimitat que li dóna el Tribunal Constitucional respecte a la situació catalana, però no té el suport que sé li ha mostrat al president català.

Fins i tot jo que sóc un tan escèptic i que, com sabeu, no tinc ni la més mínima simpatia per Arturo, he de reconèixer que el suport que ahir li van donar més de 900 alcaldes de tota Catalunya. En total hi eren representats el 93% dels ajuntament catalans i això és molt de suport.

Mentre, sabeu el que ofereix ara Rajoy? No ho sabeu? Diàleg! Sembla ser que té aquesta paraula com a única solució per a Catalunya. Necessita una idea original, se’n va al calaix de les idees originals i treu la paraula diàleg. Passen els dies i quan té que tornar a moure fitxa, torna a buscar una nova idea i treu del calaix, què?, què? Diàleg!

És tan desconcertant com inútil. I només està a l’alçada d’un personatge tan incompetent com ell. Mariano Don Tancredo l’Immòbil només sap proposar diàleg.  

Però que ha passat quan l’altra part (o sigui Mas) a acudit a la Moncloa amb ganes (o no) de dialogar? Que Rajoy li ha dit:

-O juguem amb la meva baralla de cartes o les estripo. Sóc jo el que poso les condicions perquè tinc la força de la Constitució (una Constitució que, per cert, quan el PP encara era AP no la va votar) i per tant, has d’acceptar les meves condicions. Això senyor meu no és diàleg, és imposició!   

Però Rajoy, si fos un estadista (ja no li demano que sigui un gran estadista, simplement un estadista normalet) faria gests de bona voluntat cap el poble català. De tant en tant ens donaria alguna coseta per mirar d’acontentar-nos per veure si poc a poc deixaven de tenir aquesta dèria independentista (o si ho voleu d’una altra manera, pro consulta) Però ni això. Resulta que té una gran oportunitat: Els Pressupostos Generals per al 2015. I en lloc de donar-nos algun caramelet, resulta ser que les inversions per a Catalunya són tan minses que ni tant sols compleixen el que diu el mutilat Estatut de Catalunya.

I així Sr. Rajoy és com pretén solucionar el problema català. Si tingués una mica de seny (un do molt nostre que igual no sap ni el que significa, però sempre li queda preguntar-li a Aznar) ja faria molt de temps que hauria hagut de dimitir. Entre la setmana passada i aquesta ha dimitit, inusualment, força polítics, començant per un ministre i una consellera autonòmica, igual si hagués aprofitat aquest moment, la seva dimissió hauria passat tan desapercebuda com el seu propi personatge, sinó fos pel malament que ho ha fet tot durant els quasi tres anys que porta de legislatura. Una vergonya Sr. Rajoy, una autèntica vergonya...     

Però és que a sobre, si esperem que des d’Espanya se’ns aporti alguna solució, podem esperar-nos segurs, perquè al pas que anem intueixo que trigaran molt.

Ja sé que alguns de vosaltres direu que el PSOE aporta la solució federalista, però jo pregunto: Realment sé la creuen? O només és un concepte que pot estar més o menys bé, però que a la pràctica seria més del mateix?

A Rajoy no li auguro bons temps. El paper que li tocarà fer durant els propers mesos serà molt complicat. Mentre mas cada vegada sembla que està més fort, Rajoy anirà perdent adeptes. Si més no, per les bases. El conflicte català pot marcar un abans i un després a la seva vida política i segurament també marcarà un abans i un després en les relacions Espanya-Catalunya.