Catedràtic d'economia aplicada (uab)
La llarga recessió ha demostrat que, tot i que acompanyats, només comptem amb les nostres forces
La crisi ens ha despertat d'un profund i llarg son, d'un agradable encantament, sobre la verdadera naturalesa de la Unió Europea. El despertar ha estat dur. I amb ell ha emergit la tremenda soledat en què avui ens trobem. Perquè si una cosa ha caracteritzat la resposta europea a la Gran Recessió, ha estat l'enorme distància entre les demandes d'ajuda d'Espanya, i de la resta del sud, a Brussel·les, Frankfurt o Berlín, i l'auxili rebut.
Primer, el maig del 2010, van ser les tensions sobre el deute sobirà, amb l'articulació d'un mecanisme transitori que evités el col·lapse de Grècia. Estabilitzada la situació, des d'Espanya, Itàlia i França, es va demanar emfàticament l'emissió d'eurobons, és a dir, deute públic avalat per tots els estats de l'eurozona. El rebuig alemany va ser categòric, encara que finalment es va crear un fons de rescat per a situacions d'urgència, uns recursos sempre condicionats a profunds ajustos i molt allunyats de la solidaritat implícita en els eurobons.
Més tard, súplica al BCE perquè comprés grans volums de deute públic del sud, i així poder reduir les primes de risc dels seus bons. I encara que es va permetre la compra de volums modestos, l'oposició del Bundesbank (i dels bancs centrals d'Holanda, Àustria i Finlàndia) ha frenat fins avui una intervenció de calat, semblant a l'efectuada als Estats Units, la Gran Bretanya o el Japó. Posteriorment, va ser la sol·licitud de Rajoy, Hollande i Monti d'una Unió Bancària, finançada amb fons col·lectius, que recapitalitzés directament bancs en dificultats de països poc solvents. La resposta va ser, una vegada més, negativa, i malgrat que es va permetre la injecció de més de 40.000 milions d'euros a la banca espanyola, va ser una ajuda condicionada a importants sacrificis, molt diferent de la petició inicial.
Finalment, el setembre del 2012, la promesa de Draghid'intervenció massiva en els mercats de deute públic va ser amb la dura condició que el país demandant se sotmetés a reformes de calat. A això s'hi ha afegit, aquests últims mesos, l'oferta de crèdit i compra d'actius privats pel BCE, que està trobant una severa oposició a Alemanya. Cap de les peticions del sud sense contrapartida ha estast acceptada. Ni els eurobons, ni les compres de deute per part del BCE, ni la unió bancària demanada. El que ha quedat, que no és poca cosa, és el compac, que exigeix una severa disciplina fiscal, unes modestes adquisicions del BCE de deute públic del sud, promeses de més intervenció del BCE condicionades a profundes reformes, una Unió Bancària en la qual els bancs centrals de cada país han perdut el control dels seus sistemes financers, i diverses, i importants, intervencions del BCE per evitar el col·lapse de l'euro.
Malgrat el que s'ha avançat, la distància entre una solució col·lectiva i sense cost dels problemes del sud i les ajudes articulades posen al descobert la verdadera naturalesa de la unió. Som un club de països amb sobirania nacional que, malgrat haver-ne cedit parts substancials, continuen mantenint àmbits d'actuació i interessos diferents i, fins i tot, contraposats. I això es manifesta no solament en el terreny econòmic, sinó en les relacions exteriors, sigui amb els EUA, Rússia o la resta del món. I per a mostra, l'exemple de les intervencions militars franceses i britàniques al nord de l'Àfrica o al Pròxim Orient i els eixordadors silencis alemanys, o les substancials diferències respecte de la crisi d'Ucraïna.
En el nostre imaginari col·lectiu està profundament arrelat el mite d'una Europa unida i solidària. A això hi han contribuït tant l'impuls democràtic provocat a Espanya per la UE, com les ajudes materials d'aquestes últimes dècades. Però, tal com mostra la distància entre l'auxili demanat i el rebut, aquesta visió sempre ha tingut un caire erroni. Aquesta Europa de potents estats continua sent, encara que ens dolgui, una amalgama d'interessos estratègics, models socials, visions culturals i fortaleses i debilitats econòmiques molt dispars. Tot plegat, potser, només es podrà convertir en el mite en què l'hem transformat després d'un llarg i dur procés de convergència. ¿Cap a on? En el terreny econòmic, cap al model alemany. En el social, ¿qui ho sap? En el polític, i en el militar, no hi ha una direcció única.
¿Convergirem finalment cap a una unió efectiva i solidària? Cada vegada sóc menys optimista. La llarga recessió ha mostrat que, encara que acompanyats i amb ajudes importants, comptem només bàsicament amb les nostres forces per fer front als enormes reptes plantejats. La crisi ens va despertar d'un bonic son. Però, a diferència del conte de Borges, trobem que l'Europa somiada ens l'havien raptat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada