divendres, 17 d’octubre del 2014

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.
Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.
Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.
Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.
La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  
Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?
Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.
Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?
Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.
Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE L'ERMITA D'ALCANAR. Pd4s






























PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI: El Camí de Sant Jaume de l'Ebre II










Mas accelera cap a les plebiscitàries

XAVIER BRU DE SALA
Escriptor

Al moment de fer pública l'evidència de la no consulta, el president Mas podia triar entre recular i decebre els sobiranistes o fer un pas més en la seva línia política i passar de puntal del dret a decidir a líder de l'independentisme. Ha preferit convertir-se en l'Alex Salmond de Catalunya. Ja no és la còpia sinó l'original. Ja no es deixa arrossegar sinó que assumeix el paper de locomotora.
Un cop presa aquesta decisió, que és la lògica un cop passat, ara fa dos anys, el seu Rubicó particular cap a l'estat propi, havia de convocar eleccions i presentar-se al capdavant d'una candidatura pel sí a la independència. Si no ho ha fet, és al meu modest judici per dues raons. La primera, que tots els sondejos donen ERC com a guanyadora. La segona, que Junqueras, amb raó o sense, s'ha negat a formar part, com a número dos del tàndem, d'una gran candidatura politicocivil per la independència. La divisió és evident.
El succedani de consulta que ahir va presentar Mas comporta tres objectius. En primer lloc, mostrar que compleix o fa tots els possibles per complir amb els compromisos. En segon, consolidar-se com a líder i buscar el suport de l'independentisme popular. En tercer, i si l'obté, forçar Junqueras i ERC a acceptar la gran candidatura en un futur proper.
Ara bé, hi ha un risc, gens menor, que és el de la participació. D'una manera intuïtiva, situo el llistó de l'èxit de la pseudoconsulta en els dos milions de participants. És molt. Al voltant d'un milió és el fracàs de tots. Sobretot de Mas, però a la pràctica de tots, ja que el president ha unit la seva sort a la del procés. Si supera els dos milions, i encara més si s'acostés als tres, s'hauria obert una autopista cap a les plebiscitàries i Junqueras ho tindrà molt difícil, molt, per conti­nuar negant la unitat. Si ahir Mas hagués convocat eleccions amb Junqueras al costat, el líder d'Esquerra s'hauria estalviat la pregunta més incòmoda que la història pot fer a un independentista: ¿què és més important, el partit o la independència? Encara és a temps d'estalviar-se-la.