dissabte, 1 de novembre del 2014

LES FOTOS DEL DIA 1-11-2014










Esperanza Aguirre nos muestra el camino

Juan Carlos Escudier
Con Esperanza Aguirre nunca se dejan de aprender cosas. Del liberalismo, por ejemplo, se pensaba equivocadamente que era aquello de permitir que el mercado actuara sin cortapisas, pero fue verla gobernar como un cortijo la Comunidad de Madrid  o convertir Telemadrid en el espejito mágico de la bruja de Blancanieves y entender mejor el concepto. Como a Aguirre a liberal no hay quien le gane, fue preciso someter a revisión los criterios erróneos que se sacan de los libros. ¿Confiar en los individuos? Por supuesto, aunque en unos más que en otros, especialmente si son amigos de la lideresa y te piden unas licencias de radio.
No contenta con reinventar el liberalismo, Aguirre decidió ayer remozar la vieja idea de la asunción de responsabilidades. Hasta la fecha, cada vez que se escuchaba a un político pronunciar las palabras mágicas se daba por descontado que la siguiente frase incluiría el término dimisión. Se trataba de una costumbre arcaica que precisaba ser actualizada como las frecuencias de la TDT.
La doctrina Aguirre ha superado ese absurdo convencionalismo. Abochornada por haber tenido a su lado como secretario general del PP de Madrid a Francisco Granados, el de los 50 ladrones, y por haberle puesto al mando de la “gestapillo” madrileña desde la consejería de Interior, nuestra liberal de cabecera asumió sus responsabilidades. ¿Cómo? Con una rueda de prensa en la que pedía perdón. ¿Y la dimisión? Pues eso, que manzanas traigo.
Como se comprenderá, si lo de dimitir por Granados no procedía, menos aún lo de irse por esos cuatro alcaldes madrileños arrestados también ayer (los de Valdemoro, Torrejón de Velasco, Casarrubielos y Villalba), a los que, según afirmó, no conocía porque el PP de Madrid es tan liberal que los cabezas de lista de los municipios no los decide la todopoderosa presidenta sino los respectivos comités locales. Obviamente, tampoco era cuestión de pedir perdón por esos desconocidos con los que Aguirre sólo ha compartido fotos. Serían familia del pequeño Nicolás.
No fue la única innovación de esta mujer, a la que a partir de ayer habrá que tener como referente de una vertiente revolucionaria del Derecho penal gracias a su reformulación de la presunción de inocencia, una coletilla insoportable para los ciudadanos que, según explicó, no puede tener carácter universal. Yendo a lo concreto, la presunción de inocencia vale para Ángel Acebes, que es un pedazo de pan de Ávila “que no se ha llevado un duro” pero no “para ese señor del que me habla”, que es como Rajoy se referirá próximamente a Granados.
Es más, si Acebes se llevó algunos duros fue porque Aguirre le colocó en Cibeles, el grupo industrial de Caja Madrid, y luego Rato en el BFA, la matriz de Bankia. Aquí por cinco meses y cuatro días de esforzado trabajo se levantó 163.000 euros, a un promedio de mil euros diarios. El exministro del Interior se lo merecía todo aunque tuvieran que explicarle sobre la marcha la diferencia entre una línea de investigación y una de crédito. Eso sí, ordenando la compra de acciones era un hacha.
Establecido el principio, habrá que preguntar a Aguirre cuándo hay que considerar a un detenido presuntamente inocente, toda vez que ha demostrado sobradamente que tiene un inmejorable ojo clínico para diferenciar el trigo de la paja; de ahí que fuera fichada por una empresa de cazatalentos.
Metida en harina jurídica, llegaba una última genialidad de la lideresa, esta vez acerca del concepto de imputado y su tipología, ya que no es lo mismo estarlo por llevarse a casa el dinero de los contribuyentes que por llevarse por delante la moto de un agente de movilidad, como es su caso. A los primeros hay que echarles y a los segundos hay que distinguirles con la laureada de San Fernando, sobre todo si la imputada tiene previsto optar a la alcaldía de Madrid y el verde de la cruz le hace juego con la falda.
El asunto se habría resuelto hace tiempo si Gallardón le hubiese hecho caso pero se ve que el exministro estaba muy ocupado con ese embrollo del aborto y lo dejó pasar. La solución es bastante simple y consiste en cambiar el nombre de imputado, “que la gente lo entiende como condenado por el Tribunal Supremo”, por el de procesado, que suena más fino aunque en realidad se refiera al estadio previo al de sentarse en el banquillo. Y todos contentos.
A Aguirre hay que quererla porque su humildad y su sabiduría no tienen parangón entre la clase política del país. Debería estar llamada a ocupar obligaciones tan elevadas como los techos de su palacete. A asumir ese tipo de responsabilidades tampoco hay quien la gane. Como a liberal.

divendres, 31 d’octubre del 2014

EL CIRC DE LA POLÍTICA


A casa fa temps que ho diem: Si riurem fins que arribi el 9-N!
Però de vegades ja no sé si riure o plorar. Si els pallassos fossin bons, sempre riuríem, però com són pèssims, normalment el sentiment que desperten és plorar.
Si de la situació catalana parlem, queda clar que la reunió entre Rajoy y Mas el 30 de juliol no va servir per a res, però per a res!! (vull remarcar-ho)
Escoltes a Rajoy i s’omple la boca dient que, per a parlar, sempre està disposat. Parlar de què? De futbol? Del seu Madrid? De la selecció espanyola? Perquè dels altres temes, ja sigui dels casos de corrupció que impliquen a un bon nombre de càrrecs del seu partit, millor que no... I si s’ha de fer... Com menys soroll millor i com a darrer argument, el de tu més, tal com va passar dimecres al congrés quan va ser interpel·lat per Pedro Sánchez.
Mentre, aquí a Catalunya, Mas a la seva. Avui festejo amb Junqueres, demà em deixo estimar per Iceta i a l’altre he guanyat 3 dies i a veure-les venir...
Unilateralment va canviar el format de la consulta. D’una amb ampli suport i certes garanties (encara que sense el suport legal) es va passar a una pseudoconsulta sense garanties... I arri matxo que ve costa...  
-Aquesta el govern central no la podrà recorre –va dir-
I ara resulta que el govern central, sense esperar el dictamen del consell d’estat, diu que també la impugnarà perquè no s’ha canviat la pregunta. Això sembla de dements... No de boixos, sinó de dements. Es juga al joc dels despropòsits o dels disbarats, ja no ho sé...
Li he de donar la raó a Quico Homs quan va dir que aviat ens impugnaran fins i tot el que pensemo directament ens prohibiran pensar... I a sobre ens ho argumentaran que aquest és el pitjor dels mals, fins i tot més que el de ser independentistes.
Com estic parlant de pallassos, Rajoy és el clown. El que es creu que és l’amo del carxofar perquè va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i això és un aval que dura 4 anys.
Com ja he dit abans, Rajoy va a la seva i només parla d’allò que li interessa i sovint ho fa massa tard i sempre malament. Resulta que el passat dimarts a acudir al Senat i sense que anés a compte, va demanar perdó –sempre a la seva manera- sobre la corrupció del nostre país. Suposo que el darrer, l’operació Púnica, va ser una mena de gota que va fer vessar el got. Això dimarts (torno a remarcar) Mentre dimecres, al Congrés, quan des dels partits de l’oposició sé li va recriminar i fins i tot sé li va demanar la dimissió (Cayo Lara), ell va tornar a treure pit i va tornar a usar la seva arma preferida: el ventilador... O el i tu més...  
Si realment estigués penedit no li importarien els casos de corrupció que impliquen a d’altres partits. Encara que un s’escudi en la corrupció dels altres, la teva no desapareixerà. Deia una vella rumba: Cuando un cristal se empaña se limpia y vuelve a brillar, ni más ni menos, ni más ni menos, la honra de una mozita, se empaña y no brilla más... Així és la corrupció. No se’n va ni amb el millor dels detergents... Potser si passen anys (molts d’anys) sense sortir-ne de nous, només així, tal vegada, la gent comenci a oblidar.
Però dir això ara és una fal·làcia. En un país com aquest on cada dia surten casos nous, qui es creu que això pararà en sec?
L’altre dia, la revista Mongòlia, feia un tuit que deia més o menys això: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense imputats...    
Ha arribat el moment de plegar tots i regenerar la política. No és estrany que Podemos segueixi (segons els estudis d’opinió) el seu vertiginós i imparable ascens. Al menys que ho es desinfli.
En honor a la veritat he de dir que Podemos no és l’únic. Afortunadament hi ha altres partits i formacions polítiques que han sabut esquivar la corrupció i fins i tot denunciar-la quan l’han vist, com per exemple les CUP.  

LA FOTO DEL DIA 31-10-2014


El que veieu a la foto són les meves sabates sota la taula de treball. 
La rebaixa del sou de Zapatero i les congelades successives de Rajoy m'han portat a aquesta situació: no poder comprar-me sabates noves! 

Es tracta d'una petita broma. Realment eren unes sabates que feia temps que no portava i que avui m'havia posat sense adonar-me que tenien la goma molt gastada.
Però alguna cosa hi ha de cert. Amb la pèrdua de poder adquisitiu que patim els funcionaris no podem renovar el nostre vestuari al ritme d'almenys un cop per temporada com fèiem abans de la crisi i això que ara ens estem d'altres coses. per exemple jo ja fa tres anys que pràcticament no jugo a la rifa de Nadal i tampoc a la grossa de Cap d'any. I el passat abril vaig deixar de jugar a l'ONCE que era l'únic joc al que jugava des de feia una pila d'anys.
Això també va en detriment de la nostra economia. Sabeu quan diuen allò de millorar el consum intern?
Sense comprar. no es millora.