dissabte, 8 de novembre del 2014

9 RAONS PER VOTAR EL 9N I UN BON GRAPAT DE DUBTES


El fossar de les Moreres on no s'enterra cap traïdor. 
Imagino que també us ha arribat a casa un fullet de color groc on s’enumeren les raons per a votar la consulta sobiranista de diumenge. De totes formes us reproduiré els 9 motius:

1.        Disposarem de 16.000 milions d’euros més cada anys (dèficit fiscal actual)
2.        Garantirem les pensions i les podrem millorar.
3.        Podrem fer els hospitals i les escoles que el país necessita.
4.        Crearem més feina per a tothom.
5.        Assegurarem les infraestructures que faran créixer l’economia.
6.        Tindrem una bona relació amb Espanya.
7.        Contribuirem a fer una Europa més forta.
8.        Combatrem la corrupció amb una justícia més independent.
9.        Decidirem dia a dia con volem que sigui el país de tots.

A continuació us faré una petita valoració sobre cada un dels punts ja que, al meu parer, la majoria, són força abstractes.

-Sobre el primer punt poc he de dir, ja que no sé quin és el dèficit fiscal actual i dubto molt que algú m’ho pugui dir en tota seguretat, ja que sembla que hi ha diversos mètodes per a calcular les balances y cada una d’elles donaria un resultat diferent. Però hi ha una cosa que, des del meu punt de vista, queda poc clar: Què passarà si es pot disposar de 16.000 milions més? Pagarem menys impostos? Es destinaran més diners a la dependència? Ja que per molts de col·legis i hospitals que es facin, quan ja n’hi ha prou, no en calen més. O no va així?

-Segons els experts, correspon pagar les pensions el país on has cotitzat. Jo per exemple ja porto 38 anys cotitzant a la Seguretat Social espanyola i a la Mútua de Funcionaris Civils de l’Estat. Per tant, encara que els pocs anys que em queden com a treballador en actiu els acabi tributant a Catalunya, el gruix de la meva jubilació me’l haurien de pagar des d’Espanya, al menys que s’arribés a un acord entre tots dos estats i s’acordés transferir des d’Espanya a Catalunya el fons de pensions de els cotitzacions fetes pels ciutadans de Catalunya i, que voleu que us digui, em sembla força complicat.

-Aquest tercer punt, en part, ja l’he comentat amb anterioritat. Evidentment que faria falta fer algun hospital o algun nou col·legi. Em ve pel cap el nou hospital de Tortosa que va prometre Marina Geli i que va quedar amb aigua de borraines amb el retorn al govern de CiU. Però arribaria un moment que només caldria fer-hi el manteniment, ja que disposaríem dels hospitals i escoles que el país necessitaria.
Però a mi aquest punt em preocupa relativament. Per a mi és molt més important que les escoles i els hospitals gaudeixin de tot el necessari per a portar a terme les seves tasques. Em preocupa que part d’aquest diners públics acabin en mans de col·legis i hospitals concertats i privats en detriment des que formen part de les xarxes públiques. M’agradaria que l’ensenyament, a part de públic, sigui laic i de qualitat i que les llistes d’espera es puguin reduir a la mínima expressió.

-En quan a la creació d’ocupació, en principi, sembla que no estaria a les mans dels nous governants. Què passaria si les multinacionals decidissin abandonar Catalunya? L’editorial Planeta ja ha advertit que se’n anirà en el cas de que Catalunya s’acabi independitzant. Potser a llarg termini se’n pugui crear, però al principi és possible que se’n destrueixi.

- Aquest punt seria força similar al dels col·legis i hospitals. Està bé millorar la xarxa ferroviària, els ports i els aeroports i les carreteres, però això no garanteix per si mateix una millora de l’economia. Sempre ens hem queixar que a la resta d’Espanya hi ha unes millors carreteres... En canvi ni Castella la Manxa, ni Galicia ni Extremadura són el motor de l’economia del país. Un exemple més: el desitjat corredor del Mediterrani. Si és reforça el tren només de forma interna i no s’acaba enllaçant amb els països veïns, de poc ens servirà.

-Els punts 6 i 7 els comentaré junts, ja que formen part del mateix: de les bones relacions que s’han de tenir amb els països del teu entorn. Evidentment s’han d’establir llaços d’amistat i cooperació tant amb Espanya com amb Europa. Què passaria si Catalunya quedés aïllada internacionalment? Seria una gran decepció per a tots.

-El punt 8 és com un brindis al Sol; és per a quedar bé. Mentre hagi sers humans hi haurà corrupció. Mentre hagi empresaris sense escrúpols disposats a fer el que sigui per a enriquir-se, hi haurà polítics corruptes.

¿Qui ens havia de dir fa 3 mesos que la família Pujol-Ferrusola era la més corrupta de Catalunya? I Convergència tampoc seria el model a seguir.

-Ja em arribat al darrer punt. Què voleu que us digui? Se suposar que a Catalunya hi continuarà havent-hi unes institucions: govern, parlament... Per tant tot continuaria, si fa o no fa com ara. O és que ens convertiríem en assemblearis i a cada poble, comarca o mancomunitat decidiria el que vol en cada moment. Escrit queda molt bé, però a la pràctica trobo que no canviaria pràcticament res.

Finalment només em queda una cosa a comentar, segurament la més important i per això l’he deixat per al final. Aquest fullet groc del que us estic parlant, qui el firma? O dit d’una altra manera, qui em garanteix que sigui com ells diuen?
Per a complir-se hi hauria d’haver un compromís formal per part de les institucions, partits i associacions que formen part del bloc sobiranista i deixar-ho tot per escrit, signat i rubricat i si cal, davant del notari.
En definitiva, el fullet en general no és sinó una enumeració de bones intencions sense cap tipus de garantia de que s’acabaran complint.  
Qui s’ho vulgui creure, s’ho creurà i els més escèptics com jo, sempre ens quedarà el dubte de que sigui alguna cosa més que paraules.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTES DE SOL













XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE VILANOVA I LA GELTRÚ. Pd4












Tres presidiarios

Ignacio Escolar

Un repaso al circo de tres pistas de la impunidad y la corrupción


Francisco Granados

Tiene algo de justicia poética que el exconsejero de Presidencia, Justicia e Interior de la Comunidad de Madrid duerma en la misma cárcel de Estremera que hace sólo seis años inauguró. Pero la imagen que mejor resume el estado político del país es otra: el vídeo que difundió ayer Las Mañanas de Cuatro del abrazo de Francisco Granados con Luis de Guindos, durante la boda de la hija del ministro, el pasado 27 de julio.
En aquella boda, ya se sabía que Granados era, como poco, un gran defraudador: hacía meses que se había descubierto su cuenta en Suiza y había dimitido como senador. Pero entre las élites políticas conservadoras, robar al fisco no parece merecer ninguna reprobación social y el ministro de Economía puede abrazarse públicamente, sin vergüenza alguna, a todo un señor ladrón.
El abrazo, a su manera, está a juego con un Gobierno que ha aprobado una amnistía fiscal y que está presidida por un señor que le pedía a Luis Bárcenas que fuese fuerte cuando su botín escondido en paraísos fiscales salió a la luz.
El ex secretario general del PP de Madrid está hoy en la cárcel por culpa de un proceso penal de la Audiencia Nacional, que se inició gracias la justicia suiza. Fue la fiscalía suiza quien detectó que Granados vaciaba una de sus cuentas y alertó a España de un posible delito de blanqueo de capitales. Tuvo que ser Suiza quien se diese cuenta de que algo olía mal en Valdemoro, a pesar de los muchísimos indicios que durante años había publicado la prensa sobre el número dos del PP de Madrid. En España, curiosamente, nadie se enteró: ni su jefa Esperanza Aguirre ni su amigo el ministro de Economía ni el Tribunal de Cuentas ni la Fiscalía Anticorrupción.
El caso Pujol se inicia por una examante despechada. El caso Gürtel, por un chivato que durante meses graba todas las conversaciones con Correa. El caso Púnica, porque los pilla la fiscalía suiza.
¿De verdad se persigue la corrupción en España o esa lucha es tan falsa como las ‘peleas’ de la lucha libre americana?
Mientras tanto, en el otro extremo de la galaxia, la cazatalentos Esperanza Aguirre nos da lecciones sobre cómo luchar con la corrupción.

Jaume Matas

Entra Francisco Granados, sale Jaume Matas, que sólo ha pasado tres meses en prisión. Sólo tres meses, por generosa y arbitraria decisión del Gobierno de su viejo amigo Mariano Rajoy.
Matas ha sido un preso con suerte. Fue ingresado en la cárcel de Segovia, una de las más pequeñas y tranquilas del sistema penitenciario español. En el módulo de enfermería; esto es, en un lugar más parecido a un hospital que a una prisión. Y bajo el protocolo de Prevención de Suicidios, un sistema que permitió poner a Matas bajo la protección de un interno de apoyo –otro preso, de confianza de la dirección de la prisión, que a cambio recibe ventajas penitenciarias–, que acompañaba al exministro cuando tenía que andar por las zonas comunes de la prisión.
Jaume Matas entró como preso VIP y ha salido como tal: a los tres meses (y en un viernes, a ver si así la gente no se enteraba). Ha cumplido un tercio de la condena que tenía y apenas una fracción de la sentencia inicial, que era de seis años de cárcel y que después el Supremo rebajó a la mitad de la mitad de la mitad.
Su salida es un indulto en la sombra, que ha ordenado el Ministerio del Interior a través de la dirección general de prisiones. La decisión se toma contra el criterio de la Junta de Tratamiento de la prisión de Segovia, que se había opuesto al tercer grado. Matas sale pese al informe de quienes normalmente toman esa decisión y también pese al procedimiento que se suele aplicar en casos similares.
Tercer grado significa que Matas irá a dormir a prisión, pero sólo de lunes a jueves. El resto del tiempo, estará en libertad.
¿Está Matas rehabilitado para la sociedad? Con una condena así de ligera, me temo que no.

Marcos Martínez

La provincia de León tiene ahora mismo un presidente de la Diputación en el exilio interior, en la prisión. Marcos Martínez se ha negado a dimitir, como le pedía su partido, porque considera que es “totalmente inocente” y que dejar el cargo sería reconocer que no lo es. Como el preso “totalmente inocente” Martínez no se va, la Diputación de León estará sin presidente durante un mes –lo que sin duda será una gran demostración práctica de la inutilidad de esta institución–. Hasta que prospere la moción de censura que ha presentado el PP con un nuevo candidato para suceder al sucesor de la asesinada Isabel Carrasco.
Dentro de un mes, Marcos Martínez perderá la Diputación, pero se quedará como alcalde de Cuadros. Sus concejales se han rebelado contra el PP y no han querido firmar la moción de censura contra su alcalde, ese preso político.
Martínez, a su manera, tiene parte de razón. ¿Con qué autoridad moral le piden su dimisión los mismos que respaldaron a otros presidentes de la Diputación como Carlos Fabra y José Luis Baltar? ¿Es que León es menos que Ourense y Castellón?