El Govern central s’ha entestat de fer de la causa catalana una causa judicial quan és una causa política. Voler portar davant la justícia a Mas, Ortega i Ridao és un despropòsit monumental.
Si, finalment, el TSJC acaba acceptant a tràmit la denúncia del Fiscal General de l’Estat, amb el recolzament dels principals fiscals de sala (que es van reunir expressament després de 10 anys de no fer-ho) en contra dels tres dirigents catalans, previsiblement, una gran part de catalans sortiran al carrer. I què farà llavors el govern? Treure els carros de combat (els militars són contraris a anomenar-los tancs), declararan l’estat d’excepció per a que cap català pugui sortir al carrer després de les 20:00h?
De totes les vies que tenien obertes o que es podien obrir amb una mica de voluntat política, des de Madrid, s’ha escollit la pitjor.
Perquè, efectivament, el que manca és voluntat política. Rajoy y Mas, en cap moment s’han assegut a dialogar i mirar de trobar solucions al conflicte. Com diuen els castellans, Mas es va posar en un berengenal i ara no sap com sortir-se’n. Per molt bona cara que faci quan compareix en públic, molt em temo que en privat més d’una vegada s’ha hagut de penedir del que va ser, segurament, tot un error estratègic. (Fixeu-vos que solc parlar molt en condicional perquè igual estic equivocat en les deduccions que faig i, en canvi, Mas i els seus pensen que és una estratègia del tot encertada i encaminada a assolir els seus objectius)
No sé si és sensació meva o cada dia hi ha més gent independent que clamen per trobar solucions més enllà dels jutjats. L’altre dia escoltava a algú per la tele (perdoneu, però no recordo el seu nom) que deia que els bons negociadors són aquells que no aconsegueixen els objectius proposats, però si en canvi, altres tipus d’avantatges. Bé, no sé si és exactament així, però el que és cert és que quan dos parts inicien una negociació, han d’estar sempre predisposades a cedir. Per tant, mai s’arribarà a un acord de màxims i sempre s’haurà de trobar un punt d’equilibri.
El problema és que ni Rajoy ni Mas estan disposats a trobar punts de coincidència. Per a ells (tots dos) només val el tot o res. I així, evidentment, no es pot negociar i, per extensió, ni tan sols dialogar.
Els experts diuen que una vegada ja s’ha fet la consulta (encara que no hagi estat a gust de ningú), el més prudent seria deixar passar el temps. L’any que ve serà un any electoral. Després de les municipals arribaran les generals, previsiblement per al tercer trimestre de l’any. Si els sondejos d’opinió reflecteixen la realitat, el PP patirà un gran daltabaix electoral i, per tant, a Espanya hi haurà un nou govern que, ara com ara, encara és aviat saber quin color (o colors) tindrà.
De totes maneres, sigui quin sigui el govern entrant, tampoc s’asseurà a negociar la independència de Catalunya. Fins i tot veig difícil que s’acabi pactant fer un referèndum en garanties, tot i que, ara mateix, sembla que les partidaris d’aquesta opció encara no són una majoria qualificada.
Però sembla que si que estarien en disposició de optar per buscar una solució que tingui encaix dintre de l’ordenament jurídic espanyol, encara que per això s’hagi de modificar la Constitució. Digueu-li si voleu tercera via o poseu-li vosaltres mateixos el nom.
Ja sé que el que estic dient no convencerà als independentistes, però hauria de quedar una cosa clara: ara per ara no crec que la independència sigui l’opció desitjada per la majoria de catalans. I encara diria més: ja es comencen a notar símptomes d’esgotament per part de la població (al menys aquesta és la meva percepció)
I ja per acabar. Es evident que les relacions entre Catalunya i Espanya han de canviar. Catalunya no pot suportar més l’encaix que té ara mateix, per molt que alguns barons del PSOE (com per exemple la Susana Díaz) es vulgui continuar posant tot tipus d’impediments. S’ha d’acceptar la singularitat de Catalunya i que l’actual relació és un impediment per al seu prog
