BARCELONA 12-12-2014 (III)

Rajoy davant la prova del maig

JOAN TAPIA

Periodista

Quan el 2013 l'economia s'enfonsava i es destruïa molta ocupació,Mariano Rajoy va saber capejar les crisis dels missatgets deBárcenas. Ara, la tardor del 2014, amb l'economia creixent a l'1,6% i creant ocupació, el PP s'ha enfonsat en les enquestes. El diumenge dia 7 de desembre El País en va publicar una en què el PP (amb el 20%) quedava darrere del PSOE (27%) i Podem 25%. I sembla que les enquestes que té el Govern són pitjors.

És un panorama difícil i inesperat per a Rajoy. I si les municipals i autonòmiques del mes de maig li van malament (bé és impossible perquè els resultats del 2010 van ser molt bons), el PP enfilaria les legislatives de finals del 2015 amb unes perspectives molt negres. Fins i tot es diu que si perden Madrid, València i diverses capitals andaluses, el mateix lideratge de Rajoy seria qüestionat.

Alguns diuen que si amb Rajoy la derrota fos segura s'hauria de buscar un altre candidat. És una opció complicada, perquè la cúpula del PP té molt de poder i tampoc està a la vista una opció alternativa que sigui creïble. ¿Esperanza Aguirre si guanyés Madrid? ¿La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría? ¿Alberto Nuñez Feijóo?

Els projectils

Després del xoc, Rajoy ha començat la seva batalla per aguantar després del maig. I dispara tres projectils: la crisi és passat, defensa de l'ordre constitucional i recuperació del diàleg social. Dijous passat va proclamar: «En molts aspectes la crisi ja és història del passat i aquestes festes de Nadal seran les primeres de la recuperació».

És cert que hi ha certa reactivació però la població ho nota poc malgrat la incipient creació d'ocupació. Però Rajoy aposta per una millora suplementària el 2015 (el 2016 és una altra cosa). La reforma fiscal comporta una reducció de les retencions de l'IRPF que farà que a principis d'any pugi el sou en mà de molts espanyols. I els diners injectats incrementaran l'activitat.

A més a més, el descens del petroli al voltant dels 65 dòlars (estava en 110 fa poc) serà un factor dinamitzador. Així com la depreciació de l'euro, que farà més competitives les exportacions, i el descens dels tipus d'interès. El 2015 la propaganda del final de la crisi tindrà més punts de suport.

En segon lloc, Rajoy no defensarà tant la nova llei de seguretat que s'acaba d'aprovar (la llei mordassa) com el concepte d'ordre constitucional. El missatge Constitució, Constitució, Constitució és una crida a l'ordre. A Catalunya no li donarà vots (tampoc li farà baixar la quota que hi té) però sí que n'hi pot donar a la resta d'Espanya. El PSOE es defineix per la reforma federal de la Constitució cosa que pot no agradar a l'electorat conservador que combrega amb Rajoy a pensar que «ni la sobirania nacional ni la unitat d'Espanya són negociables i que els espanyols no necessiten propostes per articular regions que fa segles que estan articulades, perquè sobre l'exaltació de les diferències no s'aixeca mai res útil». ¿És clar? I l'ordre servirà també de mur de contenció contra les protestes de Podem, sospitós de proveneçolà, criptocomunista…

Rajoy vol cicatritzar també ferides amb els sindicats i no ser només el president de la reforma laboral. Per això ahir va firmar amb els sindicats un acord que durarà fins a l'abril del 2016 i que beneficiarà amb una ajuda de 426 euros al mes els aturats que hagin esgotat la prestació. Ara toca ser social.

¿Seran suficients aquests tres missatges per fer remuntar el PP en les enquestes d'aquí al maig?

No és fàcil per la bretxa amb l'opinió pública, per la crisi i l'explosió de casos de corrupció. Però Rajoy lluitarà. Necessita sobreviure a les eleccions del mes de maig.

LA FOTO CURIOSA DEL DIA 20-12-2014

Us heu fixat en aquest 4x4?

De vegades, a la roda de recanvi del darrere hi ha un paisatge paradisíac o el nom del concessionari, però mai havia vist la figura de Salvador Dalí.
Segurament era un fan del famós pintor empordanès.

BON VENT I BARCA NOVA ALFONSO

Temps enrere, Alfonso Guerra, el qui va ser la ma de Felipe González durant molts d’anys, va anunciar que deixava la política activa y abandonava la que ha estat la seva casa durant més de 37 anys: el Congrés dels Diputats. Ja era hora!

Alfonso ha estat un mal exemple del que hauria de ser un polític. Per cap motiu, una persona que es dediqui a la política hauria d’estar-hi tant de temps. Em temo que des de fa anys, la seva aportació dintre del grup socialista era més testimonial que efectiva.

Però recapitulem. Sabeu que deia d’Alfonso Guerra només fa uns anys? Sense cap dubte hauria estat el meu personatge escollit per a passar un dia distés. La seva oratòria i els seus coneixements (sobre tot de Federico Garcia Lorca y Miguel Hermández) El trobava senzillament fascinant: la cultura que emanava, la fina ironia, els coneixements de tot allò que l’envoltava. Si, va ser un dels meus ídols, però des de fa uns anys s’ha convertit en un ídol caigut.

Quan una persona a la que tens idolatrada, un dia, et decep, el sentiment de ràbia és molt més gran que quan algú a qui quasi no coneixes o de qui tens una mala imatge, fa alguna cosa dolenta.

Mireu, res té que veure el comportament de Pujol amb el de Guerra. Però a Pujol mai l’he admirat, ni li he tingut la més mínima simpatia. Tot i això estic molt més dolgut amb el comportament de Guerra que amb el de Pujol.

A Guerra no li podré perdonar mai que volgués treure el ribot per a passar-lo per l’estatut que va promoure el President Maragall. En aquell moment, els seus comentaris van estar fora de lloc, impropis d’una persona que es diu socialista i que va ocupar càrrecs importants dintre del partit, així com del govern.

Però lluny de rectificar, la seva posició s’ha anar radicalitzant més respecte als interessos legítims del poble català. Si la seva ideologia fos conservadora, ho entendria, però venint d’un socialista, em costa digerir-ho. Només s’entén des d’una perspectiva on el socialisme i les posicions més conservadores es donen la ma: el nacionalisme espanyol.

La llei de regeneració política que s’ha impulsat des del govern del PP, hauria de contemplar una limitació de tems per a ocupar càrrecs de responsabilitat, tant en càrrecs públics com els orgànics o de partit. Se’m fa difícil entendre que una persona que fa molts anys que ocupa un càrrec no arribi a acomodar-se i que tingui tanta il·lusió per la seva tasca després de 30 anys com al principi quan va començar. Segurament per això, al cap dels anys es fan rodejar d’assessors i col·laboradors diversos, amb el cost econòmic que acaba comportant per a les arques públiques o del propi partit, sindicat o qualsevol altra organització.

Alfonso: des de l’estima que un dia et vaig professar, et desitjo amb tot el cor, BON VENT I BARCA NOVA i només espero que personatges com tu no es tornin a repetir pel bé de la societat!