PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CAMÍ DEL PI GROS I DEL FAIG PARE (I)

Fotos cedides per Maria Teresa Pons.

El doble xantatge i la gran contradicció

JOAN TAPIA

Periodista

La sessió d'ahir al Parlament va confirmar el cul-de-sac en què es troba la política catalana. Un mes després del 9-N la majoria parlamentària que sosté el Govern des del 2012 està escindida en un doble xantatge.

Artur Mas (i CiU més o menys al darrere) li diu a ERC que l'única condició perquè Catalunya sigui independent en 18 mesos és la celebració d'unes eleccions anticipades i plebiscitàries (que siguin com un referèndum) i que per aconseguir-ho és obligatori que els republicans s'integrin en una llista unitària encapçalada i dirigida per ell. En cas contrari, no hi haurà eleccions i Junqueras serà el responsable (això només ho suggereix) que Catalunya no sigui independent. I afegeix, mirant cap a Ciutadans però disparant contra ERC, que alguns partits només es preocupen pel seu nombre de diputats. Com si Jordi Pujol hagués fet una altra cosa i com siArtur Mas no hagués dissolt el 2012 per passar de 62 a més de 68 escons.

Però Junqueras sap que retirar a mitges ERC de la circulació durant 18 mesos és bastant suïcida per als republicans i molt beneficiós per a Convergència, tocada per l'escàndol de la família Pujol. I contesta amb un altre xantatge. ERC no presenta esmena a la totalitat als pressupostos per no perjudicar les relacions amb CiU i perquè Masconvoqui eleccions (sense condicions prèvies de llista unitària) per al març. Però ERC tombarà els pressupostos si el 19 de gener seguim sense eleccions. Aleshores Mas només podrà dissoldre -després d'haver fet el ridícul- o governar sense majoria en una lenta agonia.

Però no és fàcil que el president torni a caure en el pecat de supèrbia del 2012, ja que ara totes les enquestes diuen que CiU i ERC no tenen garantida la majoria absoluta i la irrupció de Podem amenaça -més que Albert Rivera- l'oasi català. Pot pensar que si aguanta, el 2016 a Espanya hi haurà un govern més feble, o més feble i menys enemic, amb el qual podrà negociar alguna cosa. No la independència, per descomptat, però sí alguna tercera via amb la qual els seus propagandistes tant han menyspreat frontalment el PSC i, més obliquament, Josep Antoni Duran Lleida, Foment i els dos bancs catalans. El resultat del doble xantatge se sabrà després de Reis, però Mas té la paella pel mànec. I tampoc descarto que cap dels dos desitgi eleccions anticipades (temen que Pablo Iglesiassigui un modern Lerroux) i que a l'única cosa que aspirin és a donar-ne la culpa a l'altre.

Números i somnis

Però l'assumpte de fons és que els pressupostos revelen la gran contradicció del Govern. Andreu Mas-Colell els quadra posant 2.000 milions d'euros de transferències extra de l'Estat, en part justificades però que l'Estat no reconeix. O sigui que, ara com ara,Junqueras té raó: són fum. És clar que Mas-Colell l'encerta a l'afirmar que s'ha de lluitar per aconseguir-los. Però el conseller d'Economia, que és de Harvard, assumeix un paper tècnic i disciplinat en la línia política de Mas. I ningú pot pensar queMariano Rajoy -en any electoral i amb els seus barons autonòmics en ple atac de nervis- li donarà 2.000 milions d'euros a la Generalitat de Catalunya mentre Mas fa ostentació que, sota el seu lideratge, Catalunya se n'anirà d'Espanya en 18 mesos.

El president de la Generalitat té dret a somiar de ser a Catalunya el que Josuè, que va conquistar la terra promesa, va ser per a Israel. Però els números són números i els somnis, somnis són. S'equivoca, doncs, quan replica a Miquel Iceta que no canviarà la seva estratègia per tornar a la del diàleg amb la qual «ni s'avança ni s'avançarà» perquè el seu primer deure com a governant és atendre les necessitats de la Catalunya del 2015. I lluitar pels 2.000 milions d'euros que falten per quadrar el pressupost.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-12-2014

Aquest mirador es troba a la part S de la llacuna de la Tancada, per la zona del Calaix de Baix.
Des d'aquí es poden veure molts de flamencs, encara que és necessari portar uns bons prismàtics perquè estan una mica apartats.
Però els flamencs no els veureu des de dalt d'aquest mirador, ja que porta molts i molts d'anys tancat. De fet està envoltat d'una tanca que impedeix qualsevol intent de pujar-hi.
La porta també està tancada amb un cadenat.
Si el motiu pel qual està tancat és perquè no es troba en bon estat de conservació, no es podria arranjar?
Per aquesta zona no hi ha cap d'altre mirador.

I TU COM ET DIUS?

El tot poderós president de la Corea del Nord ha blindat el seu nom per a que ningú al seu país es pugui dir igual com ell: Kim Jong-un.  

Amb el tema dels noms existeixen infinitat d’anècdotes, algunes de molt bones. Fa anys, recordo que vaig llegir al País (quan encara me’l comprava) que una parella sueca va voler inscriure al seu nadó amb un nom un tant estrany. O no es estrany posar-li al seu fill Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116? Això, sí, es pronuncia, segons els pares, Albin. 

Una altra parella sueca (és veu que els suecs són una mica reconsagrats en temes de noms), després de 3 intents va aconseguir finalment registrar al seu fill amb el nom de Q.

L’anècdota que us explicaré ara és molt més divertida. Margaret Thatcher optava a la reelecció per a ocupar el càrrec de primera ministra de la Gran Bretanya. Mentre, una persona anònima, home per més senyes, també es va voler presentar a les eleccions. Sembla ser que la llei anglesa és molt més laxa a l’hora de permetre ser candidat a unes eleccions.

El primer que va fer el nostre anònim va ser acudir al registra civil per a canviar-se el nom.

-Em vull canviar el nom pel de Margaret Thatcher. (Recordo que es tractava d’un home)

M’imagino la cara de sorpresa del funcionari del registre, però li va canviar el nom.

Després, va acudir a una oficina electoral amb la intenció de presentar-se a les eleccions legislatives. Va pagar les taxes corresponents i es va inscriure com a únic candidat d’una llista amb un nom molt paregut al de Partit Conservador, per exemple Partit Consevadurista (no ho recordo exactament) I ho va fer al mateix districte electoral que la Dama de Ferro. No em consta que tingués cap incidència electoral i la Thatcher va a tornar a ser reelegida per a disgust meu.

La tercera anècdota és molt més propera en la distància, però més llunyana en el temps. É possible que algú de vosaltres conegui a algú membre de la família Franco de Santa Bàrbara, sobre tot si sou planers o de la Galera. El nom propi més comú de la família i que va passant de generació en generació és el de Francisco. Per tant, hi ha hagut diversos membres que s’han dit Francisco Franco.

Fa anys, en plena dictadura franquista, una parella de la Guardia Civil en va parar a un:

-¿Cómo se llama usted?

-Francisco Franco.

En aquell temps encara no hi havia carnets d’identitat i d’haver-los hagut, segurament tampoc se’ls haurien emportat per anar a treballar al camp.

-¡Cómo se va a llamar usted Francisco Franco! ¿Cómo se llama?

-Francisco Franco…

Sabeu com es va acabar? Clavant-li una pallissa al pobre home.

Finalment vull desmentir una creença popular prou estesa. Mireu el vostre DNI per la part del darrere. A la part inferior hi surten tres línies de números, lletres i una sèrie de símbols >. Al final de la segona línia hi ha un número, cert?

Són molts els que creuen que aquest número és la quantitat de persones que es diuen igual com ell. Aquesta deducció no té cap mena de lògica. Fa anys que treballo amb bases de dades i puc assegurar que és totalment fals.

I tornant al principi, a Corea del Nord, tal com he explicat, pot estar prohibit posar a un nadó Kim Jong-un, però sempre li pots posar Kim Jong-dos o Kim Jong-tres, etc. O igual els ha reservat per als seus descendents per assimilar-se a la reialesa...