La dinàmica actual del mercat de treball és més que esperançadora. L'EPA del tercer trimestre suggereix una fortalesa de fons en l'ocupació, i en la caiguda de l'atur, no contemplada des del final de l'expansió anterior. Així, en l'any que va finalitzar al setembre l'ocupació es va incrementar en prop de 270.000 llocs de treball, un notable 1,6% que contrasta amb la contracció del
-2,4% del tercer trimestre del 2013. Per la seva part, l'atur va caure, i per primera vegada des del 2006, un insòlit -8,7%, percentatge que es va traduir en prop de 500.000 desocupats menys. Lògicament, aquesta contracció s'explica, a més de per l'augment de l'ocupació, per la important reducció dels actius, del -1,1%
(-250.000).
els nous llocs de treball tenen característiques especialment positives: davant de l'avanç mitjà de l'1,6%, l'ocupació en la indústria va créixer un insòlit 3,5%. Igualment, i a diferència dels pitjors moments de la recessió, l'ocupació assalariada va augmentar un 2,0%, mentre que els autònoms (falsos assalariats en gran mesura) es van contraure (-0,7%). I en l'àmbit dels primers, els assalariats indefinits mostren, per primera vegada també des del 2008, destacables avanços (1,2%), encara que per sota dels temporals (4,6%). També destaquen els guanys de l'ocupació amb qualificació mitjana-alta i alta, juntament amb el fet que els nous llocs de treball siguin fonamentalment privats.
Però l'aspecte més rellevant de l'últim any potser és el radical canvi de tendència de la jornada: mentre la de temps complet creix a un ritme de l'1,8%, l'ocupació a jornada parcial solament avança marginalment (0,1%). En aquest àmbit mereix capítol a part la dinàmica de la subocupació, la d'aquells que desitjarien treballar més hores però no poden. Aquesta tipologia de treballadors havia presentat rellevants augments en els pitjors moments de la crisi, reflectint, de fet, atur encobert. Això és tan així que la Fed de Janet Yellen utilitza aquesta variable, més que la taxa de desocupació estricta, com un dels principals indicadors de la situació de l'atur estructural, un aspecte crític per avaluar la dinàmica laboral. Doncs bé, aquesta ocupació s'està contraient intensament.
En economia tot sol tenir el seu costat fosc. I pel que fa als llocs de treball, aquest és la notable reducció en l'avanç de la productivitat, és a dir, del PIB per hora treballada o per ocupat. Així, el 2012, en el moment més dur de la segona recessió, els guanys de productivitat eren intensos: una caiguda del PIB superior al 2% anual davant de retrocessos molt més intensos, en l'entorn o per sobre del
-4%, de l'ocupació total o de les hores de treball. Avui, en canvi, la millora de l'ocupació implica avanços molt menors: en l'any que va finalitzar el tercer trimestre del 2014, el PIB augmentava a una taxa anual de l'1,6%, mentre que l'ocupació ho feia a un ritme idèntic.
Si es confirma aquesta tendència de reducció de l'avanç de la productivitat, tindríem un nou indicador que apuntaria que la recuperació actual no és tan saludable com desitjaríem. En aquesta mateixa direcció apunta la notable contracció del superàvit de la balança comercial el 2014 per la frenada de les exportacions i, en especial, el molt intens augment de les importacions en béns de consum, encara que també d'inversió.
Els dos índexs, la reducció del creixement de la productivitat i la disminució del superàvit exterior, apunten que la millora en curs s'està basant en excés en el consum privat i en el creixement de sectors de baix producte per unitat de treball. L'únic tret positiu del que avui succeeix és la recuperació de la inversió en maquinària i en béns d'equip, que, encara que ha reduït la seva progressió, acumula un any amb creixements superiors al 10%.
Venint de la més dura recessió mai experimentada per aquest país, l'avanç de l'ocupació i de la demanda interna són més que positius. Encara que això no és suficient per respondre als formidables reptes que afrontem. Queda l'esperança que l'augment de la inversió productiva es traslladi, tard o d'hora, a creixements més elevats de la productivitat i, al seu torn, a noves alces de les exportacions (i/o reducció en el ritme d'avanç de les importacions).
Però això no és evident que sigui així. Si no hi ha aquesta correcció estarem una altra vegada davant el tradicional model de creixement catòlic llatí: avanços del PIB basats en la demanda interna, acompanyats de dèficit exterior (és a dir, més deute amb la resta del món) i baixa productivitat, element imprescindible per estimular l'augment de l'ocupació. En suma, retorn al nostre particular Marienbad, molt diferent del del cineasta Alain Resnais. La tònica de sempre en aquesta zona: pa per avui i gana per demà.Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB).
