38 anys després

ROBERT MANRIQUE

Dimecres, dia 7 de gener, 19.00 hores. Ronda Universitat, 22. Davant el consolat francès a Barcelona, 500 persones vam mostrar la nostra repulsa per l'atemptat sofert pel setmanari Charlie Hebdomovent bolígrafs a l'aire en defensa de la llibertat d'expressió que la violència intenta destruir. Entre tots els presents, una exigència comuna: les opinions han de ser lliures, i les vinyetes, també. En el temps compartit en silenci, alguns consulten el mòbil, altres la tauleta i altres simplement recordem. I la memòria aporta una data en què pocs metres van evitar una xifra de morts semblant a la d'ara a París.

Setembre del 1977. Un grup d'ultradreta perpetra un atemptat a Barcelona, molest per la sàtira que practiquen els redactors i dibuixants d'El Papus. Aquell grup terrorista no comparteix la forma com la revista aborda temes tan intocables en aquella època com el sexe, l'educació, la política o la religió. Entreguen un paquet a la recepció de l'edifici. El conserge el trasllada als seus destinataris i mor en el trajecte a causa de l'explosió de l'artefacte.

La concentració de dimecres m'ha retrotret al principi de la dècada dels 90. Un dia es va presentar al despatx de la delegació de l'antiga AVT a Catalunya una senyora que, ironies del destí, també era clienta assídua d'Hipercor el 1987. Volia saber què havia passat realment en l'explosió d'El Papus. Era la filla de Juan Peñalver, el conserge, i vam haver de reprendre la investigació 15 anys després de l'atemptat. Vam descobrir que les investigacions no van ser prou àgils. També vam recordar la manifestació amb 5.000 assistents a Barcelona l'endemà. Uns quants mesos més tard vaig localitzar la sentència, i poc després tres ferides: Rosa (invàlida), Florència iJosefina.

Però 38 anys després ningú ha posat interès a trobar Juan José, María, Josefa, Clara, Feliciano, Salvador, Maricarmen, Juliáni Manuel. L'últim intent va ser el mes de març passat. Les administracions encara tenen feina pendent. Mentrestant, 38 anys després es convoca una altra manifestació perquè la llibertat d'expressió continua amenaçada… ¿Fins quan?

TREVA A CAN BARÇA

Ja ho vaig preveure: l’Atlètico de Madrid perdria contra el Barça.

I no només això, el Barça va guanyar amb autoritat, fent, segons els experts, el millor partit de la temporada, sobre tot, a la primera part.

El Barça, que va jugar pràcticament amb el seu 11 de gala (Luis Enrique va deixar de fer experiments amb gasosa) va assolir una victòria contundent contra un dels millors equips de la Lliga i que, a més, venia de guanyar al Madrid per 2-0.

Anit, el trident (o els tres Sudamericanos, com sembla que el hi diuen) es van compaginar a la perfecció i van fer, cada un d’ells, un golet. Més que suficient per a doblegar un equip matalasser que sembla que només va anar al Nou Camp a repartir estopa.

Quan un equip que és el vigent campió de la lliga es centra més en pegar puntades de peu i cops de colze, deixa de ser un equip gran per a convertir-se en un de mediocre.

El joc de l’Atlético va ser vulgar, sobre tot a la primera part. En cap moment va semblar que anessin pel partit, ni quan l’àrbitre els hi va xiular un més que dubtós penal a favor.

Què és un penal? Si home, allò que els hi xiulen sempre a favor als del Madrid i que sovint els hi serveix per desencallar un partit que tenen costa a munt. Si, ja sé que al Barça no li xiulen, però serà que tampoc en deuen de fer. Anit per exemple, l’entrada sobre Neymar que li va fer un trau al turmell, que va haver de sortir del camp en llitera i que va haver de ser atès a la banda, segur que no ho va ser.

Bé, si, d’acord, el segon gol del Barça ve precedit d’un control de Messi amb el braç, però això no treu mèrits a la victòria blaugrana que va ser, en tot moment, superior a un Atlético acomplexat i que va tornar a l’essència de Simeone. Lamentable!

Tal com acostumo a fer, no vaig veure el partit. Ja sabeu que em nego a pagar per veure’l quan mentre jugadors i clubs no baixin del seu cel particular, toquin de peus a terra i deixen de demanar els disbarats econòmics de fitxes, sous, drets, etc. I, a sobre, cometen frau fiscal. Però vaig veure el resum del partit i vaig escoltar els comentaris que va emetre TV3. Per tant, em vaig poder fer una idea bastant aproximada de com va anar. Però el que vull, és contar-vos una anècdota. De fet és un comentari que va fer un dels contertulians. Va dir que els mals àrbitres (i el navarrès Undiano Mallenco va demostrar en escreix que ho és) són els que s’equivoquen dues vegades: la primera segurament de forma involuntària i la segona per compensar el primer error xiulant un dubtós penal, el primer que comet Messi en tota la seva trajectòria. Però no acaben aquí els errorsgarrafals d’Undiano ja que hauria d’haver xiulat penal a la jugada sobre Neymar que abans comentava i, a part haver expulsat a Giménez, que va ser el jugador que va cometre la falta.  

Però sabeu com va adornar el comentarista la frase sobre l’àrbitre dolent?

-A la mitja part li ha degut de trucar la dona i li ha dit que Messi s’havia ajudat amb el braç en el segon gol del Barça i va ser quan va decidir compensar.

Al final del partit, Messi va declarar que tot el que s’havia dit aquests dies (sobre que no estava content, sobre que estava negociant amb altres equips, sobre que va demanar la destitució de Luis Enrique, etc.) era falç i que res d’això havia passat.

De moment sembla que hi ha treva a can Barça, el que ara mateix no sé sap és si durarà molt o poc. Evidentment dependrà dels resultats. Si el Barça guanya i convenç, pot durar fins al final de temporada. Ara bé, si el Barça perd quan no hauria de perdre (com quan ho va fer contra el Celta o la Reial Societat o la mala imatge que va donar al camp del Madrid), pot marcar definitivament el destí del seu entrenador.  

Darrera hora. Durant una entrevista conjunta abans de la gala de la Pilota d'Or, Messi ha tornat a estar enigmàtic i ha dit això: Qui sap on seré la temporada que ve. 

LES FOTOS DENÚNCIA DEL 12-01-2015

Aquest és l'estat en que es troba actualment la zona lúdica de Tosses, el que havia de ser el gran complex d'oci de les Terres de l'Ebre. 
De la discoteca Metro ni rastre, tal com també va fer el Carrefour quan va decidir tancar. 
Sembla un d'aquells poblats fantasma d'Almeria on allà pels anys 70 es rodaven pel·lícules de l'Oest. 
Una vergonya per als promotors? No, una vergonya per a Amposta. 
això sí, és la imatge que transmeten els nostres governants. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER L'EIX DE L'EBRE I LA TORRE DE LA CARROVA III