dissabte, 17 de gener del 2015

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.
El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.
El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.
Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   
A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.
Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.
Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.
Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.
Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?
Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.
Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.
Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.
Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.
El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.
-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.
Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

CALACEIT IX

















ESTACIÓ MADALENES V I BASSA DE L'ENCANYISSADA














Syriza i Podem

JOSÉ ANTONIO SOROLLA
Periodista

Després de mantenir relacions amb IU i ICV, amb els quals té més afinitats polítiques i organitzatives, Syryza (acrònim de Coalició d'Esquerra Radical) i el seu líder, Alexis Tsipras, han relegat en certa manera els seus antics aliats per aproximar-se a Podem. L'amor és mutu. Tsipras va assistir al congrés constituent de Podem iPablo Iglesias saluda i desitja amb els seus tuits la victòria dels radicals grecs en les eleccions anticipades del pròxim dia 25. S'ha estès en l'opinió pública i en la publicada el convenciment que una victòria de Syriza a Grècia beneficiaria Podem per l'efecte mimètic. No obstant, és molt possible que a Podem li convingui més que Syriza no governi a Grècia que el contrari.
En primer lloc, perquè si només amb la possibilitat que Syriza obtingui la victòria s'ha organitzat la que s'ha organitzat, amb pressions obertes de la Comissió Europea, d'Angela Merkel, del Bundesbank, de l'FMI i de tutti quanti, no s'ha de ser molt perspicaç per preveure el que passarà si Tsipras aconsegueix la majoria i forma Govern. La campanya de la por llavors sí que farà por. I això malgrat que sigui cert que Syriza ha moderat les seves posicions i ja ha renunciat a no pagar el deute (ara demana una quitació i terminis de pagament més assequibles), no vol sortir de l'euro i dubta sobre la nacionalització dels sectors estratègics.
En segon lloc, perquè l'aplicació del programa de Syriza és molt probable que sigui un fracàs, tant perquè les renúncies siguin excessives com perquè no funcioni el canvi. Això incidiria en la credibilitat de Podem amb tot un any al davant fins a les eleccions. Un fracàs de Syriza li prendria a Podem el plus d'experiment immaculat de què disfrutaria si Tsipras no té l'oportunitat de fer-ho malament. Perquè Podem sigui un revulsiu, Syriza no hauria d'interposar-se en el seu ­camí.