dimecres, 28 de gener del 2015

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.
Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.
Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.
Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.
De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.
Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.
Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.
Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.
Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.
Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  
I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.


Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.        

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-01-2015

Algú sabria dir-me que es aquest estrany pal plantat al bell mig d'un parc (el que hi ha entre el pati del col·legi Miquel Granell i la Ramba Tarradellas) 
Us donaré una pista. Porta allí des de l'any 2008 o 2009...
Bé, un d'aquests anys es va iniciar unes festes d'integració dels col·lectius estrangers que hi ha a Amposta. El primer anys els hi va tocar als bolivians i el segon als romanesos. 
Un dels jocs més arrelats entre els bolivians és el palo engrasado, una espècie de pal ensabonat, però en vertical. 
Només es va utilitzar uns minuts, però porta allí 6 o 7 anys... 
Es traurà algun dia?  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN IV













Pendents de Frankfurt

JOAN TAPIA
Periodista

Avui el centre d'atenció política serà Frankfurt, on Mario Draghiexplicarà el pla del BCE per comprar bons als mercats amb l'objectiu de rebaixar més els tipus d'interès, agilitzar el crèdit i expandir l'economia. I és que l'estabilitat política europea -on en les últimes eleccions a l'Europarlament van sorgir partits de protesta antisistema que van des de l'extrema dreta a França i la Gran Bretanya fins a l'esquerra radical a Grècia i Espanya- depèn en part de la tornada al creixement. El 2014 ha estat només d'un miserable 0,8% a l'eurozona, segons l'FMI, que a més ha rebaixat la previsió del 2015 dues dècimes (de l'escàs 1,4% al 1,2%).
Espanya creix una mica més que la mitjana (1,4% el 2014, i 2% el 2015, segons l'FMI) encara que segueix tenint una taxa d'atur superior al doble de la mitjana. Convé explicar les causes d'aquest relatiu enlairament, que són alhora polítiques i econòmiques. La primera són -l'FMI ho subratlla- les reformes introduïdes amb pressió europea. O sigui, la lluita per l'estabilitat pressupostària iniciada perJosé Luis Rodríguez Zapatero el maig del 2010 i la reforma laboral de Mariano Rajoy el 2012. L'elementalitat política espanyola ho rebutja, però és així. I millor ens aniria si llegíssim bé el que passa.

La 'piscina' de Draghi

La segona causa és el descens dels tipus d'interès després de les paraules de Draghi el juliol del 2012 dient que el BCE faria tot el que calgués --i que seria suficient-- perquè l'euro no naufragués. Així, els tipuss del deute espanyol a 10 anys han baixat de més del 7,5% a l'entorn de l'1,5%. I aquella frase màgica de Draghi va ser possible perquè Espanya i els països del sud ja havien iniciat els ajustos. I partint d'això, el mateix president del BCE es va poder llançar a la piscina amb aquella declaració. Contra el criteri del poderós Bundesbank però amb el vistiplau tàcit d'Angela Merkel. La cancellera sabia que l'explosió de l'euro seria un desastre però també creia (i no ha canviat) que la solidaritat dels ciutadans dels països del nord té un límit clar: que no faci témer una pujada dels seus impostos que afavoreixi els partits antieuro a Alemanya, Holanda, Finlàndia i Àustria.
Nova decisió política
I la decisió d'avui també està condicionada per la política. La compra de bons és convenient per assegurar el creixement i es pot fer perquè la inflació actualments no suposa una amenaça (la taxa és negativa a Europa en un 0,2% i a Espanya, en un 1%). I els bancs centrals dels Estats Units, el Japó i Anglaterra ja hi han recorregut amb èxit (relatiu).
Avui s'ataca el BCE per la seva tardança i potser demà es criticarà el seu caràcter limitat. Una crítica és la política (Pablo Iglesias estaria a l'extrem) que posa de referent la política monetària americana (sense aprovar la gran flexibilitat de la seva economia). Una altra, més sòlida, és la dels economistes --Joseph Stiglitz, per exemple-- que també subratllen el contrast amb Amèrica. Però totes dues ignoren una cosa fonamental: no té el mateix poder moral i material el banc central d'una Unió d'Estats sobirans (amb mercats polítics fraccionats) com és la UE, que el d'un Estat sobirà amb un president que nomena al cap del banc central, com són els Estats Units. La Reserva Federal té una relació diferent amb Barack Obama perquè els EUA són un Estat i el seu únic propietari. Draghi ha de compondre perquè Merkel (el primer accionista del BCE) depèn únicament dels electors alemanys.
Un BCE com la Reserva Federal exigiria que l'euro tingués al darrere un Estat i un parlament sobirà (no 19). I Europa (dirigents i pobles) van optar per portar un ritme lent. Més BCE implica més unió política. Que Berlín, París i Madrid hi pintin menys.