Pendents de Frankfurt

JOAN TAPIA

Periodista

Avui el centre d'atenció política serà Frankfurt, on Mario Draghiexplicarà el pla del BCE per comprar bons als mercats amb l'objectiu de rebaixar més els tipus d'interès, agilitzar el crèdit i expandir l'economia. I és que l'estabilitat política europea -on en les últimes eleccions a l'Europarlament van sorgir partits de protesta antisistema que van des de l'extrema dreta a França i la Gran Bretanya fins a l'esquerra radical a Grècia i Espanya- depèn en part de la tornada al creixement. El 2014 ha estat només d'un miserable 0,8% a l'eurozona, segons l'FMI, que a més ha rebaixat la previsió del 2015 dues dècimes (de l'escàs 1,4% al 1,2%).

Espanya creix una mica més que la mitjana (1,4% el 2014, i 2% el 2015, segons l'FMI) encara que segueix tenint una taxa d'atur superior al doble de la mitjana. Convé explicar les causes d'aquest relatiu enlairament, que són alhora polítiques i econòmiques. La primera són -l'FMI ho subratlla- les reformes introduïdes amb pressió europea. O sigui, la lluita per l'estabilitat pressupostària iniciada perJosé Luis Rodríguez Zapatero el maig del 2010 i la reforma laboral de Mariano Rajoy el 2012. L'elementalitat política espanyola ho rebutja, però és així. I millor ens aniria si llegíssim bé el que passa.

La 'piscina' de Draghi

La segona causa és el descens dels tipus d'interès després de les paraules de Draghi el juliol del 2012 dient que el BCE faria tot el que calgués --i que seria suficient-- perquè l'euro no naufragués. Així, els tipuss del deute espanyol a 10 anys han baixat de més del 7,5% a l'entorn de l'1,5%. I aquella frase màgica de Draghi va ser possible perquè Espanya i els països del sud ja havien iniciat els ajustos. I partint d'això, el mateix president del BCE es va poder llançar a la piscina amb aquella declaració. Contra el criteri del poderós Bundesbank però amb el vistiplau tàcit d'Angela Merkel. La cancellera sabia que l'explosió de l'euro seria un desastre però també creia (i no ha canviat) que la solidaritat dels ciutadans dels països del nord té un límit clar: que no faci témer una pujada dels seus impostos que afavoreixi els partits antieuro a Alemanya, Holanda, Finlàndia i Àustria.

Nova decisió política

I la decisió d'avui també està condicionada per la política. La compra de bons és convenient per assegurar el creixement i es pot fer perquè la inflació actualments no suposa una amenaça (la taxa és negativa a Europa en un 0,2% i a Espanya, en un 1%). I els bancs centrals dels Estats Units, el Japó i Anglaterra ja hi han recorregut amb èxit (relatiu).

Avui s'ataca el BCE per la seva tardança i potser demà es criticarà el seu caràcter limitat. Una crítica és la política (Pablo Iglesias estaria a l'extrem) que posa de referent la política monetària americana (sense aprovar la gran flexibilitat de la seva economia). Una altra, més sòlida, és la dels economistes --Joseph Stiglitz, per exemple-- que també subratllen el contrast amb Amèrica. Però totes dues ignoren una cosa fonamental: no té el mateix poder moral i material el banc central d'una Unió d'Estats sobirans (amb mercats polítics fraccionats) com és la UE, que el d'un Estat sobirà amb un president que nomena al cap del banc central, com són els Estats Units. La Reserva Federal té una relació diferent amb Barack Obama perquè els EUA són un Estat i el seu únic propietari. Draghi ha de compondre perquè Merkel (el primer accionista del BCE) depèn únicament dels electors alemanys.

Un BCE com la Reserva Federal exigiria que l'euro tingués al darrere un Estat i un parlament sobirà (no 19). I Europa (dirigents i pobles) van optar per portar un ritme lent. Més BCE implica més unió política. Que Berlín, París i Madrid hi pintin menys.