CONCERT DE L'ATENEU MUSICAL DEL PORT (VALÈNCIA)

Anit, a l'auditori de la Lira Ampostina es va poder escoltar a la banda simfònica de l'Ateneu Musical del Port (València), en el primer concert de la 14a temporada d'Amposta de Banda a Banda.
Dirigida pel mestre Isidre Coll Ballesteros, la banda de l'Ateneu Mical del Port va oferir la següent actuació:

Primera part.

-El torito de cuerda de Luis Serrano.
-Soleriana de Carles Surinach
-Apunts gregorians del propi director en dos temps: Dies Irae i Tamtum Ergo.

Segona part.

-Lo cant del valencià de Pedro Sosa.
-Espartaco de Aram Katchaturian.
1. Adagio d'Espartaco i Phrygia.
2. Variacions d'Aegina-Escena final: Bacanal.
3. Escena i dansa.
4. Dansa de les joves de Cadis-Victòria d'Espartaco.

Com a peça extra ens van oferir la Santa Espina.

Los Pujol: una tara hereditaria

JORGE BUSTOS

HIJO DE un contrabandista de divisas, padre de seis hijos imputados, está bastante claro que el problema de Jordi Pujol i Soley es hereditario. Y eso confesó al juez: que recibió una herencia de 140 millones de pelas de su padre, el travieso Florenci, y no supo qué hacer con ella. 
Comprendemos su apuro. En España solemos usar estas adversidades inopinadas para tapar agujeros una vez aligerado de ellas el diezmo para Hacienda, pero vaya usted a saber qué comportamiento etnológico dicta para estos casos el hecho diferencial del noreste. 
Total, que lo fue dejando, lo fue dejando y al final se encontró con que el desagradable problema sobrepasaba los 400 kilos; un tamaño bien hermoso para esta clase de quistes fiscales que se esconden a los cirujanos de la Agencia Tributaria. 
Hay quien insinúa que semejante tumor no se hereda así como así, sin una exposición continuada a las radiaciones B emanadas del Presupuesto. Pero si a San Isidro, patrón de Madrid, le araban el campo los ángeles, ¿por qué a don Jordi, padrino de Cataluña, no se le iban a multiplicar los ahorros sin necesidad de recurrir 
a la plebeya institución de la mordida? Tratándose de la primera familia de una nación diferenciada, yo no puedo aceptar que el apellido Pujol quede asociado a una estirpe de vulgares comisionistas ibéricos. Estas suspicacias típicamente típicamente 
castellanas sólo pueden nacer de mentes podridas por el centralismo y la impiedad. No obstante, el blanqueo de dinero robado al contribuyente ocurre en las mejores familias, y en el peor de los casos siempre podemos confiar en que ciertas taras hereditarias se salten una generación. Sin ir más lejos ahí tienen ustedes 
a Josep Pujol i Ferrusola, el único vástago del clan todavía libre de imputación: nos imaginamos a doña Marta mirando el retrato en traje de marinero de Josep y ladeando la cabeza con un gemido: «Jordi, ¿qué hicimos mal?» 
Testando las habilidades de la camada nos vemos obligados a considerar que la herencia del yayo Florenci transmitió algo peor que el dinero: transmitió el gen de la cleptocracia, unido a un síndrome de natural modestia. «No podía asumir la repercusión 
mediática», ha aducido don Jordi para explicar por qué tardó 23 años en confesar. Consecuentemente, la vocación política de Oriol no arraigó en la promesa de brillo público sino en el interés por sus aduanas más opacas. Ya se sabe lo mucho que la discreción conviene a los negocios. 
El filósofo Ludwig Wittgenstein heredó una de las mayores fortunas de Europa. Renunció a su parte en favor de sus hermanos y se recluyó en la cabaña de madera que había construido en un bosque noruego –algo como el nido serrano de Pablo y Tania– para terminar el Tractatus. En ese libro titánico Wittgenstein establece 
que los límites de nuestro mundo coinciden con los límites de nuestro lenguaje. 
Y concluye: «Sobre lo que no se puede hablar, más vale callarse». Hubo un tiempo en que los límites de Cataluña coincidían exactamente con el perímetro que marcaban los viajes a Andorra del clan Pujol. A aquel mundo honorable le correspondían 
también unos límites lingüísticos: se observaba silencio sobre aquello de lo que no se podía hablar. Es decir, sobre el tres por ciento. Lástima que en todo territorio mítico, en Cataluña como en Yoknapatawpha o Macondo, la endogamia acabe causando la degeneración de la raza. 

DIFÍCIL D’ENTENDRE (O POTSER NO TANT)

Després d’escriure sobre els grans fracassos de CiU a Amposta, potser estaria bé parlar d’altres situacions que, si més no, les podríem qualificar de peculiars o curioses.

L’Ajuntament d’Amposta és propietari d’una sèrie d’immobles escampats per tota la ciutat, sobre tot a les zones més noves com a conseqüència de les reparcel·lacions. Normalment aquestes zones s’acaben destinant a zones verdes, però també a equipaments.

Fins i tot, té en propietat immobles que amb una inversió mínima podrien ser aptes per a les necessitats que té. Per això, es fa difícil entendre que, tenint immobles que es podrien usar, no es faci.

A l’Hospital Comarcal, l’antiga Clínica Arrossera, hi ha plantes buides a les que no se’ls hi dóna cap ús, mentre que el servei de rehabilitació es fa a un local de lloguer al carrer Amèrica des de fa molts d’anys. I, a sobre, s’està pagant per un altell que no es fa servir. El preu del lloguer (contractat els anys de vaques magres), és de 15.000 euros mensuals.

No seria més lògic que s’acabés la construcció de l’Hospital Comarcal?

Un altre local que té llogat l’Ajuntament és la caserna de la policia local, al carrer Barcelona. Mentre, a l’avinguda de Sant Jaume, té l’edifici de l’escorxador vell que es podria destinar perfectament a dependències policials. En canvi, sembla que per a l’equip de govern municipal, és prioritari fer-hi un centre d’interpretació del delta de l’Ebre.

Vull recordar que per a rehabilitar l’antic escorxador es va crear una escola taller que hi va estar treballant durant molts d’anys. Ara resulta que s’ha de reformar per adaptar-les a les noves necessitats.  

És tan imprescindible fer un centre d’interpretació sobre el delta de l’Ebre?  

Mentre tota això passa, l’Ajuntament segueix pagant el lloguer de les dependències de la policia local... Curiosament tant el servei de rehabilitació, com la caserna de la policia són del mateix propietari, un antic constructor de la nostra ciutat.  

L’oposició va demanar a l’equip de govern que renegociés a la baixa uns nous preus, atès que, actualment, els preus dels lloguers estan molt més baixos que quan es van signar els contractes. Segons l’alcalde, el propietari s’hi ha negat.

Realment es va demanar una rebaixa o com que no interessa a cap de els dues parts, no es va arribar a fer la gestió?  

Normalment quan es produeixen circumstàncies similars, les parts sempre acaben arribant a un acord. I si no hi ha acord, el més habitual és que l’inquilí acabi buscant un local molt més barat i marxi.

He estat a totes dues instal·lacions i puc assegurar que la inversió per adequar els locals ha estat mínima i, per tant, no significaria un gran cost canviar de local. I, depenent de la disminució del preu, en poc temps, s’amortitzaria i a partir de llavors, es produiria un estalvi per a les arques municipals.

Dues darreres consideracions:

En tot aquest tema, no hi haurà alguna cosa amagada que pugui beneficiar a un tercer?

L’alcalde i companyia, actuarien igual si en lloc de pagar-se en diner públic (es a dir, dels ciutadans d’Amposta) ho haguessin de pagar de la seva butxaca?    

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 31-01-2015

L'altre dia em vaig trobar amb aquest curiós senyal. Curiós més que res perquè se'n veuen pocs i més si tenim en compte que quan el veus i llegeixes el que diu, igual ja t'ha caigut un objecte al cap. Des del meu punt de vista està mal senyalitzat. 
La història és una mica llarga. Al carrer Velázquez fa anys, l'empresa constructora Cifuentes y Mariño va començar una obra als dos costats de l'entrada del passatge Picasso. Aquesta obra mai es va acabar i ara sembla (més que res pel senyal) que reverteix perill. 
Des del meu punt de vista el senyal no evitarà hipotètics accidents i després veure'm que passa.