SISCU BAIGES
Periodista
L’11 de setembre de 1789, l’Assemblea Nacional Constituent francesa discutia un article de la nova Carta Magna sobre el dret del rei a vetar les lleis aprovades pel Parlament. Els partidaris d’atorgar-li aquest dret es van situar a la dreta del president de l’Assemblea i els contraris es van posar a la seva esquerra. Des d’aleshores, s’ha convingut a considerar d’esquerres els polítics i ciutadans que volen canviar la societat en un sentit de progrés i de dretes els que volen que res no canviï. Als d’esquerres se’ls qualifica també de progressistes, i als de dretes, de conservadors.
Sobre la base d'aquesta convenció, els partits polítics se solen ubicar ideològicament en una escala que va des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. Així tenim partits de centre, centreesquerra o centredreta, segons si els ideals que defensen oscil·len més cap a la revolució o cap el continuisme.
És cert que sovint partits que es diuen d’esquerres fan polítiques conservadores o que sovint assistim a pactes entre partits d’ideologies allunyades que posen en dubte les seves conviccions reals. També ho és que, als Estats Units, l’absurd sistema bipartidista que hi funciona redueix les distàncies ideològiques entre demòcrates i republicans, sobretot en l’àmbit de la política econòmica.
Però continua havent-hi partits que defensen els interessos dels més febles i els que estan al servei dels poderosos. Aquests darrers mai no reconeixeran obertament que obeeixen als desitjos dels grans financers, les farmacèutiques o potents 'lobbies' empresarials. Recorren a l’argument que si els rics guanyen molts diners, els seus guanys repercutiran en tota la societat perquè el propi mercat els redistribuirà. No s’ho creuen ni ells. Però ho diuen. I molts que no són rics precisament s’ho creuen.
L’èxit de l’expressió “casta” utilitzada per Podem per referir-se a tota la classe política es basa en aquesta indiferenciació entre els altres partits. Pablo Iglesias diu que el joc que divideix el tauler entre esquerres i dretes només serveix perquè guanyi la banca. “L’únic que existeix de debò són els de dalt i els de baix, i els de baix --els de Vallecas i els de l’Hospitalet-- som molts més”, va dir el secretari general de Podem, al seu míting al poliesportiu de la Vall d’Hebron. A les eleccions municipals de l’Hospitalet, el 2011, a més del 18,54% dels electors que es van decantar pel Partit Popular, un 7,31% ho va fer per la xenòfoba Plataforma per Catalunya. Els podem posar dins del paquet dels “de baix”, amb els quals compta Iglesias?
Els partits polítics defensen idees diferents. Uns volen avançar, renovar, progressar, i d’altres, volen deixar-ho tot igual o, fins i tot, fer marxa enrere. Se li pot canviar el nom. En comptes de parlar de “dretes” i “esquerres”, podem fer-ho de “progressistes” i “conservadors”. O ens inventem un criteri qualsevol. De colors, si molt convé. Rojos i blaus. Però cal anar amb compte amb l’ús del llenguatge simplificador. La “gent” és molt diversa. El “poble”, també.
El dictador Francisco Franco també desprestigiava els polítics. “Facin com jo, no es posin en política”, solia dir. A mi ja m’està bé la convenció adoptada arran de la votació a l’Assemblea francesa el 1789. Crec que al nou ministre grec de Finances, Iannis Varoufakis, el qualificatiu d'“esquerres” li escau perfectament. A part d’il·lusionar els que es consideren d’esquerres de tota la vida.
