divendres, 20 de març del 2015
¿Què passa a Convergència?
JOAN TAPIA
Periodista
Alguna cosa passa a Convergència. Fins fa pocs dies el missatge oficial la definia com a més independentista que ningú (ERC inclosa) i proclamava que el 27-S seria un referèndum cap a la independència. ¿CiU? Aquí el missatge era més ambigu, però l'agit-prop convergent explicava que Unió no era el problema. Només Duran Lleida era una trava. I fins i tot se'l va desautoritzar -per ordre directa de Lluís Corominas i no de Josep Rull com vaig escriure- en una votació a Madrid.
Però a la crisi d'aquella votació se li va posar un pegat amb rapidesa després que els tres consellers d'Unió -la vicepresidenta Ortega, Espadaler i Pelegrí- fessin pinya amb Duran. Alguna cosa havia passat. Potser que a Artur Mas, més caut que els entusiastes de la seva executiva, el que menys li interessa és una crisi del Govern. Però el més rellevant va passar diumenge passat, quan el coordinador general, Josep Rull, a qui s'identifica amb els corrents més independentistes, va dir al Consell Nacional (en què, per cert,Mas no va parlar) que CDC era un partit nacionalista i que la independència era només un objectiu instrumental per al fi últim: la justícia social.
Per fregar-se els ulls. Després de tant parlar de refundació i d'independència per distanciar-se del pujolisme, tornàvem al que el mateix Pujol, amb la seva gran habilitat comunicativa, va definir afirmant que Convergència sempre havia fet «la puta i la Ramoneta». I dimarts el conseller Homs va corregir Oriol Junqueras, que culpabilitzava Unió del retard en el full de ruta independentista. El mateix Rull va dir ahir a Madrid que s'havia de tenir «el màxim respecte als temps d'Unió», que els dos partits havien fet molt de camí junts i que creia que en seguirien fent.
CDC torna, doncs, a definir-se com a nacionalista (la independència és instrumental) i s'enterra el sobreentès que Duran és una màquina de perdre vots. ¿Què passa? Diverses coses. La primera és que els alcaldes (Xavier Trias al capdavant) creuen que la principal bandera que cal desplegar en les eleccions municipals és la seva gestió al capdavant dels ajuntaments i que, al necessitar tots els vots possibles, l'estelada no ha d'ocupar el primer pla. Davant Ada Colau no convé perdre ni un sol vot moderat.
Cautela necessària
La segona és que el procés està en una hora vall. El 51,6% dels catalans creuen que el suflé s'ha desinflat (contra el 24,9% que el jutja encarrilat) i el 42% dels electors de CiU opinen que tot s'acabarà en un pacte que incrementi l'autogovern, contra el 27,5% que segueix apostant per la independència. El moment aconsella, doncs, cautela. Perquè s'han de guanyar les municipals i no es pot perdre Barcelona i, a més, perquè les enquestes (l'última, la d'EL PERIÓDICO) diuen que CiU baixaria a 32 diputats i quedaria a una distància sideral (34 escons) de la majoria absoluta.
Alguna cosa va malament perquè ara en tenen 50 i, el 2010, abans de l'abraçada a l'independentisme, Artur Mas va aconseguir ni més ni menys que 62 diputats, que llavors els van semblar pocs. I si CiU unida baixa a 32 diputats, ningú amb seny de Convergència pot desitjar la ruptura amb Unió. Només que Duran tregui quatre escons ja serien superats per Esquerra.
Ara les municipals, després... Sí, el PSC -el secular enemic- està encara pitjor. Trist consol, perquè Albert Rivera es converteix en el tercer grup parlamentari -en disputada competència amb ERC- i en el segon partit en vots.
El procés té estranyes derivades. Potser tot es deu al fet que el president Artur Mas va confondre l'ANC amb Catalunya. I l'Assemblea Nacional Catalana sintonitza amb el 44,9% dels catalans que es declaren independentistes, però no amb el 51,9 de ciutadans que diuen no ser-ho.
dijous, 19 de març del 2015
BANC DE PROVES
Andalusia celebra diumenge les eleccions autonòmiques. Unes eleccions avançades per l’actual presidenta Susana Díaz, després de resoldre l’Assemblea.
Si tenim en compte les enquestes, aquesta vegada seran més renyides que mai. Normalment tot ha depès de 3 partits: PSOE, PP i IU. Sempre havia guanyat el PSOE fins les darreres eleccions que va guanyar el PP, però un pacte entre socialistes i IU va donar el govern andalús a les forces d’esquerra. Però aquesta vegada no serà així. La inclusió de Partits com Podemos i Ciudadanos i Unión Progreso y Democracia, farà que el vot estigui més repartit i per tant, més condicionada que mai als pactes que hi puguin haver per aconseguir la governalitat que és sinònim d’estabilitat.
Però serà difícil. PSOE i IU no sumarien majoria, ja que les dues formacions baixen en intenció de vot. També baixa el PP, segurament per la inèrcia general deguda a les corrupcions generalitzades que han sortit a la llum aquests darrers anys i pel desconeixement del seu candidat després de la renúncia de Javier Arenas.
Per molt forta que estigui l’actual presidenta, el cas dels ERE’s ha fet perdre la credibilitat del PSOE, però també d’IU que li han fet de crossa durant els darrers anys i que també té (com d’altres partits, sindicats i empresaris) vinculació amb el mateix frau.
Continuant amb els enquestes, els únics partits que sembla que tenen possibilitats d’aconseguir representació són PSOE, PP, Ciudadanos i IU, mentre que les opcions de UPyD i la resta són quasi nul·les o nul·les directament. Com ja he comentat, la suma del PSOE amb els d’IU no conformen majoria absoluta, Susana Díaz hauria de pactar amb altres formacions amb les que, aritmèticament, pogués conformar una majoria estable. O això o governar amb minoria amb pactes puntuals, la qual cosa encara dificulta més la gestió de qualsevol govern.
Sembla ser que Podemos ja ha anunciat de que no pactarà amb ningú i un pacte entre el PSOE i el PP, a part de ser poc provable, seria un suïcidi per als socialistes. Als votants socialistes els costaria entendre que després de tirar-se els trastos pel cap, finalment arribessin a un acord de legislatura.
Davant d’aquest panorama és fa molt difícil aventurar quina serà la solució que s’acabarà donant. El més lògic seria que els de Podemos es desdigués del que està dient en campanya electoral i acabés pactant amb els socialistes, però...
La diversitat de partits representa la pluralitat d’un poble, a part del descontentament d’una majoria de la ciutadania amb els dos partits (o tres) que tradicionalment han conformat el parlament i el govern andalusos. Dit així tot sembla molt de color de rosa, però els problemes vindran després.
Segurament, molts (polítics i ciutadans) enyoraran aquella època en la que havien 3 partits forts (un d’esquerres, un de dretes i un de centre) i, segons el resultats electorals, se feien els pactes. Normalment, el partit de centre solien ser o bé lliberals o bé socialdemòcrates i pactaven amb els guanyadors garantint-ne l’estabilitat polítics. Però com he dit, eren uns altres temps. No sé si millors o pitjors, però segur que diferents.
Però després de els eleccions andaluses vindran les estatals (si ja sé que pel mig estan les catalanes, però aquestes, a priori, són una altra història) Des del meu punt de vista, el pacte que s’acabi fent a Andalusia (si és que se’n fa cap) podria repetir-se a Espanya. D’aquí el títol: Andalusia pot ser el banc de proves de la política nacional. No seria la primera vegada que es fan experiments i segons els resultats, s’acaben extrapolant o no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)