¿Què passa a Convergència?

JOAN TAPIA

Periodista

Alguna cosa passa a Convergència. Fins fa pocs dies el missatge oficial la definia com a més independentista que ningú (ERC inclosa) i proclamava que el 27-S seria un referèndum cap a la independència. ¿CiU? Aquí el missatge era més ambigu, però l'agit-prop convergent explicava que Unió no era el problema. Només Duran Lleida era una trava. I fins i tot se'l va desautoritzar -per ordre directa de Lluís Corominas i no de Josep Rull com vaig escriure- en una votació a Madrid.

Però a la crisi d'aquella votació se li va posar un pegat amb rapidesa després que els tres consellers d'Unió -la vicepresidenta Ortega, Espadaler i Pelegrí- fessin pinya amb Duran. Alguna cosa havia passat. Potser que a Artur Mas, més caut que els entusiastes de la seva executiva, el que menys li interessa és una crisi del Govern. Però el més rellevant va passar diumenge passat, quan el coordinador general, Josep Rull, a qui s'identifica amb els corrents més independentistes, va dir al Consell Nacional (en què, per cert,Mas no va parlar) que CDC era un partit nacionalista i que la independència era només un objectiu instrumental per al fi últim: la justícia social.

Per fregar-se els ulls. Després de tant parlar de refundació i d'independència per distanciar-se del pujolisme, tornàvem al que el mateix Pujol, amb la seva gran habilitat comunicativa, va definir afirmant que Convergència sempre havia fet «la puta i la Ramoneta». I dimarts el conseller Homs va corregir Oriol Junqueras, que culpabilitzava Unió del retard en el full de ruta independentista. El mateix Rull va dir ahir a Madrid que s'havia de tenir «el màxim respecte als temps d'Unió», que els dos partits havien fet molt de camí junts i que creia que en seguirien fent.

CDC torna, doncs, a definir-se com a nacionalista (la independència és instrumental) i s'enterra el sobreentès que Duran és una màquina de perdre vots. ¿Què passa? Diverses coses. La primera és que els alcaldes (Xavier Trias al capdavant) creuen que la principal bandera que cal desplegar en les eleccions municipals és la seva gestió al capdavant dels ajuntaments i que, al necessitar tots els vots possibles, l'estelada no ha d'ocupar el primer pla. Davant Ada Colau no convé perdre ni un sol vot moderat.

Cautela necessària

La segona és que el procés està en una hora vall. El 51,6% dels catalans creuen que el suflé s'ha desinflat (contra el 24,9% que el jutja encarrilat) i el 42% dels electors de CiU opinen que tot s'acabarà en un pacte que incrementi l'autogovern, contra el 27,5% que segueix apostant per la independència. El moment aconsella, doncs, cautela. Perquè s'han de guanyar les municipals i no es pot perdre Barcelona i, a més, perquè les enquestes (l'última, la d'EL PERIÓDICO) diuen que CiU baixaria a 32 diputats i quedaria a una distància sideral (34 escons) de la majoria absoluta.

Alguna cosa va malament perquè ara en tenen 50 i, el 2010, abans de l'abraçada a l'independentisme, Artur Mas va aconseguir ni més ni menys que 62 diputats, que llavors els van semblar pocs. I si CiU unida baixa a 32 diputats, ningú amb seny de Convergència pot desitjar la ruptura amb Unió. Només que Duran tregui quatre escons ja serien superats per Esquerra.

Ara les municipals, després... Sí, el PSC -el secular enemic- està encara pitjor. Trist consol, perquè Albert Rivera es converteix en el tercer grup parlamentari -en disputada competència amb ERC- i en el segon partit en vots.

El procés té estranyes derivades. Potser tot es deu al fet que el president Artur Mas va confondre l'ANC amb Catalunya. I l'Assemblea Nacional Catalana sintonitza amb el 44,9% dels catalans que es declaren independentistes, però no amb el 51,9 de ciutadans que diuen no ser-ho.