divendres, 27 de març del 2015
Dues línies vermelles
XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Política i cultura s'encreuen un cop més. Després de decennis d'ostracisme de la cultura a càrrec dels polítics i de la indústria de l'entreteniment, tornem a estar en transició. Com ja apuntava Plini el Jove, la incertesa és la gran via d'accés de la cultura a l'àgora, és a dir, a la consciència comuna dels ciutadans. L'esfera política minimitza la cultura perquè tendeix al monopoli del poder. Només s'avé a compartir-lo, perquè no en té més remei, amb l'esfera del diner i la dels mitjans de comunicació. Entre les dues primeres estableixen un ball que pretén emmanillar els mitjans, però la comunicació és escàpola. Per la seva banda, i amb massa complicitat dels mitjans, la indústria de l'entreteniment procura marginar i banalitzar la cultura. Ho fa sense mala intenció perquè és part essencial del seu negoci. Com més cultura, menys entreteniment. Com més cultura, menys impunitat.
Aquesta mateixa setmana s'han produït dos casos significatius, relativament greus, de traspàs de línies vermelles. Per una banda, el polític més ben valorat -fins ara-, Daniel Fernàndez, i els seus companys de la CUP, van abandonar el Parlament en defensa dels violents. ¿Tornarien a impedir el funcionament de la nostra primera institució democràtica, amb la coacció, l'insult i l'agressió als altres representants del poble? Això diuen, però no són pocs els que, potser de forma intuïtiva, sospiten que l'afirmació és retòrica. Més valdrà no arribar a cap situació en què es pugui comprovar si l'amenaça és real, però per si de cas, i per principi, convé repassar la línia vermella de la violència i denunciar de la forma més contundent els que hi coquetegen, pitjor si es justifiquen amb l'argument, més barat que demagògic, de la violència del sistema.
Lluny de la CUP en l'arc ideològic, els nostres patricis i mecenes de l'art han procurat, o consentit, que l'escultura La bèstia i el sobirà sigui censurada pel director del Macba. En conseqüència, el Macba ha deixat d'existir com a espai de transgressió, esborrat de la llista de l'art modern del segle XXI. I al darrere, Barcelona. És condició sine qua non per a una ciutat creativa que la transgressió cultural estigui protegida, no capada.
La vida democràtica comporta uns límits que la CUP ha traspassat en direcció a legitimar la violència que pretén impedir-ne l'exercici. Proposar alternatives a les formes actuals de vida és sa i convenient, traspassar les línies vermelles, sobretot aquesta, no. La civilització occidental, democràtica o no, ha reservat per a l'art un espai de llibertat i transgressió sense el qual no s'explica el seu èxit de 25 segles. La CUP ha traspassat la línia en un sentit, el Macba en el contrari. ¿O tots dos en el mateix? Cultura i política es tornen a encreuar.
dijous, 26 de març del 2015
QUAN EL MÓN S’ATURA
Durant aquests darrers dies, no us dóna la sensació que el món s’ha aturat?
Quan mires la televisió o escoltes la ràdio, només es parla de l’avió tipus Airbus A320 sinistrat als Alps francesos. La notícia ha monopolitzat els informatius i quasi ja ni es parla de Gràcia ni dels jighadistes d’Estat Islàmic.
Tot i que el transport aeri sigui el més segur, quan passa un accident, són tants els morts, que s’arriba amb facilitat a la categoria de catàstrofe. I no és per a menys! Accidents com el de la jove de Rossell que va caure al riu Sénia quan pretenia rescatar el gos o el trànsit que hi va haver a la N-340 prop de Camarles, passen ràpidament a un segon pla. Com aquell que diu, no són ni notícia, tret que per als cercles més íntims de familiars i amics.
A l’accident dels Alps hi van haver 150 morts, 51 dels quals catalans, però també d’alemanys, com el grup d’estudiants i els seus monitors que havien estat a Llinars del Vallès en un intercanvi. Massa consternació junta com per a que els mitjans informatius no es bolquin a l’hora de mirar de donar puntualment qualsevol novetat que es produeixi i si és in situ, millor que millor. Així, la majoria de canals informatius espanyols i catalans han desplaçat fins el lloc dels fets tota mena de recursos humans i tècnics per tal de no perdre detall del que estar passant.
No obstant, sempre hi ha qui posa en dubte la manera de procedir d’alguns d’aquests mitjans. Per exemple s’han criticat algunes de les fotos aparegudes on es veu a la gent plorant pels familiars o amics morts al tràgic accident.
Només fa unes poques hores, sembla que s'ha aclarit tot el misteri, però mentre hi ha hagut diverses hipòtesis. Des d'un primer moment, un atemptat terrorista va quedat descartat, com també una explosió en ple vol. Les caixes negres no aportaven la informació necessària. La primera d’elles va ser trobada de forma pràcticament immediata i la segona ahir. Igual una com l’altra estan danyades. Sempre s’ha dit que són pràcticament indestructibles... Fins que es veu que no és així, això que estan fetes de titani i van col·locades al lloc, en teoria més segur de l’avió. Misteris per a resoldre...
En un primer moment es va apuntar com la causa més provable la despressurització de la cabina, encara que darrerament s’ha apuntat també a una possible errada informàtica i que els sensors (que són els encarregats de donar informació com velocitat i altura de l’aparell) es congelessin i donessin dades errònies.
De fet, la informació s’estva donant a comptagotes. Un fet curiós és que un diari, en principi aliè, com és el The New York Times, informés que del contingut d’una de les caixes negres (que es trobessin en mal estat no vol dir que no es puguin recuperar les dades) desvetllaria que un dels pilots va sortir de la cabina i ja no va poder entrar, tot i la seva insistència i després, fins i tot de donar cops per mirar d’obrir-la. Aquesta informació l'haurien sabut per mig de la intel·ligència militar dels EE.UU què, com no, estaven al dia (què dic al dia, al segon!) de tot allò que s'anava esbrinant.
En el cas de que el problema hagués estat la despressurització (una d’aquelles paraules noves que a partir d’ara entraran a formar part del lèxic popular), la tripulació s’ha de col·locar màscares d’oxigen per a no perdre el coneixement, operació que no triga més de 3 o 4 segons en fer-se.
Ara bé, si a la cabina només hi havia un dels pilots (la qual cosa és inusual) i a aquest va tenir algun tipus de pèrdua de coneixement, mentre el seu company mirava d’entrar sense aconseguir-ho, llavors sí que, irremediablement s’hauria produït l’accident. Però tot eren especulacions...
Finalment s'ha desvetllat el misteri: el copilot, un jove alemanya de 28 anys hauria fet estavellar l'avió de forma voluntària. Però encara no sé sap el motiu.
A partir d’ara ens diran que s’accentuarà la seguritat als vols. És possible que s’abaixi l’edat útil dels avions que ara és de 25 anys (l’Airbus en tenia més de 24), però per moltes mesures addicionals que es prenguin, res evitarà que de tan en tant es produeixi algun infortuni imprevisible.
La vida és així i el món es tornarà a aturar per uns dies preguntant-se els motius i lamentant els fets. Després tot continuarà igual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)