Dues línies vermelles

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Política i cultura s'encreuen un cop més. Després de decennis d'ostracisme de la cultura a càrrec dels polítics i de la indústria de l'entreteniment, tornem a estar en transició. Com ja apuntava Plini el Jove, la incertesa és la gran via d'accés de la cultura a l'àgora, és a dir, a la consciència comuna dels ciutadans. L'esfera política minimitza la cultura perquè tendeix al monopoli del poder. Només s'avé a compartir-lo, perquè no en té més remei, amb l'esfera del diner i la dels mitjans de comunicació. Entre les dues primeres estableixen un ball que pretén emmanillar els mitjans, però la comunicació és escàpola. Per la seva banda, i amb massa complicitat dels mitjans, la indústria de l'entreteniment procura marginar i banalitzar la cultura. Ho fa sense mala intenció perquè és part essencial del seu negoci. Com més cultura, menys entreteniment. Com més cultura, menys impunitat.

Aquesta mateixa setmana s'han produït dos casos significatius, relativament greus, de traspàs de línies vermelles. Per una banda, el polític més ben valorat -fins ara-, Daniel Fernàndez, i els seus companys de la CUP, van abandonar el Parlament en defensa dels violents. ¿Tornarien a impedir el funcionament de la nostra primera institució democràtica, amb la coacció, l'insult i l'agressió als altres representants del poble? Això diuen, però no són pocs els que, potser de forma intuïtiva, sospiten que l'afirmació és retòrica. Més valdrà no arribar a cap situació en què es pugui comprovar si l'amenaça és real, però per si de cas, i per principi, convé repassar la línia vermella de la violència i denunciar de la forma més contundent els que hi coquetegen, pitjor si es justifiquen amb l'argument, més barat que demagògic, de la violència del sistema.

Lluny de la CUP en l'arc ideològic, els nostres patricis i mecenes de l'art han procurat, o consentit, que l'escultura La bèstia i el sobirà sigui censurada pel director del Macba. En conseqüència, el Macba ha deixat d'existir com a espai de transgressió, esborrat de la llista de l'art modern del segle XXI. I al darrere, Barcelona. És condició sine qua non per a una ciutat creativa que la transgressió cultural estigui protegida, no capada.

La vida democràtica comporta uns límits que la CUP ha traspassat en direcció a legitimar la violència que pretén impedir-ne l'exercici. Proposar alternatives a les formes actuals de vida és sa i convenient, traspassar les línies vermelles, sobretot aquesta, no. La civilització occidental, democràtica o no, ha reservat per a l'art un espai de llibertat i transgressió sense el qual no s'explica el seu èxit de 25 segles. La CUP ha traspassat la línia en un sentit, el Macba en el contrari. ¿O tots dos en el mateix? Cultura i política es tornen a encreuar.