divendres, 17 d’abril del 2015
Un periodista, per fortuna, gens neutral
ANTONIO FRANCO
Periodista
La gent decent ha d'acomiadar Xavi Vinader amb molt de respecte i gratitud perquè es va bolcar precisament al servei d'aquest tipus de persones. Immens periodista, queda per a la història d'aquest ofici com un dels seus grans referents durant els anys de la Transició i, ai, dels anys d'immediatament després, quan el periodisme incòmode per als poders va anar desapareixent de la primera línia i va quedar en bona mesura aparcat com si hagués passat de moda al costat de coses tan imprescindibles com les reclamacions populars dels drets, l'exigència d'honestedat als polítics o els esforços per modernitzar mecanismes i institucions democràtiques. De totes aquestes coses que ara molts volen recuperar.
Vinader va ser un especialista del periodisme d'investigació. Tossut, treballador, incansable, es va fer periodísticament gran buscant sota les pedres i darrere dels silencis les puntes dels fins fils dels quals es podia estirar per reconstruir històries delicades, incòmodes i importants. Als companys a vegades ens feia vertigen la seva intrepidesa quan anava de cara i sense protecció a llocs foscos per entrevistar-se amb personatges problemàtics i obtenir dades sobre abusos, corrupcions, violència o conductes hipòcrites.
Deia que la gent decent ha d'acomiadar ara Vinader amb molt de respecte encara que només sigui perquè la gent indecent el va odiar molt i el va voler combatre perquè el considerava un enemic preferent. Armat únicament amb una agenda formidable, resultat dels seus estrets contactes amb els moviments socials i amb gent agredida per la vida, el Xavi va dignificar la seva professió tot i que es va haver d'empassar molts mals tragos. No el volien ni els grans ni els petits deshonestos de la nostra societat, ni les trames negres dels nostàlgics del franquisme, ni els nou-rics engreixats en les operacions comercials, urbanístiques i polítiques dels anys de l'assentament democràtic.
La desaparició física de Vinader coincideix amb un ampli debat del món del periodisme sobre la neutralitat. El Xavi era independent però no neutral, i discrepava dels que prediquen que la missió del periodista no és aconseguir la pau, acabar amb les violències o recolzar que es faci justícia, sinó limitar-se a explicar el que passa. Crec que el Xavi pensava que els periodistes, per jerarquia moral, han de defensar aquelles coses per la seva condició d'homes, i després, a més, han d'explicar el que passa amb honestedat. A mi m'agradava Vinader perquè se situava en aquesta línia.
dijous, 16 d’abril del 2015
‘RATOS’ DE CLAVEGUERA
Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.
S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.
Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.
A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.
No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.
Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.
Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.
La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.
El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!
Crec que en aquest país li cal molt més periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.
Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.
Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 16-04-2015
Creieu que és normal?
Jo crec que qui ho ha deixar de 'normal' en té ben poc.
No cal que les conteu: han fet suc de 9 taronges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)