ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Al cap d'un segon que Mariano Rajoy rematés el seu discurs davant la junta directiva nacional del PP advertint que no havien de distreure's amb el que és irrellevant, els famosos «vint-i-cinc» a qui només importa precisament la irrellevància van córrer als mitjans per denunciar que no els haguessin permès parlar. Només els volien com a carn d'aplaudiment fàcil. El pusil·lànime Mariano Rajoy havia mutat de sobte en una versió en plasma de Fidel Castro. Només parla ell i només ell pot interrompre's i fer-se preguntes.
Al cap d'un minut que Rajoy els hagués recordat que les eleccions les guanya la marca PP, José Antonio Monago, el turista accidental, treia un vídeo de campanya en què l'única cosa que no es veu és la marca PP i només et vénen ganes de canviar de canal o de destrossar el televisor. Era el que els faltava als populars, un rap per posar banda sonora a la guerra de bandes. Hi ha tan mal rotllo a la família popular que fins i tot el president ha canviat la seva agenda per anar d'escorta en la gira electoral de María Dolores de Cospedal. Semblen Whitney Houston i Kevin Costner rodant unremake d'El guardaespatlles.
Fa dies que, des de la clandestinitat, dirigents populars sense nom ni cognom expliquen als seus periodistes de capçalera que al partit s'ha instal·lat un règim de terror, una barreja entre la llei del silenci de la Màfia, el secretisme de la Cienciologia i el temor a la Inquisició. Estem a minuts que algun d'aquests herois anònims de la resistència antimarianista ens reveli que la Veneçuela de Maduro representa un exemple de democràcia comparada amb el PP de Mariano.
Rajoy diu que ells no recluten ciutadans a les cafeteries, com fan altres. És que no els fa falta. El PP ja s'ha convertit en una cafeteria gegant on tot és soroll i pudor de fregit.