PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (XVII)

Els quipucamayocs

FRANCISCO CAAMAÑO

Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia

Certificar la vida civil de les persones és una forma sublim de poder.Michel Foucault ens diria que «produeix realitat», perquè és font de saber (qui, quants, on...) i una manera d'administrar pertinences fonamentals del subjecte (a la comunitat, a la família...). Mitjançant una tasca d'aparença burocràtica es decideix, ni més ni menys, que la identitat de l'individu (dret al nom) i la continuïtat política del grup (nacionalitat). La seva rellevància és tal que, en absència de llenguatge escrit, els inques van idear un remei alternatiu amb què exercir aquesta particular forma de poder: el quipu.

A primera vista, el quipu és una corda fabricada de pita o de llana de vicunyes, guanacs, alpaques i llames, de la qual pengen altres de més primes que, al seu torn, presenten nusos i petits cordons o cintes de colors que se li lliguen. Se sap que cada nus, cada cinta i cada color tenen un significat variable segons la seva posició en relació amb els altres, i que mitjançant un complex sistema de percepcions tàctils i visuals els quipus eren registres que tenien un contingut reservat als coneixedors de tan singular llenguatge (els quipucamayocs).

Als quipus es registrava informació sobre el nombre, sexe i edat dels habitants de cada assentament, l'arbre genealògic de les principals dinasties, els moviments migratoris, la successió dels governants i els fets més destacats de la comunitat. Tot el sistema econòmic i polític de l'imperi -control demogràfic i de la producció- s'articulava sobre el coneixement que facilitaven aquestes cordes lligades. Cada ciutat sotmesa a l'Inca tenia un grup de quipucamayocs encarregats de l'organització de la població i dels censos de béns i tributs. Només ells interpretaven els nusos i administraven una informació tan valuosa.

A l'Espanya del segle XXI, el quipu s'anomena llibre i es custodia al Registre Civil. Ni és de llana ni està escrit en cap llenguatge secret, encara que presenta alguns nusos de difícil comprensió. El seu ús, donat el poder que comporta, correspon a funcionaris públics que serveixen els mandats de la llei. Una societat democràtica no pot consentir que una eina tan poderosa quedi en mans d'interessos privats o de partit. Que aquests funcionaris siguin o no judicials és, en certa manera, un debat subsidiari, ja que, el més important és que el Registre Civil sigui un poder públic, una Administració als efectes de l'article 103.1 de la Constitució.

El sistema de llibres, ideat al XIX, no oferia una resposta adequada a les necessitats del present. En la societat de la comunicació el quipu és un fitxer informàtic amb la història civil de cada ciutadà que s'emmagatzema en una base de dades.

Des de l'any 2004, Espanya ha fet una forta inversió per transformar i modernitzar el Registre Civil. De fet, mitjançant internet es poden obtenir gratis els certificats que expedeix el Registre Civil i, fins i tot, altres de molt comuns com el de penals o el d'últimes voluntats. Feta la inversió tecnològica, es va aprovar amb ampli consens la vigent llei 20/2011, la del Registre Civil.

L'actual Govern ha decidit trencar aquell consens i privatitzar el Registre Civil per atribuir la seva gestió a un cos de professionals que desenvolupen funcions públiques amb cobrament previ d'un aranzel: els registradors mercantils i de la propietat. La decisió ha desencadenat un raonable sentiment d'indignació democràtica. La privatització del Registre Civil és inquietant pel trencament del consens polític en un assumpte d'Estat i perquè la gestió s'atribueix a un col·lectiu, el dels registradors, amb una configuració més de passat que de futur. Però el que resulta perillós per a la democràcia és que els registradors assumeixin aquesta funció per autojustificar-se i fer-se imprescindibles en un món que ja no requereix professionals privats que es facin càrrec de la cosa pública.

A l'entregar-los el Registre Civil, l'Estat els confereix la interpretació del dret, la gestió del sistema i l'actualització del seu suport tecnològic, de manera que, amb el pas del temps, només ells coneixeran el seu funcionament. Un coneixement reservat o segrestat per alguns, que recorda el que tenen els controladors aeris sobre els sistemes tècnics que administren el trànsit aeroportuari i que els converteix, de facto, en insubstituïbles.

La privatització del Registre Civil és una operació per perpetuar posicions privades de poder sota el camuflatge d'una prestació addicional de serveis públics. La democràcia no necessita quipucamayocs, sinó accessibilitat i transparència. Poder públic sense negoci privat.

¿Qué es Populismo? (Carta publicada al diari el Mundo el passat dia15)

Santiago González 

Dolores de Cospedal dijo hace un mes que su partido «es la única voz contra los populismos, 
la demagogia y los personalismos». 
El fin de semana pasado, Rajoy prometía «cosas de personas normales» frente al populismo. 
O sea, José Antonio Monago, presidente de Extremadura. Los tres parlamentarios de IU que lo auparon, a pesar del disgusto de Cayo Lara, ya sabían lo que se hacían. Ayer, 84 aniversario de la proclamación de la II República, Monago tuvo un gesto con la peña, en plan memoria histórica: 
todas sus paisanas nacidas antes del 1 de enero de 1941 recibirán una paga anual de 300 euros, siempre que sus ingresos no hubieran superado los 7.455 euros en 2013. Son mujeres que según Monago padecieron las secuelas de la Guerra Civil y a las que se debe «una compensación histórica por sus sacrificios». 
Como puede verse, en España hay algo más transversal aún que la corrupción y es la estupidez. Al parecer, la guerra y el franquismo están vivos para Monago, aunque no se entiende por qué la discriminación 
por razón de sexo y de comunidad. Cabe preguntarse si los hombres no sufrirían las secuelas de guerra con más intensidad que las mujeres, heridas de guerra, etcétera, por qué las mujeres extremeñas van a tener 
una compensación que no van a gozar las mujeres (y los hombres) de Málaga, un suponer. Las extremeñas nacidas en el 40 (como las del 41, 42 y algunos años más) pudieron pasar hambre (o no) pero no 
pueden guardar memoria de ello. Si en 2015 tienen necesidades, son necesidades de presente, no secuelas de la Guerra Civil que haya que compensar. Y en vísperas de una campaña en la que se ha prohibido 
inaugurar obra pública, hay que joderse. 
Cospedal y Rajoy tienen en su presidente extremeño un ejemplo canónico de populismo, un espejo en el que podrían mirarse Cristina Kirchner y Nicolás Maduro, un nacionalista fetén. Qué proclama tan surrealista la del rap Monago, Extremadura, nuestra única doctrina. Su corolario lógico es El Estatuto, nuestra única Constitución. 
Recordarán que antes de ser el presidente «más fuerte, más valiente y más capaz », el senador Monago gastó una pasta en hacer 32 viajes a Canarias para visitar a su novia, una hermosa colombiana llamada 
Olga María Henao, entre 2009 y 2010 cargando los viajes al Senado. No faltará quien diga que la ya ex novia, ay, se merecía 32 viajes, dicho sea en el sentido recto de la palabra, no se me enreden con la metáfora. 
Una vez iniciada la pendiente de bajada ya no se sabe adónde se puede ir a parar. Monago, que había sido 
un gobernante disciplinado en 2012 y 2013, ha multiplicado por tres el déficit que había registrado 
Extremadura en el último año citado, pasando del 0,86 al 2,44% del PIB, niveles del zapaterismo, 
para entendernos. ¿Quién dijo que la región extremeña estaba en el furgón de cola de las comunidades autónomas españolas? Ahí la tienen, encabezando el ránking, después de Cataluña y Murcia. Montoro se ha mosqueado, pero no hay por qué: que lo apunte al FLA, como lo de Mas. 

A VEURE SI ENS ENTENEM...

Tant són els casos que estan afectant a l’alcalde d’Amposta Manel Ferré que sembla ser que la gent es perd...

Dilluns per la tarda vaig llegir per les xarxes socials que el jutge havia sobresegut el cas del llamàntol (bogavante) A partir d’aquí hi havia comentaris per a tots els gustos; què sí German havia dit que dimitiria en el cas de que no s’acabés acusant a Ferre i, per tant ho havia de fer ja; què si havien estat 4 anys buscant les pessigolles a Ferré i que no havien aconseguit el propòsit...  

Total, que veig que la notícia no anava sobre el llamàntol, ni tampoc sobre les multes que Ferré va retirar a diversos càrrecs municipals i gent del seu entorn. La notícia feia referència a la compatibilitat de 14 treballadors de l’ajuntament.

Possiblement, els que no sou funcionaris ni teniu cap mena de relació amb l’administració, no sabeu que és una compatibilitat. Les compatibilitats s’han de demanar i l’administració on treballes té la donarà o no depenent per a que sigui.

Sembla ser que alguns treballadors de l’ajuntament estaven treballant a d’altres llocs sense haver passat pel corresponent tràmit de demanar-la. Què jo sàpiga, la denúncia d’aquests fet no la va fer German Ciscar. La veritat és que a mi em va estranyar no molt, sinó moltíssim, que el jutge s’hagués pronunciat tan ràpidament.

A menys que vagi errat (i ho puc anar, evidentment) encara hi ha tres casos, tots tres molt importants, que podrien afectar molt directament la figura de l’actual alcalde d’Amposta. A saber:

-Les primes o sobresous que cada anys per Nadal es venen pagant a un grup molt reduït i determinat de treballadors municipals.

-Les multes per infraccions de trànsit posades per la polia local d’Amposta i retirades utilitzant el decret d’alcaldia a diverses persones físiques i jurídiques vinculades al grup que governa la nostra ciutat.

-La suposada duplicitat de dietes cobrades per l’alcalde en els seus desplaçaments a Barcelona i que inclouria al menys un àpat on s’hauria menjat llamàntol (ja sabeu, el que normalment s’acostuma a menjar quan vas a treballar fora) 

Sobre aquests casos encara no hi ha hagut cap sentència, de fet, ni vista... No sóc jurista, però suposo que la majoria encara estan en fase de diligències prèvies.