DUES LÍNIES CONVERGENTS

Després d’assabentar-me de l’amenaça (per què sona a amenaça, veritat?) que va dirigir Mas cal a ERC, condicionant les eleccions del 27-S als seu suport parlamentari incondicional (o sigui, sense condicions), no he pogut deixar de comparat els dos partits CDC i ERC, amb dues línies convergents.

Si sobre un plànol traces dues línies convergents, en un o d’altre moment, es trobaran i s’uniran pel vèrtex. Aquest vèrtex té un nom: independència. Per tant, com més es parla d’aquest concepte, més unit estaran. Però si són convergents en una direcció, en l’altra els hi passa tot el contrari o sigui, són divergents i CDC i ERC sé separen quan el tema no és la independència i si, per exemple, els temes socials, els territorials, etc.

Les paraules de Mas d’ahir són per emprenyar-se (republicans) i per a confirmar la hipocresia de Mas (en el meu cas)

Mas vol que ERC doni suport a totes les iniciatives parlamentaries de CiU, agradin o no als republicans, però també que es posicionin al seu costat en casos de reprovació d’algun conseller o una moció que pugui demanar al govern alguna cosa que no els agradi.

Si ERC es vol desmarcar de la corrupció que representa CiU, difícilment podrà accedir al desig el President, perquè, ja ho sabeu, donar suport a un altre, si a aquest se’l relaciona amb algun cas de mala praxi (per posar un exemple) pot acabar per esquitxar-lo políticament.      

I a mi que em sembla que si CDC s’ha sumat al carro de la independència és perquè pensa que així no li caldrà fer la necessària regeneració política que tant necessita el partit que va fundar Pujol.

Mireu, si alguna cosa no són els convergents, és que no són babaus. Tenen molt clar el que volen i, per difícil que sigui el camí per aconseguir-ho, l’emprendran, malgrat els obstacles previstos i els que puguin anar sortint pel camí. Si l’objectiu és arribar a ser el rei de taifes de Catalunya i per assolir-ho cal adoptar uns postulats amb els que mai s’ha cregut, cap problema, s’abraça la nova fe i punt.

De vegades penso que sóc un bitxo rar i que els que jo veig i intueixo, molts pocs se’n adonen. Són molts els que sense sentir-se plenament convergents, segueixen a Mas amb els ulls tancats com si fos el nou messies per llarg i difícil que sigui el camí.  

Sóc jo el que està equivocat?    

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 26-04-2015

Avui denúncia doble (o triple)  
Està bé que a Amposta hi hagin zones per a passejar els gossos. Però també aquí s'haurien de plegar els excrements, no? 
Facilita l'ajuntament que així sigui? 
Més aviat no. Com veieu a les fotos, per aquesta zona no hi ha ni una paperera. 
Les papereres estan totes a l'altre costat del canal, a la zona enjardinada. 
Una persona que no tingui problemes de mobilitat pot creuar el canal per les passarel·les (provisionals?) 
Però les persones grans i les que tenen dificultats al caminar, ho tenen més dífícil i han de donar la vota. 

Sempre he pensat que els passarel·les es van col·locar de forma provisional i com que les obres es van acabar com es van acabar, o sigui malament, així es van quedar. 

Quina vergonya!!    

MACVAC (Museu d'Art Contemporani "Vicente Aguilera Cerni" de Vilafamés) 2

Rato, entre el boc expiatori i la realitat

SALVADOR SABRIÀ

Periodista

La detenció durant una estona, set hores per ser exactes, del que ha va ser gairebé tot al PP, al Govern i en una de les institucions que marca les directrius econòmiques de bona part dels països del món, el Fons Monetari Internacional (FMI), s'ha convertit també en l'eix d'una batalla política en què tots els partits intenten treure profit, inclòs, o potser en primer lloc, el mateix PP.

Per a uns, la detenció de Rodrigo Rato (no la investigació o les causes judicials contra ell, que ja fa mesos que estan obertes) és l'exemple que el Govern és «implacable» contra el frau fiscal, i que està disposat a actuar amb tot el pes de la llei «caigui qui caigui», utilitzant paraules literals de l'actual responsable d'Hisenda,Cristóbal Montoro. Per l'oposició és un escàndol que demostra que l'amnistia fiscal del 2012 aprovada per l'Executiu de Mariano Rajoy va ser un colador per beneficiar els amics del poder. Curiosa afirmació en aquest moment en què gràcies, en part, a dades procedents d'aquella mesura i de les normes coercitives que la van acompanyar s'ha detingut durant unes hores Rato.

Les discrepàncies entre institucions judicials i tributàries sobre la forma en què es va procedir a detenir Rato recolzen la versió que creuen que se l'està convertint en un boc expiatori, com argumenta el col·lectiu 15MpaRato que està darrere de moltes de les actuacions contra l'exmandatari.

Tant si és per un motiu com per un altre, el que constata la imatge del que va ser un símbol del poder econòmic introduït davant les càmeres i en directe en un cotxe per un agent de l'autoritat com un delinqüent (el que s'ha convingut a dir-ne la pena de telediari), és que la percepció social sobre aquests abusos econòmics s'ha capgirat.

No és clar, encara, si com defensen els col·lectius més bel·ligerants i actius a les xarxes socials contra la corrupció i les estafes econòmiques, la por «ha canviat de costat». Però sí que sembla evident que, com a resposta a unes enquestes que consoliden cada vegada més possibles alternatives als grans partits tradicionals, el Govern s'ha vist obligat a deixar anar llast i a intentar demostrar que lluita més que ningú contra el frau i la corrupció.

Veurem en què acaba tot. Per ara, l'única condemna pels casos en què està implicat Rato, que van des de la sortida a borsa/presumpta estafa de Bankia, fins a la gestió de Caja Madrid, ha sigut la que inhabilita durant 17 anys per a càrrecs públics Elpidio José Silva, el jutge que va ordenar detenir i va empresonar, en aquella ocasió durant mig mes, l'expresident de la caixa madrilenya, Miguel Blesa.