ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Jorge Fernández Díaz tenia tres opcions per gestionar la compareixença que Mariano Rajoy li havia obligat a demanar en compliment estricte del codi marià (que es cremin ells, que per a això els va fer ministres). «Vés tranquil, que jo et cobreixo des de la platja», li devia indicar.
El ministre podia haver apostat per la qualitat democràtica i haver comparegut per anunciar la dimissió, aplicant la doctrina Bermejo elaborada pel mateix Rajoy després de la famosa cacera en què van coincidir el jutge Garzón i el ministre socialista de Justícia. També podia haver optat per la intel·ligència política i reconèixer el seu error, assumir la seva responsabilitat, complir el mandat del president i protegir la figura de Rajoy menjant-se totes les culpes.
Finalment, va optar per no fer un pas enrere ni per agafar impuls. Va elegir fer-se l'ofès i avergonyir-nos a tots per no creure'l. La seva línia argumental va resultar tan extrema que només li va faltar afirmar que havia rebut Rodrigo Rato perquè el seu ministeri sempre fa costat a les víctimes.
L'estratègia elegida no és necessàriament la pitjor. Però perquè funcioni resulta indispensable que l'altre assistent a la cita ratifiqui la versió, i Rato ja fa dies que ha deixat clar que va anar al ministeri a fer el que sempre hi han anat a fer els fills de bona família i encara millor capital: a parlar del seu tema. A partir d'aquí, l'obstinació a intimidar-nos amb foscos riscos per a la seguretat de l'Estat, justificar-se invocant amenaces a Twitter i obrir una causa general d'irresponsabilitat contra tots els altres només podia conduir al desastre.
Dos tipus de justícia
Presentar Rato com una pobra víctima amenaçada no només suposa una mentida i una estupidesa, sinó que també equival a un suïcidi polític. L'oposició ni tan sols es va haver d'esforçar. El responsable d'Interior ja s'havia desarmat sol després de disparar-se en un peu. Va ser com encarregar-li a un piròman que apagui un incendi. Va augmentar les sospites existents i en va afegir unes quantes que ni se'ns havien acudit. Només al final va semblar recordar per a què havia anat allà i va dir el més important que havia de dir: que Rajoyno ho sabia. Però ja era tard. Si és veritat, hauria d'haver començat per aquí.
L'única certesa incontrovertible que queda després del festival de comunicats, versions i querelles es resumeix dient que Fernández Díaz va rebre Rato perquè era Rodrigo Rato i l'hi devia, perquè ho considera un deure i tornaria a fer-ho perquè així ha de funcionar el poder. Una coartada que, lluny de calmar, alimenta i atorga més cos a totes les especulacions fetes i que es puguin fer sobre el contingut i les conseqüències d'una reunió indefensable en una democràcia homologada.
I encara pitjor. Confirma la percepció d'estar governats per gent convençuda que no som tots iguals, que és honorable protegir els seus per molt corruptes o immorals que siguin, i que hi ha d'haver una justícia per a ells i una altra per a tots els altres, perquè sempre hi ha hagut classes i sempre n'hi haurà.
