dilluns, 24 d’agost del 2015

El ministre que no sabia fer la seva feina

ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Jorge Fernández Díaz tenia tres opcions per gestionar la compareixença que Mariano Rajoy li havia obligat a demanar en compliment estricte del codi marià (que es cremin ells, que per a això els va fer ministres). «Vés tranquil, que jo et cobreixo des de la platja», li devia indicar.
El ministre podia haver apostat per la qualitat democràtica i haver comparegut per anunciar la dimissió, aplicant la doctrina Bermejo elaborada pel mateix Rajoy després de la famosa cacera en què van coincidir el jutge Garzón i el ministre socialista de Justícia. També podia haver optat per la intel·ligència política i reconèixer el seu error, assumir la seva responsabilitat, complir el mandat del president i protegir la figura de Rajoy menjant-se totes les culpes.
Finalment, va optar per no fer un pas enrere ni per agafar impuls. Va elegir fer-se l'ofès i avergonyir-nos a tots per no creure'l. La seva línia argumental va resultar tan extrema que només li va faltar afirmar que havia rebut Rodrigo Rato perquè el seu ministeri sempre fa costat a les víctimes.
L'estratègia elegida no és necessàriament la pitjor. Però perquè funcioni resulta indispensable que l'altre assistent a la cita ratifiqui la versió, i Rato ja fa dies que ha deixat clar que va anar al ministeri a fer el que sempre hi han anat a fer els fills de bona família i encara millor capital: a parlar del seu tema. A partir d'aquí, l'obstinació a intimidar-nos amb foscos riscos per a la seguretat de l'Estat, justificar-se invocant amenaces a Twitter i obrir una causa general d'irresponsabilitat contra tots els altres només podia conduir al desastre.

Dos tipus de justícia

Presentar Rato com una pobra víctima amenaçada no només suposa una mentida i una estupidesa, sinó que també equival a un suïcidi polític. L'oposició ni tan sols es va haver d'esforçar. El responsable d'Interior ja s'havia desarmat sol després de disparar-se en un peu. Va ser com encarregar-li a un piròman que apagui un incendi. Va augmentar les sospites existents i en va afegir unes quantes que ni se'ns havien acudit. Només al final va semblar recordar per a què havia anat allà i va dir el més important que havia de dir: que Rajoyno ho sabia. Però ja era tard. Si és veritat, hauria d'haver començat per aquí.
L'única certesa incontrovertible que queda després del festival de comunicats, versions i querelles es resumeix dient que Fernández Díaz va rebre Rato perquè era Rodrigo Rato i l'hi devia, perquè ho considera un deure i tornaria a fer-ho perquè així ha de funcionar el poder. Una coartada que, lluny de calmar, alimenta i atorga més cos a totes les especulacions fetes i que es puguin fer sobre el contingut i les conseqüències d'una reunió indefensable en una democràcia homologada.
I encara pitjor. Confirma la percepció d'estar governats per gent convençuda que no som tots iguals, que és honorable protegir els seus per molt corruptes o immorals que siguin, i que hi ha d'haver una justícia per a ells i una altra per a tots els altres, perquè sempre hi ha hagut classes i sempre n'hi haurà.

diumenge, 23 d’agost del 2015

EL TÚNEL DEL TEMPS: EQUIVOCAR-SE

Diu la dita que rectificar és de savis i equivocar-se, d’humans.
Jo m’equivoco amb facilitat i molt més que el que voldria. Què hi farem!
En canvi hi ha d’altres que si s’equivoquen no ho accepten i els hi ha que ni tan sols s’equivoquen o això creuen.
Ja fa prop de 20 anys, l’Estat va crear un nou impost per a compensar la reducció de l’IVA que suportaven els cotxes. Al nou impost (com s’havia de dir sinó?) se'l va batejar amb el nom d'Impost sobre Determinats Mitjans de Transport.
Ràpidament, els concessionaris de cotxes sé les van idear per abaratir el cost dels turismes. El més habitual era incorporar baca per a que passessin de l’alçada màxima o bé comprar el model bàsic i després incorporar-li accessoris diversos.
La informació que arribava a l’Agència Tributària era pel total pagat i, es clar, sovint no coincidia amb el declarat a l’impost. Què passava llavors? Què se’ls hi enviava un requeriment per a que aportessin les factures. Si les factures eren per reparacions (pot passar que dintre del primer any tinguis alguns desperfecte), no passava res, però si es detectava el frau, se’ls hi liquidava la diferència incrementada amb els recàrrecs corresponents.
Una vegada sé li va requerir a un que, en aquella època, regentava un bar a Amposta. Va arribar a l’administració entre emprenyat i prepotent. Després de revisar la informació que teníem, vaig haver d’acceptar que s’havia tractat d’un error. No obstant, l’interfecte (si us sona malament, s’ho mereix) lluny d’acceptar que tots ens podem equivocar (també la informàtica), va continuar visiblement molest.
Finalment li vaig dir:

-L’única cosa que puc fer és demanar-te disculpes encara que la culpa no sigui meva.

Ni així.

-És que tu no t’has equivocat mai? –Ja no sabia que dir-li-

-Jo no! –Em va contestar.

-Si és així em trec el barret.

Pel que sembla, mai havia servit un cuba-libre de ginebra en lloc de rom o un cigaló de conyac en lloc d’un d’anís.        

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 23-08-2015

Unes tanques al mig del carrer indiquen que no es pot continuar recte i si algú les traspassa, no arribarà gaire lluny ja que el carrer està bloquejat a l'altura del Sebastià Juan i Arbó per 'zona de bous'. 
A la dreta una furgoneta amb un carro. Sembla ser que el seu conductor no és conscient de que és quasi el doble de llarga... 
El carro sobresurt totalment obligant als conductors dels altres vehicles a fer un fir molt més obert que el que els hi caldria fer en condicions normals. 

VACANCES PEL DELTA DE L'EBRE (2)