dimecres, 26 d’agost del 2015
La revolució en cotxe oficial
JAUME REIXACH
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha trencat la "barrera del so" quan, sense tallar-se ni un pèl, declara a Catalunya Ràdio que amb el "procés" sobiranista "estem fent una veritable revolució de les classes mitjanes i populars". Haig de suposar que, fins als estudis de Catalunya Ràdio, a l'avinguda Diagonal, el conseller hi va anar en el cotxe oficial amb xofer que té assignat en funció del càrrec que ocupa.
Ferran Mascarell coneix a fons, perquè ho ha llegit i ho ha estudiat, què és i què vol dir una revolució. No endebades, ell va ser un actiu militant de Bandera Roja, abans de fer la "transició" al PSC i, des de fa cinc anys, passar-se als rengles de Convergència (ep, sense carnet!), on s'hi troba en la seva salsa. Des de quan s'ha fet una "revolució" des del Govern i amb cotxe oficial? (Bé, hi ha un precedent: la Revolució Cultural impulsada per Mao Tse-Tung. Però em sembla que qualsevol comparació entre la Xina maoista i la Catalunya d'Artur Mas és estèril i absurda).
Les revolucions sempre tenen un motor i un sentit social i esclaten per capgirar les insuportables injustícies econòmiques que pateix l'aclaparadora majoria de la població d'un país. Les "classes populars" de les quals parla el conseller Ferran Mascarell són la "classe obrera" de sempre. I a Catalunya, aquesta "classe obrera" està formada per treballadors que, majoritàriament, han vingut de fora i que s'expressen en espanyol o en llengües d'arreu del món.
Les prioritats de la classe obrera catalana -com la francesa, la russa o la xilena- són clares: tenir feina, un salari correcte, alimentar-se bé, dret a l'habitatge, cobertura sanitària gratuïta, educació pública de qualitat, assegurances i subsidis en cas de quedar a l'atur o caure malalt, ajudes per la dependència i una pensió de jubilació que permeti viure dignament els últims anys de vida. Quan el govern de torn no és capaç de garantir aquests drets fonamentals, inherents a la condició humana, és quan salta la rauxa revolucionària.
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, les "classes populars" de Catalunya viuen a Nou Barris, a Sant Martí, a L'Hospitalet, a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Boi, a Cornellà, a Gavà, a Ciutat Badia, a Sant Adrià del Besòs... I en aquests barris i ciutats, el "procés sobiranista" provoca, directament, indiferència o rebuig. La classe obrera intueix i dedueix que la pretesa "revolució" independentista és, en el fons, una gegantina operació de màrqueting, muntada des de la Generalitat amb diners públics, amb l'objectiu final de treure les castanyes del foc a la imputadíssima família Pujol i fer que continuïn manant els de sempre, incloent-hi el conseller Ferran Mascarell.
Per això la classe obrera catalana no s'apunta al "procés" sobiranista. Si en els últims temps s'ha produït un fet revolucionari a Catalunya és la victòria d'Ada Colau, l'exponent de la lluita contra els desnonaments, en les eleccions municipals a Barcelona. Això sí que és una rebregada a l'"statu quo" imperant!
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, hi ha revolucions de caràcter progressista i altres que, gratant sota les aparences, són profundament reaccionàries. La història ens ensenya que els anomenats "moviments transversals" amaguen, en realitat, els interessos de les elits econòmiques dominants que no dubten en manipular els sentiments nacionals quan se senten amenaçades pel seu veritable enemic: la classe obrera.
En aquest sentit, la suposada "revolució" independentista catalana té uns fonaments fortament egoistes i conservadors, malgrat que la retòrica sobiranista ens vulgui fer creure tot el contrari. Es tracta de confrontar els suposats "catalans de pota negra" amb els suposats "catalans impurs" i, per extensió, amb els "espanyols", més enllà de les ideologies o de la condició econòmica de cadascú. Les revolucions que es basen en l'exaltació de les emocions patriòtiques i no en la distribució empírica de la riquesa ja les coneixem i cal dir que són d'infaust record.
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha trencat la "barrera del so" quan, sense tallar-se ni un pèl, declara a Catalunya Ràdio que amb el "procés" sobiranista "estem fent una veritable revolució de les classes mitjanes i populars". Haig de suposar que, fins als estudis de Catalunya Ràdio, a l'avinguda Diagonal, el conseller hi va anar en el cotxe oficial amb xofer que té assignat en funció del càrrec que ocupa.
Ferran Mascarell coneix a fons, perquè ho ha llegit i ho ha estudiat, què és i què vol dir una revolució. No endebades, ell va ser un actiu militant de Bandera Roja, abans de fer la "transició" al PSC i, des de fa cinc anys, passar-se als rengles de Convergència (ep, sense carnet!), on s'hi troba en la seva salsa. Des de quan s'ha fet una "revolució" des del Govern i amb cotxe oficial? (Bé, hi ha un precedent: la Revolució Cultural impulsada per Mao Tse-Tung. Però em sembla que qualsevol comparació entre la Xina maoista i la Catalunya d'Artur Mas és estèril i absurda).
Les revolucions sempre tenen un motor i un sentit social i esclaten per capgirar les insuportables injustícies econòmiques que pateix l'aclaparadora majoria de la població d'un país. Les "classes populars" de les quals parla el conseller Ferran Mascarell són la "classe obrera" de sempre. I a Catalunya, aquesta "classe obrera" està formada per treballadors que, majoritàriament, han vingut de fora i que s'expressen en espanyol o en llengües d'arreu del món.
Les prioritats de la classe obrera catalana -com la francesa, la russa o la xilena- són clares: tenir feina, un salari correcte, alimentar-se bé, dret a l'habitatge, cobertura sanitària gratuïta, educació pública de qualitat, assegurances i subsidis en cas de quedar a l'atur o caure malalt, ajudes per la dependència i una pensió de jubilació que permeti viure dignament els últims anys de vida. Quan el govern de torn no és capaç de garantir aquests drets fonamentals, inherents a la condició humana, és quan salta la rauxa revolucionària.
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, les "classes populars" de Catalunya viuen a Nou Barris, a Sant Martí, a L'Hospitalet, a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Boi, a Cornellà, a Gavà, a Ciutat Badia, a Sant Adrià del Besòs... I en aquests barris i ciutats, el "procés sobiranista" provoca, directament, indiferència o rebuig. La classe obrera intueix i dedueix que la pretesa "revolució" independentista és, en el fons, una gegantina operació de màrqueting, muntada des de la Generalitat amb diners públics, amb l'objectiu final de treure les castanyes del foc a la imputadíssima família Pujol i fer que continuïn manant els de sempre, incloent-hi el conseller Ferran Mascarell.
Per això la classe obrera catalana no s'apunta al "procés" sobiranista. Si en els últims temps s'ha produït un fet revolucionari a Catalunya és la victòria d'Ada Colau, l'exponent de la lluita contra els desnonaments, en les eleccions municipals a Barcelona. Això sí que és una rebregada a l'"statu quo" imperant!
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, hi ha revolucions de caràcter progressista i altres que, gratant sota les aparences, són profundament reaccionàries. La història ens ensenya que els anomenats "moviments transversals" amaguen, en realitat, els interessos de les elits econòmiques dominants que no dubten en manipular els sentiments nacionals quan se senten amenaçades pel seu veritable enemic: la classe obrera.
En aquest sentit, la suposada "revolució" independentista catalana té uns fonaments fortament egoistes i conservadors, malgrat que la retòrica sobiranista ens vulgui fer creure tot el contrari. Es tracta de confrontar els suposats "catalans de pota negra" amb els suposats "catalans impurs" i, per extensió, amb els "espanyols", més enllà de les ideologies o de la condició econòmica de cadascú. Les revolucions que es basen en l'exaltació de les emocions patriòtiques i no en la distribució empírica de la riquesa ja les coneixem i cal dir que són d'infaust record.
dimarts, 25 d’agost del 2015
REEDICIÓ: BATUSSES DE CAP DE SETMANA
Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens
estem acostumant a sentir què, a la sortida de la discoteca Metro d’Amposta,
les baralles és repeteixen, pràcticament cada cap de setmana. I quan algú
s’acostuma a una cosa, no anem bé. Quan un fet, que deuria de ser extraordinari
passa a convertir-se amb ordinari, és que les coses no funcionen tal con
deurien de funcionar.
Segons la policia municipal d’Amposta les
denuncies per baralles “son poques”, tenen lloc a la matinada, quan ja es hora
de tancar la discoteca i entre grups rivals que sovint ja venen provocant-se
dintre del local i que porten a sobre grans dosis d’alcohol.
El que passa és que si el fruït de les
batusses no són més que contusions produïdes per les baralles entre grups i no
passa d’aquí, qui ho denúncia? Ningú. Fins el dia que hi ha sang perquè algú ha
tret una navalla. Que va passar a la festa de la Patum de Berga? Llavors quan
es produeix una mort, tothom a lamentar-se i mirar de posar mesures preventives!
Però la situació és més greu si cap quan les
baralles són per motius ètnics o sexuals. Ja s’han denunciat diversos casos
d’agressions a parelles de nois homosexuals que s’estaven expressant els seus
sentiments en públic. Pareix que la violència ha vingut per part d’estrangers
procedents de l’est d’Europa. Tal com diu el col·lectiu homosexual d’aquestes
terres, potser desconeixen la llibertat sexual d’aquest país. Però pensar només
en això, no em satisfà. El problema és que tants els uns com els altres busquen
en l’agressió física una manera de passar-s’ho bé. Troben el complement que els
falta a una nit de disbauxa i excessos alcohòlics i potser alguna cosa més...
El lector que m’està llegint pensarà: I la
policia? I la seguretat del recinte? Això és un altre tema i molt delicat.
Els Mossos d’Esquadra, fins ara, estant fent
casi en exclusiva els controls d’alcoholèmia i estupefaents al sortir del
recinte, ja que encara no estan desplegats en aquesta demarcació. La policia
local s’apropa poc, s’ho miren de lluny i només van si els criden i en tot el
recinte (on hi ha diverses discoteques i altres locals d’oci) només hi ha un
vigilant de seguretat. Tots els locals tenen el seu propi servei de seguretat
(o porters) però es neguen a actuar fora i, pareix que no fan ni allò que seria
mes elemental: donar l’avís als Mossos quan hi ha una baralla.
Diuen les males llengües que els propietaris
del recinte, que són amics de qui governa Amposta, demanen a les autoritats
certa “permissibilitat i fer ulls grossos” a l’hora d’enviar dotacions de la
policia municipal a fer tasques de vigilància i control.
I és que allí on, presumptament, corre
l’alcohol i la droga, massa policia espanta la clientela. I sense clientela, ja
se sap, no hi ha negoci.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)