JAUME REIXACH
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha trencat la "barrera del so" quan, sense tallar-se ni un pèl, declara a Catalunya Ràdio que amb el "procés" sobiranista "estem fent una veritable revolució de les classes mitjanes i populars". Haig de suposar que, fins als estudis de Catalunya Ràdio, a l'avinguda Diagonal, el conseller hi va anar en el cotxe oficial amb xofer que té assignat en funció del càrrec que ocupa.
Ferran Mascarell coneix a fons, perquè ho ha llegit i ho ha estudiat, què és i què vol dir una revolució. No endebades, ell va ser un actiu militant de Bandera Roja, abans de fer la "transició" al PSC i, des de fa cinc anys, passar-se als rengles de Convergència (ep, sense carnet!), on s'hi troba en la seva salsa. Des de quan s'ha fet una "revolució" des del Govern i amb cotxe oficial? (Bé, hi ha un precedent: la Revolució Cultural impulsada per Mao Tse-Tung. Però em sembla que qualsevol comparació entre la Xina maoista i la Catalunya d'Artur Mas és estèril i absurda).
Les revolucions sempre tenen un motor i un sentit social i esclaten per capgirar les insuportables injustícies econòmiques que pateix l'aclaparadora majoria de la població d'un país. Les "classes populars" de les quals parla el conseller Ferran Mascarell són la "classe obrera" de sempre. I a Catalunya, aquesta "classe obrera" està formada per treballadors que, majoritàriament, han vingut de fora i que s'expressen en espanyol o en llengües d'arreu del món.
Les prioritats de la classe obrera catalana -com la francesa, la russa o la xilena- són clares: tenir feina, un salari correcte, alimentar-se bé, dret a l'habitatge, cobertura sanitària gratuïta, educació pública de qualitat, assegurances i subsidis en cas de quedar a l'atur o caure malalt, ajudes per la dependència i una pensió de jubilació que permeti viure dignament els últims anys de vida. Quan el govern de torn no és capaç de garantir aquests drets fonamentals, inherents a la condició humana, és quan salta la rauxa revolucionària.
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, les "classes populars" de Catalunya viuen a Nou Barris, a Sant Martí, a L'Hospitalet, a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Boi, a Cornellà, a Gavà, a Ciutat Badia, a Sant Adrià del Besòs... I en aquests barris i ciutats, el "procés sobiranista" provoca, directament, indiferència o rebuig. La classe obrera intueix i dedueix que la pretesa "revolució" independentista és, en el fons, una gegantina operació de màrqueting, muntada des de la Generalitat amb diners públics, amb l'objectiu final de treure les castanyes del foc a la imputadíssima família Pujol i fer que continuïn manant els de sempre, incloent-hi el conseller Ferran Mascarell.
Per això la classe obrera catalana no s'apunta al "procés" sobiranista. Si en els últims temps s'ha produït un fet revolucionari a Catalunya és la victòria d'Ada Colau, l'exponent de la lluita contra els desnonaments, en les eleccions municipals a Barcelona. Això sí que és una rebregada a l'"statu quo" imperant!
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, hi ha revolucions de caràcter progressista i altres que, gratant sota les aparences, són profundament reaccionàries. La història ens ensenya que els anomenats "moviments transversals" amaguen, en realitat, els interessos de les elits econòmiques dominants que no dubten en manipular els sentiments nacionals quan se senten amenaçades pel seu veritable enemic: la classe obrera.
En aquest sentit, la suposada "revolució" independentista catalana té uns fonaments fortament egoistes i conservadors, malgrat que la retòrica sobiranista ens vulgui fer creure tot el contrari. Es tracta de confrontar els suposats "catalans de pota negra" amb els suposats "catalans impurs" i, per extensió, amb els "espanyols", més enllà de les ideologies o de la condició econòmica de cadascú. Les revolucions que es basen en l'exaltació de les emocions patriòtiques i no en la distribució empírica de la riquesa ja les coneixem i cal dir que són d'infaust record.
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha trencat la "barrera del so" quan, sense tallar-se ni un pèl, declara a Catalunya Ràdio que amb el "procés" sobiranista "estem fent una veritable revolució de les classes mitjanes i populars". Haig de suposar que, fins als estudis de Catalunya Ràdio, a l'avinguda Diagonal, el conseller hi va anar en el cotxe oficial amb xofer que té assignat en funció del càrrec que ocupa.
Ferran Mascarell coneix a fons, perquè ho ha llegit i ho ha estudiat, què és i què vol dir una revolució. No endebades, ell va ser un actiu militant de Bandera Roja, abans de fer la "transició" al PSC i, des de fa cinc anys, passar-se als rengles de Convergència (ep, sense carnet!), on s'hi troba en la seva salsa. Des de quan s'ha fet una "revolució" des del Govern i amb cotxe oficial? (Bé, hi ha un precedent: la Revolució Cultural impulsada per Mao Tse-Tung. Però em sembla que qualsevol comparació entre la Xina maoista i la Catalunya d'Artur Mas és estèril i absurda).
Les revolucions sempre tenen un motor i un sentit social i esclaten per capgirar les insuportables injustícies econòmiques que pateix l'aclaparadora majoria de la població d'un país. Les "classes populars" de les quals parla el conseller Ferran Mascarell són la "classe obrera" de sempre. I a Catalunya, aquesta "classe obrera" està formada per treballadors que, majoritàriament, han vingut de fora i que s'expressen en espanyol o en llengües d'arreu del món.
Les prioritats de la classe obrera catalana -com la francesa, la russa o la xilena- són clares: tenir feina, un salari correcte, alimentar-se bé, dret a l'habitatge, cobertura sanitària gratuïta, educació pública de qualitat, assegurances i subsidis en cas de quedar a l'atur o caure malalt, ajudes per la dependència i una pensió de jubilació que permeti viure dignament els últims anys de vida. Quan el govern de torn no és capaç de garantir aquests drets fonamentals, inherents a la condició humana, és quan salta la rauxa revolucionària.
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, les "classes populars" de Catalunya viuen a Nou Barris, a Sant Martí, a L'Hospitalet, a Badalona, a Santa Coloma de Gramenet, a Sant Boi, a Cornellà, a Gavà, a Ciutat Badia, a Sant Adrià del Besòs... I en aquests barris i ciutats, el "procés sobiranista" provoca, directament, indiferència o rebuig. La classe obrera intueix i dedueix que la pretesa "revolució" independentista és, en el fons, una gegantina operació de màrqueting, muntada des de la Generalitat amb diners públics, amb l'objectiu final de treure les castanyes del foc a la imputadíssima família Pujol i fer que continuïn manant els de sempre, incloent-hi el conseller Ferran Mascarell.
Per això la classe obrera catalana no s'apunta al "procés" sobiranista. Si en els últims temps s'ha produït un fet revolucionari a Catalunya és la victòria d'Ada Colau, l'exponent de la lluita contra els desnonaments, en les eleccions municipals a Barcelona. Això sí que és una rebregada a l'"statu quo" imperant!
Com bé sap el conseller Ferran Mascarell, hi ha revolucions de caràcter progressista i altres que, gratant sota les aparences, són profundament reaccionàries. La història ens ensenya que els anomenats "moviments transversals" amaguen, en realitat, els interessos de les elits econòmiques dominants que no dubten en manipular els sentiments nacionals quan se senten amenaçades pel seu veritable enemic: la classe obrera.
En aquest sentit, la suposada "revolució" independentista catalana té uns fonaments fortament egoistes i conservadors, malgrat que la retòrica sobiranista ens vulgui fer creure tot el contrari. Es tracta de confrontar els suposats "catalans de pota negra" amb els suposats "catalans impurs" i, per extensió, amb els "espanyols", més enllà de les ideologies o de la condició econòmica de cadascú. Les revolucions que es basen en l'exaltació de les emocions patriòtiques i no en la distribució empírica de la riquesa ja les coneixem i cal dir que són d'infaust record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada