dimecres, 21 d’octubre del 2015
Iceta, Mas i el govern transversal
JOAN TAPIA
Periodista
L'espectacle de dijous amb tot Catalunya pendent del programa de la CUP ja ha deixat clar que no hi haurà majoria de govern de Junts pel Sí i la força anticapitalista. Uns creuen que poden governar amb un programa maximalista gens fàcil (per ser benèvols) de ruptura amb Espanya i altres volen iniciar un procés revolucionari en què aquesta ruptura només és la primera pedra del camí cap a una «república popular». Cap a una aventura sense cap referent internacional solvent que ens portaria a la sortida -no forçada sinó voluntària- d'Europa.
Pot haver-hi -després d'un sorollós procés d'estètica cubana- un acord per investir Artur Mas (o un altre) després de les eleccions del 20-D, però no majoria de govern. Amb la CUP es pot intentar la revolució, no governar.
Mas va dir dissabte que la CUP ha de saber que tenen 10 diputats, i JxSí, 62. És clar. I Mas no hauria d'amagar que Catalunya és molt més que JxSí i la CUP. I que JxSí són només 62 diputats sobre 135 (en la legislatura anterior a la victòria del 27-S n'eren 71); 62 diputats enfront de 73 de totes les altres forces i que, per tant, no poden imposar el seu programa. L'han de pactar.
Amb la CUP per fer la revolució, o amb els grups que estiguin disposats a exigir més autogovern, la famosa tercera via. O sigui, un pacte de JxSí amb com a mínim el PSC i ICV. És el que està indicantMiquel Iceta al parlar d'un govern transversal. Seria una operació laboriosa i complicada.
La veritat és que Mas ha portat Catalunya a un carreró de difícil sortida. Standard & Poor's ja ha rebaixat el ràting del deute català. És veritat que degradar-la de bo porqueria a un grau inferior de la mateixa qualificació no té efectes immediats. A Catalunya ja no li presta ningú i costarà més que ho facin en el futur. Però indica la poca confiança que desperta el procés al món.
Es pot esgrimir que no importa. Que la manifestació de la Meridiana o els 72 diputats (amb la CUP) és el que compta. O que podem prolongar la interinitat i el desconcert i anar a altres eleccions al març perquè llavors...
Només són excuses de mal pagador per no acceptar que Catalunya està empatada amb ella mateixa, dividida en dues meitats. I que qui treu el 39,6% (el 47,8% si s'hi sumen els vots de la CUP) no pot imposar-se.
El resultat de les generals
Però el govern transversal només tirarà endavant si ICV-Podem es defineixen més i, sobretot, si el PSC, que amb Iceta ha sortit reforçat i ha deixat en ridícul els gurus que predicaven la seva extinció, segueix fort les pròximes setmanes i té un bon resultat a les generals.
Dependrà molt de Pedro Sánchez. Quan al PSOE li va bé a Espanya, li passa el mateix al PSC a Catalunya. I viceversa. Iceta va apostar per un PSC integrador (després de l'escissió que ha sigut una llarga i publicitada sagnia que va començar amb Ernest Maragall i que ha tingut com a últim episodi Joaquim Nadal) a l'afavorir que Carme Chacón -un valor del PSC propulsat pel Baix Llobregat i la proximitat a José Luis Rodríguez Zapatero- obrís la llista de les generals sense cap oposició.
El que no convé ara són vetos. És cert que el PSC pot perdre algun diputat (en té 10 a Barcelona) i que encaixar pesos pesants com Pere Navarro, Joan Rangel, Maurici Lucena (al qual Sánchez vol de ministre amb Jordi Sevilla), o fins i tot el veterà Pepe Zaragoza, no és bufar i fer ampolles.
Però si el PSC no reforça la seva cohesió amb intel·ligència i complicitat amb Madrid serà difícil que Iceta aconsegueixi que Masi JxSí reconeguin la realitat catalana. En aquest cas, aquesta tasca li correspondrà a Ciutadans. Ja va quedar clar el 27-S.
dimarts, 20 d’octubre del 2015
ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’
 |
| Publicat al diari el Mundo. |
Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.
A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.
Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.
No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...
-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?
Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:
-No ho recordo...
Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:
-... Segurament que sí...
Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.
També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:
-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.
En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.
Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.
Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...
Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.
En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...
Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:
-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.
Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 20-10-2015
Però és molt còmode deixar-lo d'aquesta manera i t'estalvies donar un parell de voltes buscant aparcament... O caminar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)