LA VIA AUGUSTA

dimecres, 13 de gener del 2016

Després del 'no'de la CUP

MARÇAL SINTES

Periodista

Escric aquestes notes just després de conèixer-se la decisió de la CUP, intentant posar sobre la taula alguns elements d'anàlisi sobre elno a Artur Mas i les seves conseqüències.

-El veto a Mas suposa enfonsar el candidat preferit pels catalans, que van atorgar a Junts pel Sí una majoria molt clara al setembre. 10 diputats torçaran la voluntat de gairebé el 40% d'electors.

-JxSí podria presentar contra rellotge -el termini s'esgota- una alternativa (¿Rull, Munté, Junqueras, Romeva?). Avui no sembla, però, que hagi de passar. El més probable és que al març hi hagi eleccions.

-Molts membres de la CUP ho eren perquè creien estar lluitant per la llibertat de Catalunya. El mateix val per a molts, moltíssims, dels seus votants. Per tant, la decisió d'ahir no serà innòcua per a la CUP. Pagarà un alt preu internament i externament. Espero que es presenti a les eleccions perquè els catalans puguin jutjar-la.

-És una llàstima que la part de la CUP favorable a l'acord hagi sigut derrotada. Cal agrair-los el seu esforç, especialment als que ocupen càrrecs de responsabilitat.

-Els tres mesos de negociacions apareixen avui com una colossal presa de pèl que ha desgastat la figura de Mas, la Generalitat i la CUP i Convergència. A més, i és el pitjor, han causat un gran perjudici al sobiranisme i l'independentisme en el seu conjunt.

-Sens dubte, el no a Mas és un èxit per a l'espanyolisme i l'anomenat unionisme en conjunt. Paradoxalment, resta arguments als que avalen el pacte PP-PSOE a Espanya.

-JxSí, i en especial els convergents, han comès equivocacions greus durant les eternes negociacions. No sabien què era la CUP. Han pecat, a més, de wishful thinking, és a dir, d'atendre més als desitjos que a l'anàlisi de la realitat. La pitjor relliscada va ser, ho vaig escriure al seu dia, la declaració sobre la ruptura amb Espanya aprovada pel Parlament, que ha reforçat la posició de l'Estat.

-No crec que JxSí torni a concórrer com a tal a les eleccions. Si són al març, apostaria que ERC i el que es va anomenar al setembre Catalunya Sí Que Es Pot milloraran notablement els seus resultats. Aquí hi ha un element molt rellevant per dilucidar: si aquesta vegada -al setembre no ho va fer- Ada Colau i la seva gent se sumaran a Podem i ICV-EUiA. A priori, març sembla massa aviat perquè Colauintenti l'assalt a la Generalitat com a presidenciable.

-CDC haurà de decidir si el seu candidat ha de ser Mas. Hi ha arguments a favor i en contra. El més rellevant és si ell ho desitja. A part d'això, segueix sent un actiu valuós per a Catalunya i el seu partit. Hauria de pilotar almenys la primera fase de la refundació, és a dir: el difícil desmuntatge de l'actual Convergència.

dimarts, 12 de gener del 2016

REBOBINEM...

De Vergara a eldiario.es

Carles Puigdemont i Casamajó acaba de ser elegir el 130è president de la Generalitat de Catalunya. La presidenta del Parlament Carme Forcadell, abans de donar per acabada la sessió, anuncia que comunicarà la decisió presa per majoria absoluta al Rei per a que procedeixi a nomenar-lo. A l’hemicicle s’escolten alguns xiulets (més aviat pocs)

Això ja us ho vaig explicar ahir, d’aquí que he volgut rebobinar... Segons la legislació espanyola, la Generalitat de Catalunya forma part de l’organigrama de l’Estat, per molt autogovern i autonomia que tingui.

El dia següent, o sigui ahir, vaig llegir unes declaracions de la pròpia presidenta del Parlament que deien alguna cosa així: Hem d’acatar la legalitat espanyola fins que tinguem la legalitat catalana...

Aquesta qüestió va ser motiu de debat a les xarxes socials. Jo ja sé que qui no ho voldrà veure no ho veurà, per molt que sé li pugui graduar la vista a les seves necessitats, però si aquest ha de ser el camí, de legalitat espanyola no en tindrem mai, al menys que es redacten les lleis igual com feien els cantautors catalans durant la dictadura que ideaven unes lletres que semblaven del tot innocents per a saltar-se la censura i així que les autoritats del règim els hi deixessin interpretar. L’estaca per exemple va estar durant molt de temps prohibida i quan sé li demanava a Lluís Llach que la cantés, aquest feia l’advertiment de que no ho podia fer. Llavors la tocava amb la sega guitarra i el públic assistent la cantava... Evidentment sempre hi havia conseqüències.

Que passarà quan el parlament aprovi una llei per a crear estructures d’estat? Bé, ja ho sabem, el govern espanyol la recorrerà al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà... Per tant, per aquest camí, el procés es convertirà amb el conte de mai acabar... Sóc així de pragmàtic que voleu que hi faci...

Jo ja sé que hi ha una consigna generalitzada per a rebatre amb arguments carregats de bones intencions i paraules a tots aquells incrèduls com jo i així donar l’aparença de que efectivament es va cap a un estat independent en un termini màxim de 18 mesos. Per això estan les escoles (d’estiu, d’hivern...) que organitzen els diferents partits. Per a inculcar la ideologia pròpia del moment i donar les consignes necessàries per a influir a l’opinió pública. Però si tot està inventat des de fa monts anys!

Jo només recordo haver assistit a una d’aquestes escoles que va organitzar el PSC a l’hotel Imperial Tarraco de Tarragona, però com si no ho hagués fet, ja que hi vàrem arribar quan estava apunt d’acabar-se. De fet hi anàrem més pel dinar (pagant-lo de la nostra butxaca) que no per escoltar els ponents que, normalment, són gent important dintre el partit. Però tot i no haver assistit a aquesta mena de cursets ideològics, si que vaig formar part durant uns quants anys d’una campanya anomenada PROGEO (no us sabria dir el significat exacte) que, coordinada pel PSC, uns hi participaven trucant als programes de ràdio per a donar l’opinió i d’altres (com jo) escrivint cartes al director als diferents diaris de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Fixeu-vos si son velles aquestes pràctiques que el bisbat de Tortosa (me consta que a d'altres bisbats fèien el mateix) allà pels anys ’60. Eren un exercicis espirituals que es feien a l’ermita de Mig Camí de Tortosa i, casualitat o no, sembla que hi anaven els més descreguts de cada poble. Quan sortien d’allí, ho feien tan convençuts que anaven a missa cada dia. Vulgarment s’anomenaven Colores.

Tornant al que us parlava més amunt de idear lletres per evitar la censura, igual per això Junts pel Sí va fitxar a Lluís Llach, per a que redacti els textos legals que després de ser aprovats pel Parlament puguin passar sense problemes el tràmit de Madrid.