HIVERN A TARRAGONA (4)

MORELLA (3)

Una investidura amb accent perillós

JOAN TAPIA

Periodista

El debat d'investidura de Carles Puigdemont, proposat per Artur Mas després d'una llarga i agònica negociació, deixa més motius de preocupació que d'esperança. Primer perquè Puigdemont no ha tret cap conclusió de la preocupació i intranquil·litat en què s'ha sumit Catalunya després de la declaració del 9 de novembre, que ordena al nou Govern «desconnectar» i ignorar la legalitat espanyola.

Puigdemont aposta per seguir la ruta marcada pel 9-N, i aquest és un camí extremadament perillosa que pot tenir greus conseqüències. Una majoria parlamentària, com la que té ara Junts pel Sí amb l'ajuda de la CUP, té dret a governar però no a trencar l'Estat de dret i a posar rumb a la independència en 18 mesos. I no el té perquè el 52% dels votants en unes eleccions convocades com a plebiscitàries (i encara més en les legislatives del 20-D) va elegir partits no independentistes.

Conseqüències lamentables

Posar rumb a la independència ignorant el 52% dels catalans (sense oblidar que sembla que molts votants de JxSí el que volien era donar força per obtenir més autogovern) és dividir Catalunya. I les conseqüències poden ser lamentables, perquè és clar

-García Albiol no en va deixar cap dubte- que el Govern central no dubtarà a imposar el respecte a la legalitat vigent. I -ho va advertir Miquel Iceta- segurament cap Govern espanyol podria fer una altra cosa. Cosa que no treu que els últims governs (uns per animositat i d'altres per incompetència) no hagin estat a l'altura, cosa que ha fet que una part substancial de les plurals classes mitjanes catalanes s'hagi inclinat a favor de les tesis independentistes.

L'oblit del 52% dels catalans va ser la crítica fonamental de l'oposició. D'Inés Arrimadas, aguda com sempre; d'Iceta, que va advertir sobre els danys que la desconnexió pot tenir per a les institucions catalanes; de Lluís Rabell, en una vibrant intervenció en què va arribar a qualificar de «somiatruites» Puigdemont, i de García Albiol, reposat, dur, molt enganxat a la legalitat i que va aprofitar l'avinentesa per fer pressió a Iceta i al PSOE a favor d'investir Rajoy.

Sobre aquest fons, Puigdemont es va escapolir i es va refugiar en alguns gestos de complicitat afable. Es va limitar a afirmar («¿com ho pot dubtar?», va respondre a Iceta) que governaria per a tots però va insistir en la vigència de la declaració rupturista del 9-N. En algun moment em va semblar més un simpàtic president d'un club de futbol mitjà, que aconsegueix l'aplaudiment dels seus sense ferir el rival, que un president que vol liderar una gran gesta (històrica o suïcida segons els gustos).

El poder de la CUP

Així mateix, és negatiu que ahir es veiés que la CUP (amb 10 diputats i el 8% dels vots) domina la legislatura. No tan sols ha aconseguit la retirada d'algú tan tossut com Artur Mas, sinó que la satisfeta portaveu ahir del grup anticapitalista va ser Anna Gabriel,la líder del sector Endavant, el més crític amb Mas. I és JxSí qui ha optat per l'aliança amb els assemblearis, que poden agradar quan protesten (si respecten la llei) però són poc aptes com a socis de govern.

Dues dades finals. Puigdemont va córrer ahir a saludar Gabriel després de ser investit i a abraçar Mas. I Gabriel, en la seva intervenció, es va dirigir a ell com «Carles». Puigdemont va obtenir ahir un aprovat pelat (suspens de fons, còmode aprovat de formes), però va tenir el suport del portaveu de JxSí, Jordi Turull, que va estar brillant. La seva satisfacció es devia al fet que, tot i oferir el cap de Mas (que mirava a terra quan parlava Gabriel), CDC ha evitat unes eleccions que després del mal resultat de les legislatives podien haver sigut el seu funeral.

JOC DE TRONS A GIRONA I CATALUNYA

De Ferreres a Diari de Tarragona. 

La idea original no és meva. L’he extret del setmanari el Triangle. Sabeu (suposo) que la no sé quin temporada de Joc de Trons es va rodar (o s’està rodant) a Girona, ciutat d’on era alcalde Carles Puigdemont, l’actual president de la Generalitat.

Tal i com va dir ahir Iceta al Parlament, l’actual govern s’ha configurat més tenint en compte els equilibris entre els partits i associacions que van conformar la candidatura de Junts pel Sí, que no pensant em l’interès dels ciutadans de Catalunya.

Per exemple Antoni Comín és el primer president de la Generalitat des de la seva restauració l’any 1980 que no és metge (ni tampoc vinculat al món sanitari) Ja sé que sovint no cal ser un especialista amb el tema si t’envoltes de bons tècnics, però si alguna cosa entens, molt millor. De vegades n’hi ha prou en ser un bon gestor.

Però qui rep més que l’ase dels cops, és Junqueras. Resulta que, per allò dels equilibris, va ser nomenat vicepresident i portarà el tema econòmic. Els darrers anys el responsable de l’àrea va ser Mas Colell, que també va rebre dures crítiques per no ser un especialista en macroeconomia. Però Junaueras ni això, ell és historiador. Ahir vaig llegir un comentari on el defensaven al·legant que era especialista en història de l’economia... Bé, em sembla un argument una mica banal. Saber molta història de l’economia no et fa economista...

Tot i això hi ha que reconèixer que alguna àrea, efectivament ha estat ben coberta, com per exemple la d’afers exteriors amb Raül Romeva o la de Treball amb Dolors Bassa... La resta, com quan acabaves de fer la mili: capacitat? Se’ls hi suposa... Però res més.

Recordareu que la candidatura a darrera hora de Carles Puigdemont va ser una sorpresa ja que, fins aquell moment no havia sortit a cap travessa. Però és més que evident que si Mas havia de fer un pas al costat, a la presidència de la Generalitat no podia posar a qualsevol. Per tant era reticent a les candidatures del propi Romeva, així com la Neus Munté (com aquell que diu una recent arribada al món de la política) o la de Muriel Casals (a qui veig més prop d’ERC que de CDC) I, tot i el gag de Polònia (no sé si el veiéreu –aquell que volia trucar a Puig per a oferir-li el càrrec, però es va equivocar i va trucar al PUIGdemont-), Mas havia de trobar un home de la seva confiança. Un home criat dintre del partit i que tingués ADN convergent. Qualsevol altra opció no era vàlida.

I com ja coneixeu tots (també ho suposo), finalment l’escollit va ser Puigdemont, que era l’alcalde de Girona i que de fet va ser-ho encara uns dies més fins que es va celebrar el ple de la renuncia.

I aquí va tornar a començar una altra polèmica. Tot i que la seva primer tinent d’alcalde Isabel Muradàs era la millor posicionada per a succeir-lo, la maquinària convergent va maniobrà per a que, finalment, fos Albert Ballesta.

Ballesta, tot i que anava a la llista de CiU (de no haver estat així no hauria pogut entrar a l’Ajuntament), fins aquell moment no era ni regidor i anava en un més que discret 19è lloc... Vaja, que ni tan sols tancava llista, un lloc d’honor reservat normalment a persones significatives com exalcaldes, ex caps de llista o personalitats. Un lloc ple de simbolisme.

Tal com informa el setmanari el Triangle, la maniobra convergent a irritat els partits de l’oposició, ja que per a que Ballesta pogués ser nomenat alcalde, van haver de renunciar tots els que anaven davant seu i que no havien tret acta de regidor de l’ajuntament gironí el passat 24 de maig.

El portaveu de les CUP, per exemple, va dir que tot i que la maniobra pot ser legal, no és legítima... I ERC, soci al govern de la Generalitat, ho troba un frau democràtic... La resta de partits van amb la mateixa línia.

Així, CDC, no tan sols es va assegurar la presidència de la Generalitat, sinó també l’alcaldia de Girona i va obtenir un temps preciós per al que ells diuen refundar el partit, encara que des del meu punt de vista no arribarà ni a rentada de cara al menys que d’aquí al juny quan es celebri el congrés canviïn moltes coses.

Per cert, i ja per acabar, a Puigdemont li segueixen sortit draps bruts. Ara s’ha sabut que el propi ajuntament de Girona va anar al seu darrere quan encara no era alcalde per impagament de l’IBI, IAE, impost de circulació i taxes d’escombraries... L’aigua em sembla que la tenien gratis. Al meu poble als que són així el hi diuen morosos.