dimarts, 15 de març del 2016

Santa Librada, la virgen barbuda que es patrona de las mujeres mal casadas e icono gay

Doncella y martir, santa, virgen barbuda, patrona de las malcasadas e icono del colectivo LGBT. La rocambolesca historia de Santa Librada es el resultado de un remix de varias leyendas del folklore popular, alimentadas por la Iglesia Católica mientras le sirvió como historia ejemplarizante y para hacer caja.
Según la leyenda cristiana, Santa Librada o Santa Wilgefortis (del antiguo alto alemán hilge Vartez, ‘santo rostro’) se trataría de una muchacha portuguesa o siciliana que, allá por el siglo VIII, fue prometida en matrimonio por su padre nada menos que al Rey Moro de Sicilia. A ella no le pareció bien la elección paterna y se negó en redondo a casarse con un musulmán, así que le pidió a Dios en sus oraciones que la convirtiera en un ser repulsivo.
Ni corto ni perezoso, el altísimo (con su sadismo habitual hacia los cuerpos de sus acólitos) le hizo crecer una frondosa barba y abundante pelo por todo el cuerpo. Al verla el monarca morabita, le invadió el asco y decidió romper el compromiso de boda. Esto no hizo ninguna gracia al padre de la hirsuta joven, imaginamos que por la suculenta dote que dejó de ingresar en las arcas familiares. El progenitor, visiblemente cabreado, mandó crucificar a su hija rebelde, sentencia que fue ejecutada sin que Dios moviese su dedo celestial ni un ápice para impedirlo.
Otra versión que intenta ser científica, según leemos en Helicon, afirma que ese montón de pelo de la doncella fue resultado de una huelga de hambre como protesta contra su padre. Algo así era común a finales del primer milenio para evitar matrimonios no deseados. La chica, por lo tanto, habría sufrido desnutrición severa, se le habrían rota las uñas, su aspecto no habría sido nada saludable y los problemas hormonales habrían provocado el hirsutismo propio de episodios graves de anorexia nerviosa.
“Era por el año 800 d. C. En una lujosa estancia de un castillo portugués, la hija del rey rechazaba los alimentos que le ofrecían, ayunaba y si la forzaban a comer vomitaba. Enflaquecía a ojos vistas, y prácticamente se estaba dejando morir de hambre. Todo antes de romper su voto de castidad y servicio a Dios, todo antes que la casaran…” (Wikipedia)
Sin embargo, una serie de historiadores localiza el origen de la imagen de Santa Wilgefortis en una talla bizantina: la Volto Santo de Lucca (la Santa Faz de Lucca), que representa a un andrógino Jesucristo que los cristianos occidentales (acostumbrados a ver al hijo de Dios en taparrabos) podrían haber confundido con una mujer, dado que llevaba una especie de vestido largo, un colobium, bastantecomún en Siria.
El Volto Santo de Lucca habría aparecido, según la tradición, en una embarcación a la deriva en la costa de Lucca (Italia) un día del año 742 y desde entonces sacada en procesión cada año. Pero claro… a aquellos píos italianos la talla de pelo largo, ojos grandes y vestido (aparentemente) de mujer no les pareció demasiado canónica, así que se inventaron una leyenda para justificar el hallazgo. Así lo contaba el jesuita Charles Cahier en el siglo XIX:
Por mi parte, estoy inclinado a pensar que la corona, la barba, la túnica y la cruz, que se consideran los atributos de esta doncella maravillosa (en las representaciones pictóricas) son sólo una devoción piadosa del famoso crucifijo de Lucca, de alguna manera modificado. Este famoso crucifijo estaba completamente vestido y coronado como un rey, como muchos otros iconos de la misma época. Con el tiempo, la larga túnica provocó que se pensara que la figura era de una mujer, que debido a la barba fue llamada Vierge Forte [virgen fuerte]”.
En fin, el culto a la predecesora de Conchita Wurst se viralizó mediante su reproducción en infinidad de breviarios y martirologios cristianos a partir del siglo XV. Y claro, la Iglesia, que está desde hace dos mil años a la que salta, le buscó rápidamente sitio en el superpoblado santoral católico, donde se la conoce como laPatrona de las Mujeres Malcasadas. Desde entonces y hasta bien  entrado el siglo XX, las creyentes acudían a ella pedirle el deshacer matrimonios indeseados.Entonces llegó el Papa Pablo VI y en 1969 se la quitó de en medio junto a otro variado de santos non gratos. La excusa oficial: “no había pruebas de su existencia”.¡Mira quién fue a hablar!
A pesar de ello, tanto Santa Librada (que es representada sin barba) como Santa Wilgefortis siguen siendo veneradas por todo el planeta con diversos nombres: Santa Liberada (España), Santa Liberata (Italia), Santa Comba(Portugal), Santa Livrade (Francia, donde también se la puede encontrar con el nombre de Sainte Débarras, que significa  “desacedora”),  Ontcommene (Países Bajos), Kümmernis (Alemania, con el significado de ““dolor” o “tristeza”), Santa Eutrópia (Grecia), Uncumber (Inglaterra) o Starosta en Chequia.
No solo eso. Como podemos ver en Santos Queer, dada su androginia y su espíritu rebelde, la virgen defenestrada fue rápidamente adoptada por la comunidad LGBT. Y es que la idea de que la mártir en realidad no quisiese casarse por ser lesbiana ha inspirado incluso exposiciones artísticas; o a la norteamericana Linda Medley a la hora de crear la novela gráfica Castle Waiting, donde aparece la Orden de Santa Wilgefortis, un convento entero lleno de monjas barbudas.

Con información de HeliconSantos QueerIconosmedievales.blogspot y la Wikipedia.

dilluns, 14 de març del 2016

L’ESPANYA DE PANDERETA

He escoltat per la ràdio (ja sabeu que normalment escolto la Cadena SER) que la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Guardia Civil (més coneguda per UDEF) ha denunciat  Podemos davant del Tribunal de Comptes (què és el que s’encarrega d’auditar els comptes dels partits polítics) de presumpte finançament irregular.
L’informe que ha elaborat la unitat especial de la Guardia Civil es basa, sobre tot, en retalls de diari. Segons la SER, aquestes proves van ser les que va fer servir el pseudo sindicat Manos Limpias per acusar el partit de Pablo Iglesias.
Crida l’atenció que el Tribunal de Comptes hagi admès a tràmit la denuncia quan resulta que, fins ara, mai havia detectat cap cas de finançament irregular, tot hi sortir-ne per tot arreu...
És molt sospitós que s’actuï contra un partit emergent i s’hagin passat per alt la resta de casos. Denunciar un partit aportant com a proba informacions aparegudes als mitjans de comunicació ja és sospitós i acceptar investigar-ho encara més. No sé qui està a la cúpula de la UDEF, però diu molt poc d’aquesta unitat com ha actuat en aquest cas concret. Si voleu que us digui la meva opinió, crec que es tracta de voler donar un avís a la resta de partits a partir d’aquest cas concret.
Realment semblem un partit de pandereta. Actuar així de malament (em sembla que pitjor no es pot fer), deu de ser el que es coneix com la MARCA ESPAÑA.



LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 14-03-2016

Amposta. Carrer Amèrica. 
Matalàs deixat al costat de l'illa de contenidors. 

LA CREU DE LA GALERA

Els que som de la Galera coneixem la bé la Creu. Està situada a un lloc estratègic, just a la confluència de les carreteres de la Sénia, la Miliana-Ulldecona i Godall. Per tant puc dir que ha format part del paisatge durant moltes dècades, fins i tot segles.
És juntament amb la torre de defensa reconvertida en església i mirador sobre el Pla, la casa consistorial, el pont, la paret medieval que hi ha al costat del mateix pont i que bé podria tractar-se de les restes d’una muralla i la capelleta de Sant Vicent les úniques coses que podríem considerar històriques del poble.
Els de la meva generació ja no vàrem conèixer la creu original. Quan érem menuts només hi havia el pedestal i el fust, esquerdat a la part superior, segurament de quan va ser arrancada. A la web de l’Ajuntament de la Galera, Albert Curto Homedes, director de l’arxiu històric del Baix Ebre explica el següent de la creu de terme de la Galera:
D’estil gòtic florit, i una peça rellevant del segle XV des del punt de vista artístic, l’antiga creu de terme havia estat mutilada en el transcurs de les Guerres carlistes. Un dels seus braços fou escindit, i es guardava des de llavors a l’Església parroquial. A finals del segle XIX, el darrer dia del mes de desembre de 1899, a causa d’una  nova urbanització i alienament de carrers, el Ple de  l’Ajuntament  de la Galera havia decidit el seu enderrocament (com podem veure, doncs, no sempre es fan les coses ben fetes). La figura intel·lectual de Francesc Mestre i Noé ho va evitar. En pocs dies va mobilitzar dignitats del món de la cultura, de l’art i l’Església, que van fer canviar de parer l’alcalde i el consistori, els quals van decidir el trasllat de la Creu, i fins i tot la seva restauració en reconstruir el braç trencat, com a mal menor. Malgrat els esforços, la Creu no va subsistir als estralls de la passada Guerra del 1936-39, però l’exemple de la intel·lectualitat compromesa (ni que sigui amb el patrimoni) exemplificada per Mestre i Noé, i la sàvia decisió de rectificar per part de l’alcalde de l’època, són valors avui dia en desús que crec que val la pena reivindicar.

Seria per la dècada dels anys 70 quan l’ajuntament va decidir restaurar-la i hi va posar un capitell i una petita creu de ferro. Com que en aquell moment no coneixia el concepte de rigor històric, ja em va semblar bé. Vaig pensar que millor així que com estava abans. En aquella època fins i tot ignorava que s’anomenaven creus de terme.
Encara recordo la darrera vegada que vaig fotografiar la Creu tal i com estava abans. Farà un parell d’anys i venia de fer fotos a les oliveres mil·lenàries de l’Arion, un lloc que, com sabeu li tinc una consideració especial. Al passar per allí, el Sol es ponia pel darrere del Port i amb la càmera vaig voler captar el moment.

Tot i que després d’aquelles fotos encara hi vaig passar unes quantes vegades, com passa amb totes les coses que formen part del paisatge, estan però igual ni les veus.
Fins que Ester Accensi, exalcaldessa de la Galera va penjar al Facebook unes fotos on s’hi veia una creu de grans braços, però també la d’una creu mutilada que era la que hi havia originalment.
En veure aquella creu de grans braços no vaig voler donar crèdit al que veia i vaig pensar que igual era un retoc fotogràfic o com a molt un projecte de restauració. La noticia va ser tan impactant que va sortir al setmanari l’Ebre. Vaig poder fullejar aquesta publicació al restaurant l’ermita de Mig Camí de Tortosa que regenta la família Boluña que té vincles amb la Galera. Els hi vaig dir que aquella creu de grans braços jo no l’havia vist i encara em resistia en creure que aquella situació era real. Fins i tot l’amic Joaquim Virgili d’Ulldecona també se’n va fer ressò també al Facebook.  
Tenia que anar a la Galera, però ho anava demorant. Després de la publicació de Virgili vaig pensar que ja havia arribat el moment  per a veure en directe aquell NYAP (en majúscules) I efectivament, les fotos que havia vist els darrers dies eren el fidel reflex de com està actualment la Creu de terme de la Galera.
La veritat, encara em costa creure que algú hagi pogut fer un disbarat tan gran, al menys de que es tracti una performance, cosa que dubto...  

Pàgina del setmanari l'Ebre. 
Si voleu que us sigui franc, no m’importa de qui ha estat la idea i qui la fet realitat... El que demano és que es tregui com més aviat millor aquesta aberració.
En un l’article publicat a l’Ebre, Albert Curto afirma que s’ha comés una irregularitat ja que el pedestal (i el fust) formen part del patrimoni històric català i, per tant, no es podia posar la creu actual (de fet ni l’anterior) sense el corresponent permís que, òbviament, s’hauria denegat.
Ja que es disposa de l’original (o al menys de fotos de com era), el que s’hauria de fer és una fidel reproducció i col·locar-la sobre el fust.

A què esperen?