MONTLLUÍS (6)

Contra el famós referèndum

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Reclamar la consulta ja no ajuda a aconseguir que el rebuig espanyol augmenti la xifra d'independentistes

Ja que l'independentisme ha tocat sostre, busca fórmules per recular sense deixar d'avançar. Recular per reclutar més gent. Avançar per no frustrar els convençuts. Ja que anar endavant i endarrere alhora contravé fins i tot les estranyes lleis de la quàntica (no les de la política, encara més rares), i atès que el referèndum, el famós referèndum és un artefacte polivalent, d'enorme potència conceptual, majoritari, contundent i alhora prou ambigu, el tenim un altre cop al primer pla. La seva funció principal, bloquejar les posicions. En una trinxera, el defensen sense ombra de defalliment els que, segons els resultats de les últimes eleccions, el perdrien. A l'altra, el rebutgen, genèticament ofesos, els que el guanyarien. Paradoxa tan evident com obviada a banda i banda.

Una consulta autoritzada sobre el futur polític significaria el reconeixement de la personalitat política diferenciada de Catalunya, és a dir, de la realitat. Però reclamar-la no ajuda ni a aconseguir que el rebuig espanyol continuï incrementant el nombre d'independentistes catalans. En aquest aspecte, que és el crucial, el que compta, la factoria no dóna per més. El combustible que hi continua posant Madrid ja no fa girar la maquineta catalana de fer independentistes.

Cap Lenin del sobiranisme ho especifica, cap Rasputin admet la llicència, però és evident que la fórmula màgica escollida per esquivar el fracàs de l'independentisme consisteix a recular sense deixar d'avançar. D'aquí les fanfàrries de les comissions parlamentàries de la desconnexió; d'aquí, la inamobilitat del full de ruta; d'aquí la proclama del 2017 com a data clau, quan fins i tot els més crèduls, que tampoc són beneits, saben que, malgrat les trompeteries, el 2017 no passarà gran cosa que s'assembli al final del procés.

Posats a no recular gaire, convé recordar que l'objectiu compartit de la majoria de catalans consisteix a disposar de la clau de la caixa i prou poder polític per administrar-se. L'Estat propi pot ser idoni sense ser independent, encara que no sigui ideal. Si es fa bé, un procés constituent participatiu pot ajudar a dibuixar un projecte polític compartit i majoritari. L'oportunitat hi és. Hi ha gent de primera implicada. Al final, es podria votar en unes eleccions com a part comuna de diversos programes. No seria el famós referèndum sobre la independència però es podria guanyar. Significaria molt.

Mentrestant, estem sotmesos a l'statu quo, imposat des de Madrid per un conjunt de forces que a Catalunya són minoritàries. Per si fos poc, la desaparició de les terceres vies converteix el camp polític en el joc del full de paper doblegat i pintat de blau i vermell que, manipulat per dits infantils, alternava entre dues opcions: cel, infern, cel, infern... El cel de la independència, l'infern de l'statu quo.

Si volem ser grandets, l'objectiu compartit és acostar-nos al paradís, encara que no hi ingressem d'un bot ni de de quatre grapes. ¡Potser comença a ser hora d'invocar una majoria independentista circumstancial, no finalista, com a fórmula per deixar d'empitjorar dins l'statu quo, això que no hem parat de fer al llarg dels últims anys. Sense que, en paral·lel al dit procés constituent, no es formuli un independentisme provisional, la majoria en vots és un somni. Algú hauria d'esgrimir la palanca de la independència com a instrument per desencallar el procés. Algú amb força i valor polítics hauria d'explicitar que la independència només fóra l'objectiu final si, un cop assolida la majoria en vots, no hi hagués cap alternativa satisfactòria. Mentre l'única alternativa a la independència sigui quedar-nos com estem ens quedarem com estem, a un pas d'una majoria sempre a tocar però que mai no acaba d'arribar.

Fins i tot en aquest cas, o sobretot en aquest cas, el sobiranisme no ha valorat com li convé que la reforma de la Constitució espanyola és una oportunitat, no diré d'or, però sí molt millor del que sembla. ¿I si, en el referèndum posterior, que tampoc fóra el famós referèndum, Catalunya vota no? Per als partits més centralistes, C's i PP, el risc fóra enorme. Fins i tot per al PSOE l'aventura podria acabar malament. Tinguem en compte que si CDC, ERC o els comuns no fessin campanya a favor, com a mínim d'un dels tres, molt probablement guanyaria el no. Tinguem en compte que, amb la reforma avui previsible, les tres forces polítiques esmentades farien campanya pel no. ¿Estaríem doncs a favor d'aquest altre referèndum? ¿Hi estem en contra? ¿O preferim treure els gegants a passejar deu minuts al dia mentre esperem que soni el flabiol?

ME’N VULL ANAR D’EUROPA!

Concentració a la plaça de la Vila d'Amposta en suport dels refugiats. 

Aquesta, la actual, no és l’Europa que vull; no és l’Europa que ens van prometre fa anys els seus mandataris; no és l’Europa que presumia de ser terra d’asil... I podria continuar...

En canvi, és l’Europa de la vergonya, la que ha perdut els valors, la insolidària, la que s’emmirallaven molts de països, fins i tot membres de la vella Europa i que sospiraven per a formar-ne part. Precisament, entre aquests països, els que fa unes poques dècades estaven a l’òrbita de l’antiga URSS, són els que més reticents es mostren a l’hora d’acceptar immigrants arribats d’altres estats, com per exemple els que arriben a les costes greges provinents de Síria i Iraq. Per això volem seguir sent europeus? Amenacen a Catalunya en quedar-se fora d'Europa si finalment som independents... Potser seria millor així, no?  

Però anem una mica més lluny. Anem a l’origen de tota aquesta onada migratòria. He parlat de dos països (Síria i Iraq) El primer està immers en una guerra múltiple que fa difícil especificar qui són els bons i qui els dolents. Sovint surt als diaris el croquis de qui es qui a la guerra de Síria i la veritat és que costa entendre-ho, ja que en alguns casos es lluita contra al menys dos enemics, a part de l’entrament d’aliances que s’han unit per a defensar causes comunes.

La solució a l’emigració passa per resoldre el conflicte Sirià, però com passa sovint ja massa interessos de tot tipus, sobre tot econòmics i territorials. Vull recordar les paraules que una xiqueta siriana va dir ja fa uns quants mesos: Nosaltres el que volem es tornar a casa. Sempre he pensat que un dels pitjors drames dels humans es haver de marxar per la força de casa. Per això em faig fer d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides d’ajuda al refugiats) ja fa més de 10 anys, així com també de la Creu Roja.

Però Europa ha optat per la solució més fàcil que és no acceptar ni les quotes de refugiats que s’havien acordat temps enrere i, per tant, expulsar-los. I quan surt algun polític com Carles Puigdemont que, segurament aprofitant el moment, diu que Catalunya estaria disposada a acceptar-ne, ràpidament és contestat pel govern en funcions d’Espanya recordant-li que Catalunya és una regiód’Europa i que per tant, està supeditada al que digui, en aquest cas, el govern espanyol.

El drama que es viu a les costes greges i particularment a l’illa de Lesbos és esfereïdor. Cada dia s’ofeguen persones, moltes d’elles nens intentant arribar a la costa grega. Les màfies de tràfic de persones són les encarregades d’apropar-los, però davant de la presència de patrulleres de l’exèrcit o la policia, moltes vegades opten per tirar-los al mar. Si tota aquesta situació és de per si molt cruenta, ara sumeu-li la climatologia hivernal.

Per als més afortunats, per aquells que finalment arriben a la costa, el drama encara no s’ha acabat, ja que els campaments que els han muntat les diverses ONG’s que treballen a la zona, són molt precaris i prou en tenen de poder-los donar una mica d’aliment. Una d’aquestes ONG’s és la que encapçala Oscar Camps: Proactiva Open Arms.

Oscar és un dels candidats a Català de l’Any pel Periódico de Catalunya. Ignoro si el reconeixement porta implícita alguna dotació en metàl·lic, però el simple títol ja significaria una bona recompensa ja que la publicitat que sé l’hi faria seria molt gran i això quasi sempre suposa més socis i aportacions, que per als temps que corren no estaria gens malament.

Quan des de la distància veus casos com el d’Oscar (que dóna cara als centenars de voluntaris que s’han desplaçat a la zona per a fer la mateixa feina que fa ell) et fa sentir orgullós del que son capaços de fer alguns humans.

Tot el contrari que la majoria dels nostres polítics que a ben segur no mouen cap dit per a solucionar el problema. Voldria saber quants polítics hi ha que col·laboren desinteressadament amb alguna ONG que vetlli per la defensa dels drets de les persones.

I ja per acabar, vull referir-me a una carta publicada al Periódico la setmana passada on el signant deia sentir-se orgullós de ser europeu quan veia que hi havia molta gent que pretenia arribar-hi  en busca d’una vida millor. S’equivocava. És cert que molts hi volen arribar, però a l’hora d’estudiar-ne els motius, potser sorprendria a alguns que marxen perquè als seus països és difícil viure-hi pitjor i aquí, per malament que s’hi estigui, sempre si està millor.

¿O és que els immigrants com el meu pare, quan anaven a França ho feien buscant una millor qualitat de vida? Simplement ho feien per anar a treballar i guanyar uns diners que aquí no guanyaven i que els hi permetia mantenir a llurs famílies.  

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 21-03-2016 (EXTRA)

Amposta. Avinguda de Catalunya.

Cotxe ocupant plaça d'aparcament reservada a persones amb mobilitat reduïda. 
Tal com es pot veure a la segona foto no porta cap mena de targeta acreditativa.