ME’N VULL ANAR D’EUROPA!

Concentració a la plaça de la Vila d'Amposta en suport dels refugiats. 

Aquesta, la actual, no és l’Europa que vull; no és l’Europa que ens van prometre fa anys els seus mandataris; no és l’Europa que presumia de ser terra d’asil... I podria continuar...

En canvi, és l’Europa de la vergonya, la que ha perdut els valors, la insolidària, la que s’emmirallaven molts de països, fins i tot membres de la vella Europa i que sospiraven per a formar-ne part. Precisament, entre aquests països, els que fa unes poques dècades estaven a l’òrbita de l’antiga URSS, són els que més reticents es mostren a l’hora d’acceptar immigrants arribats d’altres estats, com per exemple els que arriben a les costes greges provinents de Síria i Iraq. Per això volem seguir sent europeus? Amenacen a Catalunya en quedar-se fora d'Europa si finalment som independents... Potser seria millor així, no?  

Però anem una mica més lluny. Anem a l’origen de tota aquesta onada migratòria. He parlat de dos països (Síria i Iraq) El primer està immers en una guerra múltiple que fa difícil especificar qui són els bons i qui els dolents. Sovint surt als diaris el croquis de qui es qui a la guerra de Síria i la veritat és que costa entendre-ho, ja que en alguns casos es lluita contra al menys dos enemics, a part de l’entrament d’aliances que s’han unit per a defensar causes comunes.

La solució a l’emigració passa per resoldre el conflicte Sirià, però com passa sovint ja massa interessos de tot tipus, sobre tot econòmics i territorials. Vull recordar les paraules que una xiqueta siriana va dir ja fa uns quants mesos: Nosaltres el que volem es tornar a casa. Sempre he pensat que un dels pitjors drames dels humans es haver de marxar per la força de casa. Per això em faig fer d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides d’ajuda al refugiats) ja fa més de 10 anys, així com també de la Creu Roja.

Però Europa ha optat per la solució més fàcil que és no acceptar ni les quotes de refugiats que s’havien acordat temps enrere i, per tant, expulsar-los. I quan surt algun polític com Carles Puigdemont que, segurament aprofitant el moment, diu que Catalunya estaria disposada a acceptar-ne, ràpidament és contestat pel govern en funcions d’Espanya recordant-li que Catalunya és una regiód’Europa i que per tant, està supeditada al que digui, en aquest cas, el govern espanyol.

El drama que es viu a les costes greges i particularment a l’illa de Lesbos és esfereïdor. Cada dia s’ofeguen persones, moltes d’elles nens intentant arribar a la costa grega. Les màfies de tràfic de persones són les encarregades d’apropar-los, però davant de la presència de patrulleres de l’exèrcit o la policia, moltes vegades opten per tirar-los al mar. Si tota aquesta situació és de per si molt cruenta, ara sumeu-li la climatologia hivernal.

Per als més afortunats, per aquells que finalment arriben a la costa, el drama encara no s’ha acabat, ja que els campaments que els han muntat les diverses ONG’s que treballen a la zona, són molt precaris i prou en tenen de poder-los donar una mica d’aliment. Una d’aquestes ONG’s és la que encapçala Oscar Camps: Proactiva Open Arms.

Oscar és un dels candidats a Català de l’Any pel Periódico de Catalunya. Ignoro si el reconeixement porta implícita alguna dotació en metàl·lic, però el simple títol ja significaria una bona recompensa ja que la publicitat que sé l’hi faria seria molt gran i això quasi sempre suposa més socis i aportacions, que per als temps que corren no estaria gens malament.

Quan des de la distància veus casos com el d’Oscar (que dóna cara als centenars de voluntaris que s’han desplaçat a la zona per a fer la mateixa feina que fa ell) et fa sentir orgullós del que son capaços de fer alguns humans.

Tot el contrari que la majoria dels nostres polítics que a ben segur no mouen cap dit per a solucionar el problema. Voldria saber quants polítics hi ha que col·laboren desinteressadament amb alguna ONG que vetlli per la defensa dels drets de les persones.

I ja per acabar, vull referir-me a una carta publicada al Periódico la setmana passada on el signant deia sentir-se orgullós de ser europeu quan veia que hi havia molta gent que pretenia arribar-hi  en busca d’una vida millor. S’equivocava. És cert que molts hi volen arribar, però a l’hora d’estudiar-ne els motius, potser sorprendria a alguns que marxen perquè als seus països és difícil viure-hi pitjor i aquí, per malament que s’hi estigui, sempre si està millor.

¿O és que els immigrants com el meu pare, quan anaven a França ho feien buscant una millor qualitat de vida? Simplement ho feien per anar a treballar i guanyar uns diners que aquí no guanyaven i que els hi permetia mantenir a llurs famílies.