dimarts, 10 de maig del 2016
Els coloms també mamen
JAUME REIXACH
De debò, catalans: ens ho hem de fer mirar. Aquest és el model de país, d’administració i de govern que volem? Hem permès que la Generalitat s’hagi acabat convertint en una enorme “repartidora” que cada any llença de manera alegre i irresponsable centenars de milions d’euros en subvencions que no tenen ni cap ni peus i que només serveixen per engreixar, encara més, una colla d’estómacs agraïts que, òbviament, canten les lloances del “dret a decidir”, de “l’Estat propi”, de la “independència” i del que calgui (ja se sap, pagant, Sant Pere canta).
Aquí cobra de la “mamella pública” tothom que, des de la plaça de Sant Jaume, interessa que cobri: sindicats, patronals, mitjans de comunicació i ordes religiosos; associacions de botiguers, entitats culturals, folklòriques i esportives; advocats, fundacions, editorials i associacions empresarials; teatres, cinemes, fires i festes per a tots els gustos, etc. No hi ha cap altre país de la Unió Europea on, subratllo, es produeixi un malbaratament en xeflis tan descomunal com el que tenim a Catalunya.
El govern de la Generalitat actua com si això fos Noruega, on tenen el petroli com una importantíssima font d’ingressos.Aquí, el nostre “petroli” és el turisme i una baratíssima mà d’obra –d’origen majoritàriament immigrant- que explotem de manera immisericordiosa.
De fan anys, els catalans critiquem –en veu baixa, però ben audible- la vergonyosa pràctica de la subvenció i del subsidi que impera a Andalusia. Però la radiografia de l’activitat subvencionadora de la Generalitat, identificable gràcies al DOGC i a la Llei de transparència, supera, pel seu abast i la seva capil·laritat, tots els límits coneguts. N’acabem de tenir l’últim exemple en la publicació de les ajudes que ha repartit el Consell Català de l’Esport: fins i tot suquen, amb tots els respectes, la Federació Catalana de Coloms Esportius (22.060 euros) i la Federació Catalana de Coloms Missatgers (19.000 euros)!
La funció d’un govern no és concedir subvencions. El diner públic és un bé sagrat que s’ha d’administrar amb una responsabilitat extrema i que s’ha de destinar, prioritàriament, a la gent que ho passa malament i a la dinamització de l’activitat econòmica per tal que creï nova ocupació. La subvenció és l’antítesi de l’esperit emprenedor. Mata la creativitat i la sana competitivitat. Conforma una societat mantinguda, “fofa” i abúlica. I aquest és el mal d’arrel que infecta l’“ànima” catalana d’avui.
D’un cantó, tenim un poble que pateix misèria i precarietat en silenci i que ja no espera res de la classe política. De l’altre, un sector empresarial que ja s’ha acostumat a anar per lliure i a buscar-se la vida, mani qui mani. I, per sobre, una superestructura governamental que, amb la mànega dels diners públics, tapa boques, compra voluntats i s’autoadjudica uns sous estratosfèrics amb l’única prioritat de perpetuar-se en el poder.
Més enllà de la independència, a Catalunya tenim grans debats pendents. La racionalització de l’administració, per exemple. És un disbarat que, avui, un ciutadà de Barcelona suporti set nivells d’administració: l’Ajuntament, el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea. O la gravíssima contaminació de nitrats que provoca el poderós ‘lobby’ de la indústria càrnia: a Catalunya hi ha 6,8 milions de porcs i es sacrifiquen cada any més de 19 milions d’animals als escorxadors! Què passarà amb les autopistes de peatge, que comencen a caducar la concessió a partir de l’any 2019, o amb les centrals nuclears, que acaben la concessió a partir de l’any 2021?
Però aquests grans debats queden sistemàticament furtats a la societat catalana, que viu instal·lada en la inòpia. Sense por a equivocar-me puc dir que gairebé tots els periodistes-opinadors i gairebé tots els intel·lectuals que apareixen en els grans mitjans de comunicació catalans que marquen l’agenda i focalitzen les suposades prioritats del país estan a sou, directament o indirecta, del poder polític que els subvenciona l’altaveu. A Catalunya vivim, teòricament, en un marc de democràcia i llibertats, però la Generalitat, per una insana pulsió de control totalitari, no dubta en censurar i manipular tot allò que “no toca”.
Aquest pervers esquema de governança ens està segrestant la nostra vitalitat i ens liquida com a poble. La paradoxa és xocant: vivim en un territori geoestratègicament privilegiat; tenim bones universitats i escoles de negocis (cares); tenim bones infraestructures (sempre millorables); tenim un munt d’empresaris d’èxit i un teixit productiu molt espavilat; tenim uns ajuntaments endreçats i, en general, ben administrats... i tenim una Generalitat absolutament arruïnada i ofegada pels deutes. És a dir: hi ha diners, però la gestió de les competències que té assignades el govern català és horrorosament dolenta, tant pel cantó dels ingressos com pel de les despeses.
Acabar amb les subvencions que es dediquen a solemnes foteses o que serveixen per mantenir artificialment estructures innecessàries alliberaria un enorme volum de recursos econòmics que, sens dubte, ajudarien a fer front –sense demagògia- a les emergències socials i a la cohesió d’una comunitat catalana més avançada, justa i igualitària. Els Pressupostos pel 2016 que el vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, està “cuinant” haurien d’esperonar en la construcció d’un model alternatiu al de la Catalunya subsidiada i narcotitzada que ens ha llegat el pujolisme/masisme.
De debò, catalans: ens ho hem de fer mirar. Aquest és el model de país, d’administració i de govern que volem? Hem permès que la Generalitat s’hagi acabat convertint en una enorme “repartidora” que cada any llença de manera alegre i irresponsable centenars de milions d’euros en subvencions que no tenen ni cap ni peus i que només serveixen per engreixar, encara més, una colla d’estómacs agraïts que, òbviament, canten les lloances del “dret a decidir”, de “l’Estat propi”, de la “independència” i del que calgui (ja se sap, pagant, Sant Pere canta).
Aquí cobra de la “mamella pública” tothom que, des de la plaça de Sant Jaume, interessa que cobri: sindicats, patronals, mitjans de comunicació i ordes religiosos; associacions de botiguers, entitats culturals, folklòriques i esportives; advocats, fundacions, editorials i associacions empresarials; teatres, cinemes, fires i festes per a tots els gustos, etc. No hi ha cap altre país de la Unió Europea on, subratllo, es produeixi un malbaratament en xeflis tan descomunal com el que tenim a Catalunya.
El govern de la Generalitat actua com si això fos Noruega, on tenen el petroli com una importantíssima font d’ingressos.Aquí, el nostre “petroli” és el turisme i una baratíssima mà d’obra –d’origen majoritàriament immigrant- que explotem de manera immisericordiosa.
De fan anys, els catalans critiquem –en veu baixa, però ben audible- la vergonyosa pràctica de la subvenció i del subsidi que impera a Andalusia. Però la radiografia de l’activitat subvencionadora de la Generalitat, identificable gràcies al DOGC i a la Llei de transparència, supera, pel seu abast i la seva capil·laritat, tots els límits coneguts. N’acabem de tenir l’últim exemple en la publicació de les ajudes que ha repartit el Consell Català de l’Esport: fins i tot suquen, amb tots els respectes, la Federació Catalana de Coloms Esportius (22.060 euros) i la Federació Catalana de Coloms Missatgers (19.000 euros)!
La funció d’un govern no és concedir subvencions. El diner públic és un bé sagrat que s’ha d’administrar amb una responsabilitat extrema i que s’ha de destinar, prioritàriament, a la gent que ho passa malament i a la dinamització de l’activitat econòmica per tal que creï nova ocupació. La subvenció és l’antítesi de l’esperit emprenedor. Mata la creativitat i la sana competitivitat. Conforma una societat mantinguda, “fofa” i abúlica. I aquest és el mal d’arrel que infecta l’“ànima” catalana d’avui.
D’un cantó, tenim un poble que pateix misèria i precarietat en silenci i que ja no espera res de la classe política. De l’altre, un sector empresarial que ja s’ha acostumat a anar per lliure i a buscar-se la vida, mani qui mani. I, per sobre, una superestructura governamental que, amb la mànega dels diners públics, tapa boques, compra voluntats i s’autoadjudica uns sous estratosfèrics amb l’única prioritat de perpetuar-se en el poder.
Més enllà de la independència, a Catalunya tenim grans debats pendents. La racionalització de l’administració, per exemple. És un disbarat que, avui, un ciutadà de Barcelona suporti set nivells d’administració: l’Ajuntament, el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea. O la gravíssima contaminació de nitrats que provoca el poderós ‘lobby’ de la indústria càrnia: a Catalunya hi ha 6,8 milions de porcs i es sacrifiquen cada any més de 19 milions d’animals als escorxadors! Què passarà amb les autopistes de peatge, que comencen a caducar la concessió a partir de l’any 2019, o amb les centrals nuclears, que acaben la concessió a partir de l’any 2021?
Però aquests grans debats queden sistemàticament furtats a la societat catalana, que viu instal·lada en la inòpia. Sense por a equivocar-me puc dir que gairebé tots els periodistes-opinadors i gairebé tots els intel·lectuals que apareixen en els grans mitjans de comunicació catalans que marquen l’agenda i focalitzen les suposades prioritats del país estan a sou, directament o indirecta, del poder polític que els subvenciona l’altaveu. A Catalunya vivim, teòricament, en un marc de democràcia i llibertats, però la Generalitat, per una insana pulsió de control totalitari, no dubta en censurar i manipular tot allò que “no toca”.
Aquest pervers esquema de governança ens està segrestant la nostra vitalitat i ens liquida com a poble. La paradoxa és xocant: vivim en un territori geoestratègicament privilegiat; tenim bones universitats i escoles de negocis (cares); tenim bones infraestructures (sempre millorables); tenim un munt d’empresaris d’èxit i un teixit productiu molt espavilat; tenim uns ajuntaments endreçats i, en general, ben administrats... i tenim una Generalitat absolutament arruïnada i ofegada pels deutes. És a dir: hi ha diners, però la gestió de les competències que té assignades el govern català és horrorosament dolenta, tant pel cantó dels ingressos com pel de les despeses.
Acabar amb les subvencions que es dediquen a solemnes foteses o que serveixen per mantenir artificialment estructures innecessàries alliberaria un enorme volum de recursos econòmics que, sens dubte, ajudarien a fer front –sense demagògia- a les emergències socials i a la cohesió d’una comunitat catalana més avançada, justa i igualitària. Els Pressupostos pel 2016 que el vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, està “cuinant” haurien d’esperonar en la construcció d’un model alternatiu al de la Catalunya subsidiada i narcotitzada que ens ha llegat el pujolisme/masisme.
dilluns, 9 de maig del 2016
‘CINCOCERAZO’ i ‘MORDAZAZO’
Recordant el Tamudazo, l’empat que van aconseguir fa uns anys gràcies als gols de Raúl Tamudo i que, aquella vegada sí, van impedir al Barça ser campió. Fins i tot ja van apuntar un nom Caycedazo, suposant que seria Caycedo l’actual davanter centre qui marcaria.
Havia molt més ambient de derbi per part de l’Espanyol que per part del Barça i això que mentre els periquitos no es jugaven res (o ben poca cosa), en cas d’empatar o perdre, els culers tenien la lliga pràcticament perduda. Per a l’Espanyol es tractava de fastiguejar el Barça i punt.
Però a l’hora de la veritat, el Barça va fer el que havia de fer tal i com ho reflecteix el resultat final de 5-0, una maneta, tal i com es coneix a l’argot futbolístic o Cincocerazo com l’he volgut anomenar jo. Diuen els analistes que hi va haver més gols que joc. Què el joc que va fer el Barça no va ser del tot brillant... Cal recordar que un bon grapat de partits es guanyen sense jugar bé? O és que l’Atlético de Madrid, fins ahir asprant a guanyar la Lliga fa un joc bonic? O el mateix Real Madrid en una gran part dels partits que juga? Sense anar més lluny, ahir mateix que si van salvar els mobles va ser gràcies al porter català i abans periquito Kiko Casilla que, de no ser pel ell, el València hauria pogut treure un empat que hauria fet al Barça campió a falta d’una jornada i ara, s’haurà de guanyar al Granada per a ser campió.
I és que els periquitos fan ràbia, què voleu que us digui... Sembla ser que només tenen tres propòsits: salvar-se, guanyar al Barça i que el Madrid sigui campió. Encara que no sé ben bé en quin ordre. Si ens fixem en aquesta temporada, el Madrid els va guanyar per 0-6 i 6-0, uns resultats que reflecteixen clarament la complaença del joc blau i blanc. Mentre, el Barça va haver de suar la cansalada al camp del Cornella-el Prat per emportar-se un punt (0-0), amb un futbol molt travat gràcies al joc dur d’alguns dels jugadors espanyolistes. Fins i tot una aficionada a l’Espanyol m’ho va admetre: l’Espanyol no juga amb la mateixa intensitat contra el Madrid que contra el Barça.
Abans he parlat del salvador blanc Kiko Casilla, el porter d’Alcover, tal i com se’l anomena sovint. En acabar el partit, Sebas Guim, el va voler entrevistar en català per a TV3 i el responsable de premsa del Real Madrid ho va impedir. Així la curta entrevista es va haver de fer en cristiano què és la llengua que no s’ha impostat mai...
Sovint he de recordar que els fundadors del Madrid van ser els germans Padrós, empresaris catalans establerts a la capital de l’Estat. En canvi, si escoltes a qualsevol madridista de pro, sembla que el Madrid comenci amb Don Santiago Bernabeu i que abans no hi va haver res.
Quan dic això em recorden que el Barça el va fundar un suís i que el nom d’Espanyol ve, precisament, en contraposició als jugadors estrangers que jugaven al Barça i que eren la immensa majoria. Algú diu el contrari? És que alguna vegada el Barça ha volgut amagar el seu fundador? És que no hi ha un trofeu que porta el nom de Joan Gamper? Ah! Què originalment era Hans? I no podria ser també que el regim franquista no hagués volgut inscriure un torneig que portés el nom d’un estranger?
Resulta força inversemblant que el Madrid permeti fer declaracions en anglès i portuguès i en canvi no en català. Aquests del Madrid cada dia es fan estimar més! Com els de l’Espanyol...
En aquest cas es podria parlar de mordazazo, no trobeu?
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 9-05-2016
Un cop més es pot veure com la gent segueix tirant de tot: maletes, cadiretes de nadó, fustes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)