JAUME REIXACH
De debò, catalans: ens ho hem de fer mirar. Aquest és el model de país, d’administració i de govern que volem? Hem permès que la Generalitat s’hagi acabat convertint en una enorme “repartidora” que cada any llença de manera alegre i irresponsable centenars de milions d’euros en subvencions que no tenen ni cap ni peus i que només serveixen per engreixar, encara més, una colla d’estómacs agraïts que, òbviament, canten les lloances del “dret a decidir”, de “l’Estat propi”, de la “independència” i del que calgui (ja se sap, pagant, Sant Pere canta).
Aquí cobra de la “mamella pública” tothom que, des de la plaça de Sant Jaume, interessa que cobri: sindicats, patronals, mitjans de comunicació i ordes religiosos; associacions de botiguers, entitats culturals, folklòriques i esportives; advocats, fundacions, editorials i associacions empresarials; teatres, cinemes, fires i festes per a tots els gustos, etc. No hi ha cap altre país de la Unió Europea on, subratllo, es produeixi un malbaratament en xeflis tan descomunal com el que tenim a Catalunya.
El govern de la Generalitat actua com si això fos Noruega, on tenen el petroli com una importantíssima font d’ingressos.Aquí, el nostre “petroli” és el turisme i una baratíssima mà d’obra –d’origen majoritàriament immigrant- que explotem de manera immisericordiosa.
De fan anys, els catalans critiquem –en veu baixa, però ben audible- la vergonyosa pràctica de la subvenció i del subsidi que impera a Andalusia. Però la radiografia de l’activitat subvencionadora de la Generalitat, identificable gràcies al DOGC i a la Llei de transparència, supera, pel seu abast i la seva capil·laritat, tots els límits coneguts. N’acabem de tenir l’últim exemple en la publicació de les ajudes que ha repartit el Consell Català de l’Esport: fins i tot suquen, amb tots els respectes, la Federació Catalana de Coloms Esportius (22.060 euros) i la Federació Catalana de Coloms Missatgers (19.000 euros)!
La funció d’un govern no és concedir subvencions. El diner públic és un bé sagrat que s’ha d’administrar amb una responsabilitat extrema i que s’ha de destinar, prioritàriament, a la gent que ho passa malament i a la dinamització de l’activitat econòmica per tal que creï nova ocupació. La subvenció és l’antítesi de l’esperit emprenedor. Mata la creativitat i la sana competitivitat. Conforma una societat mantinguda, “fofa” i abúlica. I aquest és el mal d’arrel que infecta l’“ànima” catalana d’avui.
D’un cantó, tenim un poble que pateix misèria i precarietat en silenci i que ja no espera res de la classe política. De l’altre, un sector empresarial que ja s’ha acostumat a anar per lliure i a buscar-se la vida, mani qui mani. I, per sobre, una superestructura governamental que, amb la mànega dels diners públics, tapa boques, compra voluntats i s’autoadjudica uns sous estratosfèrics amb l’única prioritat de perpetuar-se en el poder.
Més enllà de la independència, a Catalunya tenim grans debats pendents. La racionalització de l’administració, per exemple. És un disbarat que, avui, un ciutadà de Barcelona suporti set nivells d’administració: l’Ajuntament, el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea. O la gravíssima contaminació de nitrats que provoca el poderós ‘lobby’ de la indústria càrnia: a Catalunya hi ha 6,8 milions de porcs i es sacrifiquen cada any més de 19 milions d’animals als escorxadors! Què passarà amb les autopistes de peatge, que comencen a caducar la concessió a partir de l’any 2019, o amb les centrals nuclears, que acaben la concessió a partir de l’any 2021?
Però aquests grans debats queden sistemàticament furtats a la societat catalana, que viu instal·lada en la inòpia. Sense por a equivocar-me puc dir que gairebé tots els periodistes-opinadors i gairebé tots els intel·lectuals que apareixen en els grans mitjans de comunicació catalans que marquen l’agenda i focalitzen les suposades prioritats del país estan a sou, directament o indirecta, del poder polític que els subvenciona l’altaveu. A Catalunya vivim, teòricament, en un marc de democràcia i llibertats, però la Generalitat, per una insana pulsió de control totalitari, no dubta en censurar i manipular tot allò que “no toca”.
Aquest pervers esquema de governança ens està segrestant la nostra vitalitat i ens liquida com a poble. La paradoxa és xocant: vivim en un territori geoestratègicament privilegiat; tenim bones universitats i escoles de negocis (cares); tenim bones infraestructures (sempre millorables); tenim un munt d’empresaris d’èxit i un teixit productiu molt espavilat; tenim uns ajuntaments endreçats i, en general, ben administrats... i tenim una Generalitat absolutament arruïnada i ofegada pels deutes. És a dir: hi ha diners, però la gestió de les competències que té assignades el govern català és horrorosament dolenta, tant pel cantó dels ingressos com pel de les despeses.
Acabar amb les subvencions que es dediquen a solemnes foteses o que serveixen per mantenir artificialment estructures innecessàries alliberaria un enorme volum de recursos econòmics que, sens dubte, ajudarien a fer front –sense demagògia- a les emergències socials i a la cohesió d’una comunitat catalana més avançada, justa i igualitària. Els Pressupostos pel 2016 que el vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, està “cuinant” haurien d’esperonar en la construcció d’un model alternatiu al de la Catalunya subsidiada i narcotitzada que ens ha llegat el pujolisme/masisme.
De debò, catalans: ens ho hem de fer mirar. Aquest és el model de país, d’administració i de govern que volem? Hem permès que la Generalitat s’hagi acabat convertint en una enorme “repartidora” que cada any llença de manera alegre i irresponsable centenars de milions d’euros en subvencions que no tenen ni cap ni peus i que només serveixen per engreixar, encara més, una colla d’estómacs agraïts que, òbviament, canten les lloances del “dret a decidir”, de “l’Estat propi”, de la “independència” i del que calgui (ja se sap, pagant, Sant Pere canta).
Aquí cobra de la “mamella pública” tothom que, des de la plaça de Sant Jaume, interessa que cobri: sindicats, patronals, mitjans de comunicació i ordes religiosos; associacions de botiguers, entitats culturals, folklòriques i esportives; advocats, fundacions, editorials i associacions empresarials; teatres, cinemes, fires i festes per a tots els gustos, etc. No hi ha cap altre país de la Unió Europea on, subratllo, es produeixi un malbaratament en xeflis tan descomunal com el que tenim a Catalunya.
El govern de la Generalitat actua com si això fos Noruega, on tenen el petroli com una importantíssima font d’ingressos.Aquí, el nostre “petroli” és el turisme i una baratíssima mà d’obra –d’origen majoritàriament immigrant- que explotem de manera immisericordiosa.
De fan anys, els catalans critiquem –en veu baixa, però ben audible- la vergonyosa pràctica de la subvenció i del subsidi que impera a Andalusia. Però la radiografia de l’activitat subvencionadora de la Generalitat, identificable gràcies al DOGC i a la Llei de transparència, supera, pel seu abast i la seva capil·laritat, tots els límits coneguts. N’acabem de tenir l’últim exemple en la publicació de les ajudes que ha repartit el Consell Català de l’Esport: fins i tot suquen, amb tots els respectes, la Federació Catalana de Coloms Esportius (22.060 euros) i la Federació Catalana de Coloms Missatgers (19.000 euros)!
La funció d’un govern no és concedir subvencions. El diner públic és un bé sagrat que s’ha d’administrar amb una responsabilitat extrema i que s’ha de destinar, prioritàriament, a la gent que ho passa malament i a la dinamització de l’activitat econòmica per tal que creï nova ocupació. La subvenció és l’antítesi de l’esperit emprenedor. Mata la creativitat i la sana competitivitat. Conforma una societat mantinguda, “fofa” i abúlica. I aquest és el mal d’arrel que infecta l’“ànima” catalana d’avui.
D’un cantó, tenim un poble que pateix misèria i precarietat en silenci i que ja no espera res de la classe política. De l’altre, un sector empresarial que ja s’ha acostumat a anar per lliure i a buscar-se la vida, mani qui mani. I, per sobre, una superestructura governamental que, amb la mànega dels diners públics, tapa boques, compra voluntats i s’autoadjudica uns sous estratosfèrics amb l’única prioritat de perpetuar-se en el poder.
Més enllà de la independència, a Catalunya tenim grans debats pendents. La racionalització de l’administració, per exemple. És un disbarat que, avui, un ciutadà de Barcelona suporti set nivells d’administració: l’Ajuntament, el Consell Comarcal, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, la Generalitat, el Govern central i la Comissió Europea. O la gravíssima contaminació de nitrats que provoca el poderós ‘lobby’ de la indústria càrnia: a Catalunya hi ha 6,8 milions de porcs i es sacrifiquen cada any més de 19 milions d’animals als escorxadors! Què passarà amb les autopistes de peatge, que comencen a caducar la concessió a partir de l’any 2019, o amb les centrals nuclears, que acaben la concessió a partir de l’any 2021?
Però aquests grans debats queden sistemàticament furtats a la societat catalana, que viu instal·lada en la inòpia. Sense por a equivocar-me puc dir que gairebé tots els periodistes-opinadors i gairebé tots els intel·lectuals que apareixen en els grans mitjans de comunicació catalans que marquen l’agenda i focalitzen les suposades prioritats del país estan a sou, directament o indirecta, del poder polític que els subvenciona l’altaveu. A Catalunya vivim, teòricament, en un marc de democràcia i llibertats, però la Generalitat, per una insana pulsió de control totalitari, no dubta en censurar i manipular tot allò que “no toca”.
Aquest pervers esquema de governança ens està segrestant la nostra vitalitat i ens liquida com a poble. La paradoxa és xocant: vivim en un territori geoestratègicament privilegiat; tenim bones universitats i escoles de negocis (cares); tenim bones infraestructures (sempre millorables); tenim un munt d’empresaris d’èxit i un teixit productiu molt espavilat; tenim uns ajuntaments endreçats i, en general, ben administrats... i tenim una Generalitat absolutament arruïnada i ofegada pels deutes. És a dir: hi ha diners, però la gestió de les competències que té assignades el govern català és horrorosament dolenta, tant pel cantó dels ingressos com pel de les despeses.
Acabar amb les subvencions que es dediquen a solemnes foteses o que serveixen per mantenir artificialment estructures innecessàries alliberaria un enorme volum de recursos econòmics que, sens dubte, ajudarien a fer front –sense demagògia- a les emergències socials i a la cohesió d’una comunitat catalana més avançada, justa i igualitària. Els Pressupostos pel 2016 que el vicepresident d’Economia i Hisenda, Oriol Junqueras, està “cuinant” haurien d’esperonar en la construcció d’un model alternatiu al de la Catalunya subsidiada i narcotitzada que ens ha llegat el pujolisme/masisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada