JOAN TAPIA
Periodista
A Chacón no li interessava una batalla ja que creu que té futur
A Europa les polítiques d’austeritat, forçades per la crisi, han perjudicat els socialdemòcrates. Més, és clar, als països en què, el 2008, la crisi els va agafar en el poder i els va obligar a retallar. És el cas d’Espanya, on el PSOE va passar de 169 diputats el 2008 –el millor resultat de José Luis Rodríguez Zapatero–als 110 d’Alfredo Pérez Rubalcaba el 2011 i a 90 el 20-D. Entre el 2008 i el 2015 els socialistes han perdut gairebé la meitat dels seus diputats i vots (del 43,8% al 22%).
Una crisi així havia d’afectar el PSC. Però el càstig ha sigut superior perquè el PSC ha caigut des del màxim històric de 25 escons el 2008 a 14 el 2011 i 8 el 20-D. Grosso modo no ha perdut la meitat de la seva potència (com a Espanya el PSOE), sinó les dues terceres parts dels seus vots i escons. I amb Carme Chacón de candidata en el màxim èxit (2008) i en el pitjor moment (2015).
¿Per què aquesta caiguda més acusada? Fonamentalment perquè la tradicional reivindicació de més autonomia del PSC es va estavellar contra la sentència del Constitucional del 2010. El PSC cau no per poc catalanista, com denuncia l’agit-prop local, ni per poc espanyolista, com proclama el madrileny, sinó perquè la polarització independentista ho descol·loca tot. I l’ensopegada de la via autonòmica també ha acabat danyant els nacionalistes de CDC, que entre el 2011 i el 2015 han perdut la meitat del seu grup a Madrid (de 16 a 8 diputats).
LA GESTIÓ DE L’ESTATUT
El plus de caiguda es deu, doncs, a la pèssima gestió davant el Constitucional de l’Estatut aprovat en referèndum quatre anys abans amb els vots del PSC, CDC i ICV. Cert que la sentència no va donar la raó al PP, però sí que va desbaratar l’opció tercera via de llavors que van avalar Pasqual Maragall i Artur Mas. I alguna responsabilitat hi té no només Zapatero sinó també la llavors ministra de Defensa Chacón. ¿Va primar llavors el desig de mantenir les seves aspiracions a rellevar Zapatero sobre el compromís adquirit amb un Estatut que tenia com a principal motor el PSC? Segurament. I després la seva poca sintonia amb Pere Navarro quan el PSC defensava una consulta legal i acordada –no diferenciant-se del PSOE al revés que la resta de diputats del PSC– va corroborar aquella idea.
Era comprensible que la seva voluntat de tornar a encapçalar la candidatura del PSC el 2015 no entusiasmés. Chacón té un alt grau de coneixement, és eficient i combativa, però va quedar atrapada pel doble fracàs del zapaterisme (la crisi i Catalunya). El PSC va fer pinya, però el que va deixar un plus de ferides va ser la seva decisió de no voler incloure en llocs de sortida ni Maurici Lucena –principal assessor econòmic de Pedro Sánchez juntament amb Jordi Sevilla– ni Navarro.
Davant la repetició electoral és inevitable que algú –ha sigut Carles Martí, en un altre temps el patró de la federació de Bar-celona– alcés la veu. I Chacón ho ha assumit. No li interessava una batalla ja que creu que té futur. I al PSC li convé una visió i una cara nova en un moment complicat. Per això l’assumpte s’ha encarrilat amb Meritxell Batet, una diputada jove, competent i pragmàtica que ha sintonitzat molt bé amb Sánchez (tot i haver votat Eduardo Madina en les primàries) i que té més proximitat (tampoc gaire) amb Iceta que Chacón.
El PSC renova doncs el seu cap de llista a Madrid. Queda per veure si la resta de la llista continuarà igual o si s’aprofitarà per a un canvi de més calat. Encara que ara el més transcendent són els resultats del 26-J i si el tàndem Iceta-Batet aconsegueix imprimir
